La policia de Catalunya

La policia de Catalunya:

Mossos d’Esquadra i policies locals

Tema C.3.
La policia de Catalunya:
Mossos d’Esquadra i policies locals

1. Síntesi de la història del cos de Mossos d’Esquadra
1.1. L’origen del cos de Mossos d’Esquadra
1.2. El segle XIX
1.3. El període de 1900 a 1930
1.4. La Segona República
1.5. El franquisme
1.6. El retorn a la democràcia
2. Estructura i funcions del cos de Mossos d’Esquadra
3. La policia local de Catalunya
3.1. Antecedents històrics
3.2. La policia local d’avui
4. El desplegament de la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra
5. La policia de Catalunya: la policia del futur
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia

La policia de Catalunya:

Mossos d’Esquadra i policies locals

Tema C.3.
La policia de Catalunya:
Mossos d’ Esquadra i policies locals

1. Síntesi de la història del cos de Mossos d’Esquadra
L'origen i la gènesi dels Mossos d'Esquadra sovint es veu envoltada de polèmiques dins el camp de la
historiografia. Malgrat això, podem veure que la sort i l'evolució del cos van inseparablement unides a la
situació política del país en cada moment de la nostra història.

1.1. L'origen del cos de Mossos d’Esquadra
Tenim la primera referència de la fundació de les primeres Esquadres el 21 d'abril de 1719. Ressalta en el
comandament d'aquestes Esquadres la família Veciana i especialment la figura de Pere Anton. Pere Anton
Veciana va néixer a la vila de Sarral l'any 1682. Va ser pagès a Pira i posteriorment es traslladà a Valls, on
es va fer comerciant de bestiar. Amb el càrrec de sotsbatlle de Valls, va crear una companyia per tractar
amb mules, juntament amb Francesc Font, algutzir reial de la Reial Audiència de Barcelona. La seva
activitat comercial, com a proveïdor de l'exèrcit en temps de guerra i el seu posicionament contra els
partidaris de l’arxiduc Carles, van propiciar la seva recompensa després d’acabada la guerra el 1714. El 30
de juny de 1721 va ser nomenat batlle de Valls.

Aquell mateix any, el 24 de desembre, es van crear les Escuadras de Paisanos Armados com una
reorganització d'aquelles Esquadres creades dos anys abans, i agrupades en dos grans grups operacionals.
El primer va establir-se a Cardona i el segon, a Valls, sota el comandament de Pere Anton Veciana. El motiu
era la persecució dels guerrillers austriacistes (Miquelets), que havien quedat dispersos per la geografia
catalana.

Aquest nou cos constituïa una milícia de paisans i pretenia donar seguretat a les fires i a les rutes
comercials mancades de seguretat on les mercaderies eren exposades a constants perills. Així mateix, es
veia com a complement de les forces regulars de l'exèrcit borbònic que havia de fer front a l'aixecament dels
catalans partidaris de l'aspirant Carles d'Àustria (Miquelets) que amb alguns reductes encara resistien i que
aspiraven a restaurar les institucions de Catalunya abolides pel nou rei Felip V.

L'aparició del cos dels Mossos d'Esquadra va significar un gran canvi en la idea de seguretat a l'interior
del país. Fins aleshores, la seguretat pública s'havia encarregat sempre a l'exèrcit, però el país quedava al
descobert quan hi havia guerra a l'exterior i l'exèrcit havia de marxar.

El manteniment del cos anava a càrrec dels ajuntaments de les poblacions on els mossos estaven
desplegats. Els mossos estaven encarregats de la guarda rural i la persecució dels delinqüents, i de la
vigilància i la requisa d'armes usades indegudament. Hi ha alguns trets semblants amb l'actualitat, per
exemple, podem veure els antecedents de la unitat de medi ambient actual en la persecució que es feia dels
caçadors que utilitzaven reclams de caça no permesos i els furtius. Es feien serveis de trasllats de detinguts
i es perseguia la prostitució i el joc il·legal. Les primeres funcions d'escorta tenen els seus orígens en el
servei d'escorta que s'efectuava de paisà al president de la Sala del Crim de la Reial Audiència de
Barcelona (1876). I els antecedents de la policia científica, els podem veure en les descripcions que es feien
de les persones detingudes.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia

La policia de Catalunya:

Mossos d’Esquadra i policies locals

1.2. El segle XIX
Després de la Guerra del Francès, es va redactar el primer Reglament de les Esquadres de Catalunya,
aprovat per Reial ordre de 27 de maig de 1817. En aquest Reglament, s'exposava l'organització del cos i els
drets, deures i càstigs que s'havien d'imposar.

També es va crear el vestuari: el barret de copa, l'armilla, les espardenyes amb la cinta de color blau i les
manilles amb cordó blanc. Els distintius de graduació eren els utilitzats habitualment per l'exèrcit. El barret
de copa i les espardenyes són utilitzades encara actualment a la uniformitat de gala.

Oficiosament s’ha dit que el barret de copa i les espardenyes són dos elements antagònics dins del vestuari
i representen la prestació del servei a dues classes socials diferenciades, simbolitzava el fet que el mosso
havia d'estar tant al servei del ric com del pobre.

El cos va existir fins a l'any 1868, en què el general Prim va decretar la dissolució de les Esquadres de
Catalunya. Això va estar motivat per dos fets principals. El primer era que els mossos eren pagats pels
ajuntaments i per les diputacions provincials, mentre que la Guàrdia Civil era pagada per l'Estat. En segon
lloc, el caràcter monàrquic que des de sempre havia tingut el cos fa que, amb la caiguda de la reina Isabel
II, aquest fet es converteixi en un problema greu.

L'any 1876 va retornar la monarquia amb Alfons XII, i el cos és reinstaurat únicament a Barcelona, ja que les
diputacions provincials de Girona, Tarragona i Lleida no volen fer-se càrrec del seu manteniment.

1.3. El període de 1900 a 1930
Durant el regnat d'Alfons XIII, els Mossos d'Esquadra van veure perillar la seva existència. Alguns diputats
de la Diputació de Barcelona volien suprimir el cos, ja que la Diputació el mantenia econòmicament, però no
en tenia el comandament.

Una altra crítica que rebia el cos era que els mossos eren més un cos rural que una policia adequada a la
nova societat urbana. El cos s'havia equiparat a la Guàrdia Civil mitjançant reglament i tenia la mateixa
doble dependència del Govern Civil i de la Capitania General. La uniformitat, tot i guardar les formes
tradicionals, es va adaptar als nous temps amb la introducció de les sabates i el barret de plat, i es deixava
el barret de copa i les espardenyes per a les ocasions festives i de gala.

1.4. La Segona República
El 14 d'abril de 1931 es proclamà la Segona República. Aleshores, la Generalitat tenia el comandament de
l'ordre públic, així com el control de tots els cossos policials amb seu a Catalunya. La Generalitat inicià un
procés de renovació del cos i dels seus distintius. El cos s'adaptà a la nova legalitat democràtica,
n'augmentà els seus integrants i els serveis. Destaca en aquest creixement la creació de l'escorta personal
del president de la Generalitat. El 14 d'octubre de 1932 el president de la Generalitat, Francesc Macià, va
decretar que els mossos es despleguessin per tot Catalunya, la qual cosa, finalment, mai es va veure feta
realitat.

Lluís Companys, successor de Macià a la presidència de la Generalitat, va declarar el 6 d'octubre de 1934
l'Estat català. Els Mossos d'Esquadra van tornar a ser fidels a la Generalitat i al seu president. Però, pocs
dies després, l'intent del president Companys va ser esclafat per l'exèrcit. El govern de la Generalitat va ser
empresonat i els mossos, desarmats pels soldats de l'exèrcit espanyol. Aquesta situació es va mantenir fins
a les eleccions de febrer de 1936 els resultats de les quals van forçar el retorn del president Companys.

El 18 de juliol de 1936 esclatà la guerra civil espanyola. Això motivà que la Generalitat augmentés el nombre
d'integrants del cos de 300 a 1.000. La Generalitat va destinar els mossos a funcions de salvament de
persones perseguides i eclesiàstics i de protecció de monuments.
El 31 de gener de 1939, amb la guerra perduda, els mossos van passar a França acompanyant el president
Lluís Companys. Amb l'ocupació militar de Cat alunya i del Palau de la Generalitat, símbol de la institució, el
cos va ser suprimit per les autoritats feixistes. Alguns mossos d'esquadra retornen a Catalunya durant el
franquisme, molts, però, restaran en camps de concentració, on alguns moriran.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia

La policia de Catalunya:

Mossos d’Esquadra i policies locals

1.5. El franquisme
El 21 de juliol de 1950, un decret del Ministerio de la Gobernación va autoritzar a la Diputació de Barcelona
l'organització d'una Sección de Mozos de Escuadra. Aquest nou cos era de caràcter militar i tenia poc de
comú amb el que havia estat creat durant el període democràtic de la Generalitat republicana. Aquesta
Sección estava constituïda per 40 efectius i va començar a fer servei el dia de Sant Jordi de 1952. L'any
1961, la Sección va passar a tenir una dotació de 50 efectius. En aquest període les funcions dels mossos
consistien principalment en la vigilància del Palau de la Diputació Provincial de Barcelona (seu de la
Generalitat actual) i de les altres dependències de la Diputació.

1.6. El retorn de la democràcia
Amb la reinstauració de la Generalitat de Catalunya, s'autoritza que el cos de mossos pugui incrementar-se i
arribi al centenar d'integrants. A poc a poc, es van assumint noves competències a mesura que els serveis
de la Generalitat van augmentant. Després de l'arribada del president Tarradellas, els mossos van passar a
dependre de la Generalitat de Catalunya. Amb el Reial decret de 25 d'octubre de 1980 els ministeris de
l'Interior i de Defensa renunciaven als seus poders damunt de la Sección. L'any 1982 es van convocar 280
places de mossos i el cos de Mossos d'Esquadra es va convertir en la Policia Autonòmica de Catalunya. La
Policia de la Generalitat fou creada per la Llei 19/1983, de 14 de juliol.

Aquesta és la raó per la qual es pot entendre el fet de la refundació com el naixement d'una policia catalana,
en el sentit modern del terme, i, a més, com un pas decisiu en el procés de reconstrucció de la identitat
nacional de Catalunya. 1 D’aquesta manera, els Mossos d'Esquadra deixen de ser militars i passen a ser
una policia amb voluntat d'estar arrelada a la cultura i al poble de Catalunya, al qual pertanyen i al qual han
de servir.

2. Estructura i funcions del cos de Mossos d’Esquadra
Tal i com exposa el preàmbul de la llei de la policia de la Generalitat és necessari desenvolupar dins
d’aquest cos policial una estructura que permeti d'establir un escalafó en el comandament capaç d'absorbir
el seu propi creixement i facilitar-li un procés de creixement d'acord amb les seves finalitats i les funcions
que té encomanades.

Amb aquesta finalitat s'amplien les escales i categories existents al cos, es defineixen les seves funcions i
s'assenten les bases d'una carrera administrativa homologable amb les dels altres cossos de policia,
estatals i locals. A més, incorpora la possibilitat de crear llocs de treball per a facultatius i tècnics de les
escales A i B, en la mesura que siguin necessaris per a donar cobertura i suport a la funció policial.

El Cos de Mossos d'Esquadra és una plantilla de funcionaris que ocupen les places de les diferents escales
i categories que figuren en la relació de llocs de treball, amb especificació de la denominació, el nivell, les
característiques, els continguts funcionals, les necessitats formatives, els complements assignats, la forma
de provisió i les altres circumstàncies pertinents.

L’estructura i les funcions de les diferents escales i categories del cos de Mossos d’Esquadra s’especifiquen
a la Llei 10/1994, d'11 de juliol, de la Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra:

El cos de Mossos d'Esquadra s'estructura jeràrquicament en les escales i les categories següents:

a) Escala bàsica, que comprèn les categories de mosso i de caporal.
b) Escala intermèdia, que comprèn les categories de sergent i de sotsinspector.

1 A l'inici de la Llei 10/1994, d'11 de juliol, de la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra, se’ns explica l’origen i el perquè de la
seva denominació.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia

La policia de Catalunya:

Mossos d’Esquadra i policies locals

c) Escala executiva, que comprèn la categoria d'inspector.
d) Escala superior, que comprèn les categories d'intendent, de comissari i de major.

Correspon als membres del Cos de Mossos d'Esquadra, segons les escales respectives, d'acomplir, amb
caràcter preferent, les funcions següents:

a) Escala superior: el comandament, la direcció, l'orientació, la coordinació i la inspecció, a nivell superior,
dels serveis policials.

b) Escala executiva: la gestió de les diverses àrees i unitats dels Mossos d’Esquadra i, si s'escau, el
comandament de l'activitat policial.

c) Escala intermèdia: el comandament operatiu i la supervisió de les tasques executives de les unitats, els
grups i els subgrups policials.

d) Escala bàsica: les tasques executives derivades del compliment de les funcions policials, i les funcions de
comandament d'un o més funcionaris de la mateixa escala en els diferents serveis policials.

3. La policia local de Catalunya
3.1. Antecedents històrics
A part dels Mossos d’Esquadra, l’altre gran col·lectiu policial d’àmbit i arrels catalanes és el format per les
policies locals. Ja des de l’Edat Mitjana, els pobles de Catalunya organitzaven la seva defensa a partir de
germanies aconseguides a través del Sacramental (segle XIII) i del sometent que, amb intermitència
perllongada, arribarà fins al segle XX.

A mitjan segle XIX, fruit d’una nova concepció urbana i d’una política de serveis derivats dels canvis
essencials en els mitjans de producció, i donant resposta a la composició social que es produeix a partir de
les revolucions europees (1789) i de la dècada dels anys 40 (1848: revolució anglesa) apareixen les policies
amb dependència dels municipis en la seva forma moderna.

A Barcelona, la policia del municipi s’instaura el 1843, mentre que a Girona no ho fa fins al 1856. Apareixen
com a continuació i desenvolupament d’uns cossos de "serenos" ja preexistents, l’origen dels quals s’ha de
buscar després del segle XVIII, i en uns antecedents més remots (anteriors al segle XVI) amb cossos i
agents que ja complien part de les funcions de les actuals policies locals.

3.2. La policia local d’avui
La policia local és un cos de seguretat amb dependència de les corporacions locals, que participa en el
manteniment de la seguretat pública. És un institut armat de naturalesa civil amb estructura i organització
jerarquitzada. En totes les seves actuacions es regeix pel que disposen la Llei de bases de règim local, la
Llei de bases i règim local de Catalunya, la Llei de forces i cossos de seguretat i les lleis de coordinació de
les policies locals de les diferents comunitats autònomes -en el cas de Catalunya, per la Llei 16/1991, de les
policies locals-, així com pels reglaments específics de cada cos i altres normes dictades per les
administracions locals corresponents.

Igualment, es preveu que els municipis cap de partit judicial en què no hi hagi establiment penitenciari
assumeixin, en règim de competència delegada, l’execució del servei de dipòsit de persones detingudes a
disposició judicial. La custòdia d’aquests detinguts correspon a la policia municipal en funcions de policia
judicial.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia

La policia de Catalunya:

Mossos d’Esquadra i policies locals

4. El desplegament de la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra
El model policial català es basa en el desenvolupament de la policia de Catalunya, és a dir, el conjunt de la
Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra i les policies locals, que comporta la progressiva substitució,
arreu del territori, de les forces i cossos de seguretat de l’Estat pels Mossos d’Esquadra.

Gradualment es van assumint funcions i obrint algunes comissaries. El mes de febrer de 1984 s’obren les
de Girona, Lleida i Tarragona. També la uniformitat s'adapta als nous temps, canvia el vestuari operatiu i la
uniformitat del segle XIX passa a ser la uniformitat de gala. Els distintius deixen de ser els de l'exèrcit i se'n
comencen a utilitzar uns altres de diferenciats.

Però el desplegament com a policia integral del cos de Mossos d'Esquadra té un punt d'inflexió en els
Acords de la Junta de Seguretat de Catalunya del mes d'octubre de 1994. Aquí s'estableixen les bases del
model policial de Catalunya, i es determinen tant les competències que li són pròpies com les competències
que es reserven a les forces i cossos de seguretat de l'Estat. D'aquesta manera, el desplegament territorial
dels Mossos d'Esquadra es va produint mitjançant un procés de substitució de les forces i cossos de
seguretat de l'Estat.

El desplegament territorial s’inicià l’any 1994 a la comarca d’Osona. Pel que fa a la competència de trànsit,
el desplegament es produeix per demarcacions provincials. Durant el mes de maig de 1998 es produeix la
substitució de l'Agrupació de Trànsit de la Guàrdia Civil a tota la demarcació de Girona i, a la primavera de
1999, s'efectua la mateixa operació a les comarques de Lleida. El mes de desembre de 2000, la Generalitat
assumeix totes les competències en matèria de trànsit a les comarques de Barcelona i Tarragona, la qual
cosa completa el desplegament del trànsit a la totalitat del territori català.

Per poder efectuar aquest desplegament i assumir progressivament nous serveis es va crear l'Escola de
Policia de Catalunya (EPC). L'EPC rep anualment els alumnes aspirants a integrar-se en el cos de Mossos
d'Esquadra i a les policies locals i s'hi imparteix el curs de formació bàsica. També acull altres cursos
formatius com els d'adaptació, d'especialització i els cursos d'ascens.

5. La policia de Catalunya: la policia del futur
La policia està immersa en una societat que es transforma a gran velocitat i on apareixen nous fenòmens.
Així, la criminalitat ha deixat de ser una problemàtica exclusivament interna dels països per conformar-se
com a un fenomen global i, per tant, transcomunitari i, a més, estructurat en potents organitzacions
criminals. Això obliga a comptar amb unitats de caràcter central capaces de fer front a aquesta nova realitat i
a establir els enllaços necessaris amb altres policies per aconseguir una acció coordinada i eficient.

La policia de Catalunya necessita estructures organitzatives flexibles i amb una gran capacitat d’adaptació a
tots aquests canvis socials. L’estructura organitzativa ha de possibilitar la cristal·lització en el servei al
ciutadà dels valors de l’organització.

Aquests han de ser uns valors democràtics, de respecte a la dignitat de les persones i a la realitat catalana.
Són necessàries, per tant, unes estructures que facilitin, d’una banda, el control democràtic i, de l’altra, la
integració del servei a aquesta societat.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia

La policia de Catalunya:

Mossos d’Esquadra i policies locals

Idees força

1. Tenim la primera referència de la fundació de les primeres Esquadres el 21 d'abril de 1719.
2. L'aparició del cos dels Mossos d'Esquadra va significar un gran canvi en la idea de seguretat a l'interior
del país. Fins aleshores, la seguretat pública s'havia encarregat sempre a l'exèrcit, però el país quedava al
descobert quan hi havia guerra a l'exterior i l'exèrcit havia de marxar.
3. El primer Reglament de les Esquadres de Catalunya va ser aprovat per Reial ordre de 27 de maig de
1817. El cos va existir fins a l'any 1868, en què el general Prim va decretar la dissolució de les Esquadres
de Catalunya. L'any 1876 va retornar la monarquia amb Alfons XII, i el cos és reinstaurat únicament a
Barcelona.
4. El 14 d'abril de 1931 es proclamà la Segona República. Aleshores, la Generalitat tenia el comandament
de l'ordre públic, així com el control de tots els cossos policials amb seu a Catalunya.
5. El 31 de gener de 1939, i l'ocupació militar de Catalunya i del Palau de la Generalitat, símbol de la
institució, el cos va ser suprimit per les autoritats feixistes.
6. La Policia de la Generalitat fou creada per la Llei 19/1983, de 14 de juliol. La refundació ha de ser
entesa com el naixement d'una policia catalana, en el sentit modern del terme, i, a més, com un pas decisiu
en el procés de reconstrucció de la identitat nacional de Catalunya.
7. A mitjan segle XIX apareixen les policies amb dependència dels municipis en la seva forma moderna. La
policia local és un cos de seguretat amb dependència de les corporacions locals, que participa en el
manteniment de la seguretat pública.
8. El model policial català es basa en el desenvolupament de la policia de Catalunya, és a dir, el conjunt de
la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra i les policies locals, que comporta la progressiva
substitució, arreu del territori, de les forces i cossos de seguretat de l’Estat pels Mossos d’Esquadra.
9. La policia de Catalunya necessita estructures organitzatives flexibles i amb una gran capacitat
d’adaptació a tots aquests canvis socials. L’estructura organitzativa ha de possibilitar la cristal·lització.
Glossari

Comandament directe Model de proximitat
Comandament operatiu Model descentralitzat
Comissaries Generals Ordre organitzatiu descendent
Criminalística Planificació estratègica
Estructures organitzatives Policia integral
Estructura jeràrquica Prevenció
Guerrillers austriacistes Recursos operatius
Joc il·legal Relació de llocs de treball
La reinstauració de la Generalitat Valors democràtics

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia

La funció policial mossos d’esquadra en matèria de seguretat ciutadana

La funció policial mossos d’esquadra en matèria de seguretat ciutadana Tema C.4. La funció policial en matèria de seguretat ciutadana 1. La funció policial 1.1. La inseguretat ciutadana 1.2. El servei públic de policia 1.3. La funció preventiva 1.4. La funció reactiva 1.5. La funció assistencial 2. La Subdirecció Operativa de la Policia 3. L’àrea bàsica policial (ABP) 3.1. El cap de l’ABP 3.2. El sotscap d’ABP 3.3. El cap de la unitat de seguretat ciutadana (USC) 3.4. El cap de la unitat d’investigació 3.5. El cap d’una oficina de suport d’ABP 4. La regió policial (RP) 4.1. Àrees bàsiques policials (ABP) 4.2. Àrea Regional de Trànsit (ART) 4.3. Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO) 4.4. Sala Regional de Comandament (SRC) 4.5. Unitat Regional de Policia Administrativa (URPA) 4.6. Unitat Regional de Proximitat i Atenció al Ciutadà (URPAC) 4.7. Oficina de Suport (OS) de la RP 5. La Comissaria General de Recursos Operatius 5.1. L’Àrea d’Escortes (AE) 5.2. L’Àrea del Grup Especial d’Intervenció (AGEI) 5.3. L’Àrea de Brigada Mòbil (ABM) 5.4. L’Àrea de Desactivació d’Artefactes Explosius (TEDAX-NBQ) 5.5. L’Àrea Central de Suport Operatiu (ACSO) Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia La funció policial mossos d’esquadra en matèria de seguretat ciutadana Tema C.4. La funció policial en matèria de seguretat ciutadana 1. La funció policial 1.1. La inseguretat ciutadana El fenomen delinqüencial s’ha convertit en una de les principals fonts de preocupació per als ciutadans. Aquest sentiment d’inseguretat pot provenir de dues fonts importants, la primera relacionada amb l’existència d’un temor difús, respecte al qual no es pot especificar de manera concisa quins aspectes es temen, com per exemple, la nit o la foscor, el fet de passar per un lloc solitari, etc. La segona deriva de l’existència d’un temor concret, que és un sentiment que es dóna davant d’un subjecte o una activitat delictiva determinada, que es repeteix amb més o menys freqüència en una zona espec ífica, com per exemple, contínues estrebades en un mateix carrer o un violador que actua en un barri o una ciutat relativament petita de manera repetitiva, etc. Per tant, podem dir que la inseguretat ciutadana és una situació de fet o objectiva, que es pot comprovar amb l’increment de les diverses manifestacions de delinqüència, però, també, que troba el seu fonament en un estat d’opinió com poden ser els rumors, les notícies sensacionalistes, etc. 1.2. El servei públic de policia La Constitució espanyola, en l’article 104, encomana a les forces i cossos de seguretat la missió de “protegir el lliure exercici dels drets i les llibertats, i garantir la seguretat ciutadana”. Podem definir, a nivell policial, la seguretat ciutadana com la reducció dels riscos i de les sensacions d’inseguretat entre la ciutadania, mitjançant l’organització dels recursos humans i materials, així com els dispositius policials necessaris que permetin el lliure exercici dels drets i les llibertats de tots els ciutadans. Tot això, sense oblidar que aquesta reducció de sensacions comporta, en moltes ocasions, la participació de diferents administracions i institucions, a més de la policial (reducció de l’atur, tractament de toxicòmans, ubicacions de determinats centres especials, etc.). Les forces i cossos de seguretat es constitueixen com a servei públic amb la finalitat de donar resposta als requeriments dels ciutadans, i no només quan aquests es produeixen, sinó anticipant-se a la resolució dels problemes amb una prevenció adequada. Quan aquesta prevenció no ha estat suficient, cal donar una resposta acurada a la demanda ciutadana, que no es limita tan sols al tractament de la víctima del delicte, sinó que, fins i tot, dóna un servei assistencial amb una derivació posterior a l’organisme corresponent. Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia La funció policial mossos d’esquadra en matèria de seguretat ciutadana A banda de les funcions preventives, reactives i assistencial, cal destacar que en els darrers anys s’observa una progressiu augment de demandes de serveis policial en àmbits en els que tradicionalment aquestes organitzacions no havien prestat els seus serveis. 1.3. La funció preventiva Es pot definir la prevenció policial com el conjunt d’accions que la policia pot dur a terme amb la doble finalitat, per una banda, evitar la comissió d’actes il·lícits i, de l’altra, que els ciutadans esdevi nguin víctimes. La sola presència de la policia actua com a element preventiu, ja que comporta un efecte dissuasiu sobre el delinqüent i evita, en certa mesura, que el delicte aparegui o es consumi. Però, perquè les accions i la presència de la policia siguin veritablement efectives, cal una adequada planificació dels serveis que s’han de prestar i una acurada elecció dels efectius policials necessaris per prestar-los. Aquesta acció preventiva s’inicia mitjançant el bon coneixement, no tan sols del territori, sinó també de la realitat social. Es tracta de comprendre els mecanismes constitutius del fet delictiu i de la resta d’infraccions relacionades amb la seguretat ciutadana, intervenint conseqüentment allà on racionalment es presumeixi que la infracció es pot produir. 1.4. La funció reactiva La reacció policial és la resposta davant la constatació de la comissió d’un delicte o la seva imminent perpetració, la seva investigació, la recerca i la detenció de les persones implicades, així com assegurar els instruments o les proves del delicte. Una primera lectura ens podria portar a pensar que la funció de reacció de la policia és pròpia de les unitats d’investigació, però és ben cert que la primera notícia de la comissió d’un fet delictiu sempre arriba a les unitats de seguretat ciutadana i que són aquestes les que duen a terme les primeres gestions pròpies de policia judicial. Així doncs, correspon a la unitat coneixedora de la notícia de la comissió d’un fet delictiu traslladar-se amb rapidesa i seguretat al lloc dels fets, prestar ajut i auxili a les víctimes del fet delictiu, cercar en primera instància i detenir, si escau, els autors del fet i localitzar i identificar els testimonis, els quals poden ajudar en una posterior investigació, tot preservant la zona on s’ha comès el fet delictiu per evitar la pèrdua dels instruments, efectes o proves del delicte. 1.5. La funció assistencial A més de les funcions de prevenció i reacció, la societat demana contínuament a la policia altres serveis que tenen una finalitat clarament assistencial. La policia, per la seva pròpia activitat, roman accessible al ciutadà les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any. Aquest fet col·loca els cossos policials en una situació clara d’avantatge per poder arribar a qualsevol requeriment tan aviat com se’n tingui not ícia. Aquests fets comporten assistir inicialment les persones que, per algun motiu, estan desemparades i demanen ajut a la policia, per posteriorment, si escau, derivar-les a l’òrgan administratiu o social encarregat de tractar la seva problemàtica. Així doncs, serveis assistencials com intervencions en accidents de qualsevol tipus, custòdia de menors que es troben en situació de desemparament, recerca de persones desaparegudes, assistències a gent gran o indigents, intervencions en conflictes veïnals o familiars, auxili d’automobilistes, protecció de víctimes o testimonis de delictes o facilitació d’informació de tipus general al ciutadà, són tasques contínues als cossos policials. Aquesta funció assistencial comporta la necessitat d’una bona coordinació entre els serveis de la policia i els diferents serveis socials, i un intercanvi d’informació fluid, que permeti cercar solucions a les problemàtiques plantejades. Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia La funció policial mossos d’esquadra en matèria de seguretat ciutadana 2. La Subdirecció Operativa de la Policia La Subdirecció Operativa de la Policia exerceix el comandament operatiu del cos de Mossos d’Esquadra, llevat d’aquelles unitats policials que depenguin directament de la Direcció General de la Policia. Aquesta Subdirecció està formada per la Comissaria General Territorial (CGTER), encarregada de vetllar per l’assoliment dels objectius generals de la PG – ME en els àmbits de la seguretat ciutadana i l’ordre públic i la seguretat viària, la Comissaria General d’Investigació Criminal (CGIC), encarregada de la investigació de la delinqüència de grups organitzats, la Comissaria General de Recursos Operatius (CGRO), encarregada de la protecció de persones i els béns que requereixin una protecció específica, l’Àrea Tècnica de coordinació i Suport (ATCS), encarregada dels informes i estudis tècnics de caràcter operatiu, i la Sala Central de Comandament (SCC), enllaç operatiu i interlocutor corporatiu de coordinació interpolicial. Per poder portar a terme les funcions que té encomanades, la Subdirecció Operativa de la Policia s’organitza en diferents nivells estructurals: q• La comissaria general: òrgan adscrit a la Subdirecció Operativa de la Policia o a la Direcció General de la Policia i que integra les divisions i/o regions policials, a la qual correspon el comandament de la policia. q• La coordinació regional: òrgan adscrit a la Comissaria General Territorial i exerceix la direcció d’un conjunt de regions policials. q• La divisió: òrgan que, de manera ordinària, s’adscriu a una comissaria general. La naturalesa organitzativa de la divisió és d’òrgan central, tot i que podrà estar territorialment desconcretada. q• La regió policial: òrgan que s’adscriu a una a una coordinació regional. La naturalesa organitzativa de la regió policial és d’òrgan territorial. La divisió i la regió policial se situen en un mateix nivell estructural i els correspon la direcció estratègica d’àmbits concrets de l’activitat de la policia. q L’àrea: òrgan que, de manera ordinària, s’adscriu a una divisió o regió policial, a la qual correspon la direcció tàctica d’àmbits concrets de l’activitat de la policia. S’estableixen els següents tipus d’àrees: àrees centralsi àrees territorials, com a desenvolupament de les divisions; i les àrees regionals i àrees bàsiques policials, com a desenvolupament de les regions policials. q La unitat: òrgan que, de manera ordinària, s’adscriu a una àrea, a la qual correspon la direcció operativa de la policia. q El grup: òrgan de, de manera ordinària, s’adscriu a una unitat, les responsabilitats del qual són amb caràcter general, les relatives a la supervisió i execució directa de les tasques policials. 3. L’àrea bàsica policial (ABP) El cos de Mossos d’Esquadra s’implanta territorialment a partir de l’ABP. Una ABP és una àrea territorial que presta una sèrie de serveis policials bàsics. L’àmbit d’actuació d’una ABP està definit per criteris territorials i policials, com poden ser: la població, la densitat i distribució territorial, la superfície, les vies de comunicació, la planta judicial, l’índex de criminalitat o conflictivitat, etc. L’ABP té la seva seu en una comissaria principal, que pot ser única en aquell àmbit territorial, o bé tenir d’altres comissaries subordinades, si es considera estratègicament que és necessari. Amb caràcter general, es pren com a referència la comarca, però en determinades zones especialment poblades pot establir-se, també, com a marc territorial el municipi. Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia La funció policial mossos d’esquadra en matèria de seguretat ciutadana 3.1. El cap de l’ABP N’és el màxim comandament, i dirigeix, coordina i supervisa tots els serveis de la comissaria o comissaries que conformen l’ABP. És la representació institucional del cos de Mossos d’Esquadra al territori i és la persona responsable de l’aplicació de les polítiques de seguretat i l’assoliment dels objectius operatius. 3.2. El sotscap de l’ABP És el segon comandament de l’ABP. Dirigeix, coordina i supervisa tots els serveis de la comissaria o comissaries que conformen l’ABP, seguint les instruccions del cap de l’ABP. Substitueix el cap de l’ABP en els períodes d’absència d’aquest. 3.3. El cap de la unitat de seguretat ciutadana Comanda la unitat de seguretat ciutadana (USC) i n’exerceix el comandament directament sobre els caps de torn i el cap de l’oficina d’atenció al ciutadà (OAC). Les seves funcions són la gestió i supervisió directa dels serveis propis de la unitat i l’organització i planificació de l’operativa policial, així com l’estudi de la criminalitat en matèria de seguretat ciutadana i ordre públic, dins de l’àmbit de la seva demarcació. En cas que l’ABP disposi de més d’una comissaria, cadascuna té la figura de cap de la USC, que és el màxim comandament de les comissaries subordinades. 3.3.1. El cap de torn És el comandament operatiu de la USC en cada torn de servei. Assumeix la funció de cap de dispositiu en totes les actuacions i/o incidències que ho requereixin, sens perjudici que un comandament superior de l’ABP desplaçat al lloc assumeixi aquest rol. Les seves funcions són la gestió del torn de treball, la planificació i supervisió dels serveis encomanats pel cap de la USC, la recollida i el traspàs de dades i la coordinació amb altres cossos policials, sempre durant el seu torn de treball. Com a funcions específiques, cal destacar la realització del brífing (o reunió prèvia) a l’inici del servei, l’assumpció de la supervisió dels atestats (plec que conforma la denúncia, incloses les anotacions de les gestions fetes a posteriori de la mateixa denúncia, i que serà remés al jutjat corresponent) que siguin instruïts durant el seu torn de treball, sense detriment de la supervisió que pertoca al caporal de torn de l’OAC i al mateix cap d’OAC, així com al comandament màxim de la sala de comandament delegat en la figura del cap de sala. El cap de la sala de comandament És el comandament màxim responsable operatiu de la sala de comandament de l’ABP, durant el seu torn de treball. Aquesta funció l’exerceix delegada pel cap de torn. Les seves funcions són la gestió dels serveis i requeriments que la ciutadania i institucions puguin requerir al cos de Mossos d’Esquadra. Supervisa la correcta introducció de les dades als aplicatius informàtics corporatius i informa als superiors jeràrquics de l’ABP d’aquelles actuacions rellevants. El caporal de torn de l’OAC És el comandament màxim responsable operatiu de la instrucció d’atestats a l’OAC, durant el seu torn de treball. Aquesta funció l’exerceix delegada pel cap de torn. Les seves funcions són la supervisió de la instrucció de les diligències (anotacions posteriors a la denúncia i contingudes al mateix plec que es remés al jutjat) que conformen un atestat, així com disposar de la informació de totes les gestions pendents de fer, per comunicar-les al torn de treball entrant. 3.3.1. El cap de l’OAC És el màxim comandament de l’OAC i està subordinat al cap de la USC. La seva funció és la supervisió de tots els atestats instruïts per l’OAC i la correcció de les errades detectades a través del mateix instructor de les diligències. Com a màxim responsable, és el comandament delegat, principalment, per a les relacions Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia La funció policial mossos d’esquadra en matèria de seguretat ciutadana amb els jutges en tot allò referent a la instrucció d’atestats i el traspàs (posada a disposició judicial) de persones detingudes. A través de l’estructura jeràrquica del cos de Mossos d’Esquadra, de les reunions amb els jutges del partit judicial, seguint les instruccions de la fiscalia i tenint en compte els acords, els pactes i la jurisprudència existent i recent, ha d’establir els criteris de confecció d’atestats. 3.4. El cap de la unitat d’investigació És el màxim comandament de la unitat d’investigació de l’ABP. Jeràrquicament, està subordinat al sotscap de l’ABP. Les seves funcions són les de la direcció delegada de les investigacions, de les quals informa al cap i sotscap de l’ABP; les relacions amb els jutges i fiscals del partit judicial, per coordinar les actuacions pròpies i resultants de les investigacions dutes a terme, i l’elaboració de documents explicatius dels darrers modus operandi coneguts entre la delinqüència perquè siguin coneguts per les dotacions de la USC. Aquesta darrera funció la du a terme amb el cap de la USC i sempre a través del sotscap de l’ABP. La direcció delegada de les investigacions, l’exerceix a través dels caps dels grups d’investigació i de policia científica, i aquest darrer actua com a segon comandament de la unitat d’investigació. 3.4.1. El cap del grup de policia científica És el màxim comandament del grup de policia científica. Les seves funcions són la direcció de les inspeccions oculars tecnicopolicials (IOTP: tècnica mitjançant la qual el personal especialitzat del cos de Mossos d’Esquadra recupera empremtes i altres elements de l’escena d’un fet delictiu), a través dels caporals i agents que conformen el grup de policia científica. Assumeix les funcions de cap de la unitat d’investigació en la seva absència. També és el responsable de la coordinació amb les unitats regionals i centrals del cos de Mossos d’Esquadra. 3.4.2. El cap del grup d’investigació És el comandament màxim responsable del grup d’investigació. Com a tal, és l’encarregat de la direcció operativa de les investigacions que du a terme el grup. Cada grup d’investigació està especialitzat en determinades tipologies delictives (delictes contra el patrimoni, contra les persones, etc.). 3.5. El cap de l’oficina de suport al comandament És el màxim comandament responsable dels serveis de planificació, suport a la gestió i logística de l’ABP. La seva dependència jeràrquica és del cap i sotscap de l’ABP indistintament. S’encabeix a l’oficina de suport, a més del personal propi d’aquesta, l’oficina de relacions amb la comunitat (ORC), encarregada de les funcions de relacions del cos de Mossos d’Esquadra amb la ciutadania, per informar-la i assessorar-la respecte de diferents aspectes d’interès. La funció de suport a la gestió dels comandaments comporta la confecció de la planificació dels permisos, les vacances, l’estat del material de l’ABP i la realització d’estadístiques i estudis de criminalitat que li siguin encomanats. 4. La regió policial La regió policial, a través del seu cap i sotscap, exerceix el comandament i la coordinació jeràrquica de les ABP. Un conjunt d’ABP, atenent principalment el Pla territorial de la Generalitat de Catalunya, conformen una regió policial. La regió policial presta recursos operatius a les ABP en seguretat ciutadana, investigació i policia científica, i s’estructura, a nivell d’arbre jeràrquic, en un cap i sotscap, amb comandament operatiu sobre els caps d’ABP. Presta aquests serveis mitjançant un seguit d’àrees, unitats i una oficina de suport: Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia La funció policial mossos d’esquadra en matèria de seguretat ciutadana 4.1. Àrees bàsiques policials (ABP) Correspon, amb caràcter general, a les àrees bàsiques policials vetllar per l’assoliment, en el seu territori, dels objectius generals de la regió policial. 4.2. Àrea Regional de Trànsit (ART) Correspon a l’Àrea Regional de Trànsit la vigilància, el control, la disciplina i la regulació del trànsit i la circulació i el transport de vehicles en vies públiques; l’adopció de mesures de vigilància i aplicació de restriccions per a la circulació de vehicles; la denúncia de les infraccions de les normes de trànsit, circulació de vehicles a motor i seguretat viària; les tasques de protecció, auxili i informació a la ciutadania en les vies públiques; les tasques relatives a la vigilància, inspecció i control del transport per carretera; l’elaboració d’informes tècnics i d’informes previs a les autoritzacions administratives en matèria de trànsit i transport i la realització d’estudis i anàlisi en relació a l’accidentalitat en les vies de la regió policial. 4.3. L’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO) Correspon a l’Àrea Regional de Recursos Operatius donar suport a les ABP en aquelles tasques de seguretat i ordre públic que requereixin una especialització adequada als recursos propis d’aquesta àrea; les tasques de prevenció i protecció del medi ambient, sens perjudici de les funcions realitzades en aquest àmbit per l’Àrea Tècnica i de Proximitat de Seguretat Ciutadana i, quan s’escaigui, per les ABP, així com la planificació i execució dels dispositius de prevenció i seguretat d’àmbit regional. 4.4. Sala Regional de Comandament (SRC) Exerceix el comandament jeràrquic operatiu de les sales de comandament de les ABP, davant d’actuacions de rellevant notorietat o que superin l’àmbit territorial d’una ABP. En aquelles ABP que no disposin de sala de comandament, la SRC n’exerceix les funcions. A través dels seus comandaments i agents, és la gestora dels serveis i requeriments que la ciutadania i les institucions puguin fer al cos de Mossos d’Esquadra. 4.5. Unitat Regional de Policia Administrativa (URPA) Correspon a la Unitat Regional de Policia Administrativa la inspecció i investigació d’il·lícits administratius, la interlocució de la regió policial en aquest àmbit i l’anàlisi i avaluació de l’activitat de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra en aquest àmbit. 4.6. Unitat Regional de Proximitat i Atenció al Ciutadà (URPAC) Corresponen a la Unitat Regional de Proximitat i Atenció al Ciutadà, com a instrument operatiu del cap de la regió policial, la coordinació i supervisió tècnica i l’avaluació de l’activitat de les Oficines d’Atenció al Ciutadà i de la gestió de les ordres judicials, així com efectuar el seguiment qualitatiu i vetllar per la coherència i homogeneïtzació en valors i procediments corporatius en relació amb els àmbits de relacions amb la comunitat, proximitat, atenció a la víctima i violència de gènere. 4.7. Oficina de Suport (OS) de la RP Du a terme la funció de suport als comandaments regionals i la coordinació de les actuacions de les oficines de suport de les ABP, en relació amb polítiques comunes d’actuació de la regió policial. Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia La funció policial mossos d’esquadra en matèria de seguretat ciutadana 5. La Comissaria General de Recursos Operatius (CGRO) La Comissaria General de Recursos Operatius, disposa de recursos humans i materials propis, per tal de donar suport a les regions policials i a les ABP. Aquesta comissaria és l’encarregada de la prestació del serveis especialitzats en matèria de seguretat ciutadana i s’estructura en diferents àrees. Aquests recursos propis encarregats de prestar aquesta ajuda són coneguts com a serveis centrals, i engloben la Divisió d’Intervenció, la Divisió de Suport Operatiu, l’Àrea d’Escortes, l’Àrea Tècnica de Planificació i Dispositius i l’Oficina de Suport. 5.1. L’Àrea d’Escortes (AE) A través dels seus caps i comandaments, s’organitza per la protecció de personalitats, tant de l’àmbit de Catalunya, com d’altres que puguin estar-hi convidades o presents al país. 5.2. L’Àrea del Grup Especial d’Intervenció (AGEI) S’ubica dins la Divisió d’Intervenció i és un grup especialitzat en actuacions amb un alt nivell de risc: alliberament d’ostatges producte d’un segrest, protecció de personalitats, intervencions en habitatges o llocs on es localitzin delinqüents perillosos. 5.3. L’Àrea de Brigada Mòbil (ABM) S’ubica dins la Divisió d’Intervenció i comprèn un grup especialitzat en el manteniment de l’ordre públic i en actuacions amb grans concentracions de masses, ja sigui, principalment, per esdeveniments esportius, concentracions o manifestacions, o de qualsevol mena. Entre les seves funcions es troba l’establiment de controls antiterroristes a les vies de comunicació. 5.4. L’Àrea de Desactivació d’Artefactes Explosius (TEDAX-NBQ) S’ubica dins de la Divisió de Suport Operatiu i s’encarrega de la desactivació i neutralització de qualsevol tipus d’artefacte explosiu, entre d’altres. 5.5. L’Àrea Central de Suport Operatiu (ACSO) S’ubica dins de la Divisió de Suport Operatiu i s’organitza en unitats especialitzades en l’actuació amb animals (principalment gossos) ensinistrats ja sigui en tasques de recerca de persones, de cerca d’explosius o drogues (guies canins) i actuacions policials i d’escorcoll del subsòl i clavegueram (unitat de subsòl). També inclou tasques de seguretat preventives i reactives en activitats subaquàtiques i suport en mitjans aeris. Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia La funció policial mossos d’esquadra en matèria de seguretat ciutadana Idees força 1. Podem definir, a nivell policial, la seguretat ciutadana com la reducció dels riscos i de les sensacions d’inseguretat entre la ciutadania, mitjançant l’organització dels recursos humans i materials, així com els dispositius policials necessaris que permetin el lliure exercici dels drets i les llibertats de tots els ciutadans. 2. Es pot definir la prevenció policial com el conjunt d’accions que la policia pot dur a terme amb la doble finalitat, per una banda, evitar la comissió d’actes il·lícits i, de l’altra, que els ciutadans esdevi nguin víctimes. 3. La reacció policial és la resposta davant la constatació de la comissió d’un delicte o la seva imminent perpetració, la seva investigació, la recerca i la detenció de les persones implicades, així com assegurar els instruments o les proves del delicte. 4. Entenem per funció assistencial el conjunt d’actuacions que realitza la policia amb l’objectiu d’atendre i protegir la ciutadania. 5. La Subdirecció Operativa de la Policia està formada per la Comissaria General Territorial (CGTER), encarregada de vetllar per l’assoliment dels objectius generals de la PG – ME en els àmbits de la seguretat ciutadana i l’ordre públic i la seguretat viària, la Comissaria General d’Investigació Criminal (CGIC), encarregada de la investigació de la delinqüència de grups organitzats, la Comissaria General de Recursos Operatius (CGRO), encarregada de la protecció de persones i els béns que requereixin una protecció específica, l’Àrea Tècnica de coordinació i Suport (ATCS), encarregada dels informes i estudis tècnics de caràcter operatiu, i la Sala Central de Comandament (SCC), enllaç operatiu i interlocutor corporatiu de coordinació interpolicial. Glossari Actes il·lícits Recursos materials Desemparament Requeriment Dispositius policials Seguretat ciutadana Dissuadir Servei públic de policia Inseguretat Tipologies delictives Mecanismes constitutius del fet delictiu Víctima Recursos humans Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia

La coordinació entre administracions

La coordinació entre administracions i cossos policials que actuen a Catalunya Tema C.2. La coordinació entre administracions i cossos policials que actuen a Catalunya 1. El concepte de coordinació policial 2. La coordinació amb les forces i cossos de seguretat de l’Estat 2.1. Coordinació a nivell institucional 2.2. Coordinació a nivell operatiu 2.3. Coordinació en matèria de policia judicial 3. La Llei d’Ordenació del Sistema de Seguretat Pública de Catalunya 3.1. Les autoritats de seguretat 3.2. Els cossos policials 3.3. Els òrgans de coordinació i participació en matèria de seguretat Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia La coordinació entre administracions i cossos policials que actuen a Catalunya Tema C.2. La coordinació entre administracions i cossos policials que actuen a Catalunya 1. El concepte de coordinació policial La seguretat es desenvolupa des dels diferents nivells de l'Administració pública: l’Estat, les comunitats autònomes i els ajuntaments. Aquesta competència compartida exigeix la coordinació entre els respectius cossos policials, el que pressuposa l’existència d’un sistema de seguretat pública. Un sistema de seguretat pública és el conjunt d'administracions, òrgans, autoritats i serveis que contribueixen a garantir la llibertat i la seguretat dels ciutadans i l'ordre públic. Aquest sistema contempla la distribució d’obligacions, les relacions jurídiques i tècniques que mantenen entre si tots aquests agents i operadors, i estableix la necessitat d’intercanvi d’informació i l’homogeneïtzació dels mitjans i els sistemes per facilitar l'acció conjunta. A Catalunya operen, amb diferents competències, la Policia de la Generalitat -Mossos d'Esquadra, les policies locals i les forces i cossos de seguretat de l'Estat (FCSE): el Cos Nacional de Policia (CNP) la Guàrdia Civil (GC). La coordinació en matèria policial entre la Policia de la Generalitat i les FCSE s'articula a través dels acords de la Junta de Seguretat de Catalunya. L'Estatut d’autonomia de Catalunya configura la Junta de Seguretat com a òrgan de caràcter administratiu de coordinació de la Policia de la Generalitat i les FCSE. És concebuda com un instrument de cooperació entre administracions i és integrada per un nombre igual de representants del Govern central i de la Generalitat. En relació amb les policies locals, l’article 164.2 de l’Estatut estableix que pertoca a la Generalitat el comandament suprem de la policia autònoma i la coordinació de l’actuació de les policies locals. La Llei orgànica 2/1986, de forces i cossos de seguretat Aquesta Llei parteix de la base del caràcter concurrent de l’exercici de la competència de seguretat pública i pretén respectar l’autonomia de les diferents esferes de l’Administració pública, però alhora vol donar importància a la necessitat d’intercomunicació entre els dos cossos de seguretat de l’Estat: la GC i el CNP. L’article 3 de la Llei orgànica 2/1986, de forces i cossos de seguretat, proclama el principi de cooperació recíproca i el de coordinació orgànica. A l’article 12 es fa una llista de les funcions de la GC i del CNP i després s’estableix que les FCSE estan obligades a la cooperació recíproca en el desenvolupament de les competències respectives. Més endavant, l’article 38 fa una llista de les funcions que corresponen a les policies autonòmiques i distingeix entre les que els corresponen com a pròpies i les que ho són amb col·laboració amb les FCSE. Aquestes últimes consisteixen a: Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia La coordinació entre administracions i cossos policials que actuen a Catalunya a) Vetllar pel compliment de les lleis i altres disposicions de l’Estat i garantir el funcionament dels serveis públics essencials. b) Participar en les funcions de policia judicial. c) Vigilar espais públics, protegir manifestacions i mantenir l’ordre en grans concentracions humanes. L’exercici d’aquesta funció correspon prioritàriament a les policies autonòmiques, sense perjudici de la intervenció de les FCSE, quan a requeriment de les autoritats de la comunitat autònoma o per decisió pròpia ho estimin necessari les autoritats estatals. L’article 53 regula les competències atribuïdes a la policia local. Moltes d’aquestes funcions s’han d’exercir amb la intervenció d’altres policies. La instrucció d’atestats per accident de circulació dins del nucli urbà s’ha de comunicar a les FCSE, igual com quan s’efectuen diligències de prevenció i accions dirigides a evitar la comissió d’actes delictius en el marc de col·laboració establert en les juntes locals de seguretat. Si la policia local intervé en la protecció de manifestacions i en el manteniment de l’ordre en les grans concentracions humanes ho fa únicament a requeriment previ i a títol de col·laboradora amb les FCSE i amb les policies autonòmiques. I si participen en funcions de policia judicial també ho fan com a col·laboradores de les unitats orgàniques de la policia judicial. La Llei també ha considerat necessari establir uns mecanismes de caràcter institucional d’auxili i cooperació. Aquests mecanismes sorgeixen quan no hi ha mitjans suficients en algunes comunitats autònomes que no poden crear policia autonòmica. Llavors, les FCSE ajuden a fer les funcions policials o bé es fa una adscripció funcional d’unitats del CNP per tal que les comunitats autònomes que no puguin sufragar la despesa de crear una policia autonòmica, però que tinguin previst crear-la, puguin exercir les funcions que els corresponen. La Llei 10/94, d’11 de juliol, de la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra A l’article 12.2 estableix que totes les funcions que l’ordenament jurídic atribueix al cos de Mossos d’Esquadra es compleixin sota els principis de cooperació, coordinació i col·laboració mútua amb la resta de FCS. La Llei 16/1991, de 10 de juliol, de policies locals Estableix a l’article 12.2 que les funcions de policia judicial s’han de complir d’acord amb els principis de cooperació mútua i de col·laboració recíproca amb la resta de FCS. 2. La coordinació amb les forces i cossos de seguretat de l’Estat Dins la coordinació entre el cos de Mossos d’Esquadra i les FCSE (GC i CNP), hi ha dos nivells: la coordinació institucional i l’operativa. 2.1. Coordinació a nivell institucional Tal com hem posat de manifest als anteriors paràgrafs, l'EAC configura la Junta de Seguretat com a òrgan de caràcter administratiu encarregat de coordinar l’actuació de la Policia de la Generalitat i les FCSE (article 164.4). És concebuda com un instrument de cooperació entre administracions i és integrada per un nombre igual de representants del Govern central i de la Generalitat (4/4). És precisament en el si de la Junta de Seguretat on s'adoptaren els transcendents acords de 17 d'octubre de 1994. Fruit dels canvis a la situació política espanyola, la situació propícia va permetre el pacte entre la Generalitat i el Govern central que desbloquejaven el pla de desplegament. Així, l’any 1994, el cos de Mossos d’Esquadra va començar el desplegament a Catalunya, per assumir les competències que estatutàriament té atribuïdes, substituint progressivament el CNP i la GC. En acords posteriors, s’ha fixat el projecte cronològic de desplegament de la PG-ME. Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia La coordinació entre administracions i cossos policials que actuen a Catalunya L’article 50 de la Llei orgànica 2/1986 estableix que la Junta de Seguretat és l’òrgan competent per resoldre les incidències que es produeixin en la col·laboració policial. Per tant, ha de rebre informació periòdica del subdelegat del Govern central i de les autoritats autonòmiques de les deficiències que s’observin en la coordinació, auxili mutu i informació recíproca. Aquests han d’indicar les mesures correctes per resoldre els problemes suscitats. La regulació de la Junta està prevista per Resolució de 28 de desembre de 1982. Funciona com els òrgans col·legiats i pren els acords per unanimitat. La Junta està presidida pel president de la Generalitat de Catalunya i els representants de la Generalitat són: el conseller, el secretari de Seguretat Pública, el director general de Seguretat Ciutadana, el major o comandament suprem de la PG-ME i el cap de l’Assessoria Jurídica del Departament d’Interior. 2.2. Coordinació a nivell operatiu Hi ha diferents òrgans per possibilitar la coordinació a nivell operatiu, com són, entre d’altres, la Sala de Coordinació Interpolicial de Catalunya i les comissions de coordinació policial de diferents àmbits territorials i no permanents. 2.3. Coordinació en matèria de policia judicial El Reial decret 769/1987, de 19 de juny, sobre regulació de la policia judicial, va crear dos tipus de comissions amb la finalitat d’harmonitzar i unificar la direcció en les forces policials adscrites a la investigació criminal en els seus diferents àmbits territorials. Aquestes comissions es descriuen a continuació. 2.3.1. Comissió Nacional de Coordinació de la Policia Judicial Està integrada pel president del Tribunal Suprem, el ministre de Justícia, el d’Interior, el fiscal general de l‘Estat, el secretari d’Estat per a la seguretat, un vocal del CGPJ, un membre de la carrera judicial amb la categoria de magistrat i un representant de les comunitats autònomes amb competències en matèria de seguretat pública. Les seves funcions consisteixen a: a) Efectuar estudis sobre l’evolució de la delinqüència. b) Emetre informes o fer propostes de plans generals contra la criminalitat. c) Unificar criteris o resoldre incidències en l’actuació de la policia judicial. d) Emetre informes sobre l’establiment i la modificació de les plantilles de les unitats orgàniques de la policia judicial. La principal novetat en aquesta matèria és deguda a la recent modificació del Reial decret 769/1987 (introduïda pel Reial decret 54/2002, de 18 de gener), que va incloure com a membres d’aquesta Comissió un representant de cada comunitat autònoma amb competència estatutària per a la protecció de persones i béns i manteniment de l’ordre públic, que facin funcions de policia judicial. 2.3.2. Comissió Provincial de Coordinació de la Policia Judicial Està integrada pel president de l’Audiència Provincial, el fiscal en cap, el magistrat degà dels jutjats de la capital, el cap de la unitat orgànica de la policia judicial del CNP, el cap de la unitat orgànica de la policia judicial de la GC i el responsable de la policia autonòmica a nivell provincial (en les comunitats autònomes que facin tasques de policia judicial). Té les mateixes funcions que la Comissió Nacional, però en l’àmbit corresponent. També, arran de la reforma esmentada a l’apartat anterior, forma part de la Comissió el cap de la policia autonòmica a nivell provincial. Escau assenyalar que, des de l’any 1998, la PG-ME ha assistit com a membre de ple dret a la Comissió Provincial de Policia Judicial de Girona. Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia La coordinació entre administracions i cossos policials que actuen a Catalunya La Policia de la Generalitat està representada a la Comissió Nacional Tècnica de Policia Judicial per les persones que determini el director general de Seguretat Ciutadana. Finalment, escau assenyalar que els acords que prenen aquestes comissions són vinculants. 2.3.3. Equips d’investigació interpolicials És una possibilitat que deixa oberta el Reial decret 769/1987. Consisteixen en equips conjunts d'investigació creats per raons d'eficàcia policial i formats per membres dels diferents cossos policials adscrits a unitats d'investigació, d'informació o d'altres. 3. La Llei d’Ordenació del Sistema de Seguretat Pública de Catalunya La Llei 4/2003, de 7 d’abril, d’ordenació del sistema de seguretat pública de Catalunya, que va ser aprovada per unanimitat pel Parlament de Catalunya, té per objectiu ordenar les competències de la Generalitat de Catalunya en matèria de seguretat pública, especialment les de policia, i integrar-les amb les de protecció civil, trànsit, joc i espectacles i seguretat privada. Aquest sistema coordinat i únic de seguretat pública propi de Catalunya està participat pel conjunt d’administracions amb competències en aquesta matèria. La Llei posa les bases per dotar a Catalunya d’un model de seguretat fonamentat en la prevenció, la participació i la implicació dels diferents serveis públics i privats, així com també de la societat civil. Així doncs, els principis que inspiren la Llei, i que han de servir d’orientació general de les actuacions i relacions de les diferents administracions en l’àmbit de la seguretat pública, són: q• La prevenció dels riscos i de les amenaces. q• L’adequació del servei públic a la demanda social. q• La proximitat als ciutadans i descentralització dels serveis públics. q• L’eficàcia de l’acció pública i eficiència en l’assignació de recursos i mitjans. q• La planificació i avaluació de les actuacions. q• La proporcionalitat de la intervenció pública. q• La coresponsabilitat i complementarietat d’autoritats i administracions. q• La coordinació i cooperació entre autoritats, administracions i serveis. q• La transparència i informació als ciutadans. El sistema de seguretat pública de Catalunya es defineix també per ser un sistema integral, que ha de garantir el dret dels ciutadans a una prestació homogènia dels serveis de seguretat arreu del país. La Llei defineix la composició i l’estructura del sistema de seguretat que es vertebra al voltant de les autoritats en matèria de seguretat i que s’integra pels cossos policials que en depenen i pels òrgans de coordinació i participació que la Llei crea i regula. El sistema de seguretat de Catalunya el constitueixen: les autoritats de seguretat, els cossos policials i els òrgans de coordinació i participació en matèria de seguretat. 3.1. Les autoritats de seguretat El Govern de la Generalitat és l’òrgan col·legiat superior en matèria de seguretat a Catalunya. El conseller o la consellera titular del departament amb competències en matèria de seguretat pública és l’autoritat competent de la Generalitat, que dirigeix la política de seguretat de Catalunya, d’acord amb el Govern i sens perjudici de les funcions que corresponen a les autoritats de l’Estat. Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia La coordinació entre administracions i cossos policials que actuen a Catalunya En l’àmbit local, els alcaldes són l’autoritat superior en matèria de seguretat pública, en el marc de les seves competències. També tenen la condició d’autoritat de seguretat: els delegats territorials del Govern i les persones titulars d’òrgans del departament amb competències en matèria de seguretat pública o dels ajuntaments que, per atribució legal o per delegació expressa del conseller o de la consellera o de l’alcalde o l’alcaldessa, exerceixin les funcions corresponents en la matèria. 3.2. Els cossos policials La policia de les institucions pròpies de Catalunya està formada per les policies dels ajuntaments, ja siguin anomenades policia local, policia municipal, guàrdia urbana o d’altres maneres i la Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra. Les relacions entre els cossos de la policia de les institucions pròpies de Catalunya, s’ha de regir pels principis de complementarietat, coordinació, col·laboració, cooperació i auxili mutu, especialment en el si de la juntes locals de seguretat. Els convenis entre el departament titular en matèria de seguretat pública i cada ajuntament permeten adaptar i concretar aquests principis a les circumstàncies de cada municipi. La Junta de Seguretat de Catalunya coordina a nivell superior la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra i els cossos i forces de seguretat de l’Estat. 3.3. Els òrgans de coordinació i participació en matèria de seguretat La Llei crea i regula diferents òrgans de coordinació i participació. Entre els òrgans de nova creació destaca, com a òrgan de participació, el Consell de Seguretat de Catalunya, màxim òrgan de consulta i representació de les administracions i de la societat catalana amb la funció d’analitzar, estudiar i avaluar la situació de la seguretat a Catalunya i emetre un informe anual sobre la seva evolució, i altres informes que consideri convenients. Ja en l’àmbit del òrgans de coordinació, es crea la Comissió del Govern de la Seguretat, presidida pel President de la Generalitat i amb representació de diferents consellers responsables de matèries relacionades amb qüestions de seguretat, a la qual s’encarrega la funció d’assegurar la coordinació de les actuacions i de les polítiques de la Generalitat en aquesta matèria. També en l’àmbit dels òrgans de coordinació general, la Comissió de Policia de Catalunya ve a substituir la Comissió de Coordinació de Policies Locals com a òrgan col·legiat consultiu superior en matèria de coordinació entre la PG – ME i les policies locals a Catalunya, compost per representants del Govern i dels ajuntaments i presidit pel conseller o consellera del departament amb competències en matèria de seguretat pública. Finalment, com a òrgan de coordinació però a l’àmbit territorial, es creen les comissions regionals de seguretat, que apleguen els municipis d’una mateixa regió policial amb la finalitat de facilitar l’anàlisi i la proposta conjunta de plans de seguretat supramunicipals adequats a llurs necessitats i recursos. La Llei atorga una especial rellevància a les juntes locals de seguretat, que tenen caràcter obligatori en els municipis que comptin amb policia local. Les juntes locals de seguretat, sota la presidència de l’alcalde o alcaldessa, són l’òrgan col·legiat de col·laboració i coordinació general dels diversos cossos de policia i altres serveis de seguretat que operen en llur territori i de participació ciutadana en el sistema de seguretat. Esdevenen així una referència necessària per a l’elaboració, la planificació i l’execució en l’àmbit local de les polítiques públiques de seguretat més generals. La junta local de seguretat crea la mesa de coordinació operativa com a òrgan permanent i estable de coordinació i cooperació dels diversos cossos i serveis de seguretat al municipi. Un altre element important que introdueix la Llei és el Pla general de seguretat de Catalunya, que és un instrument metodològic que ha de contenir el catàleg de les previsions, les actuacions i els mitjans relatius a tot allò que afecti o pugui afectar la convivència i la seguretat de les persones i els béns. El Pla, que té una periodicitat biennal, ha de ser aprovat pel Govern, havent-se presentat prèviament a la Comissió del Govern per a la Seguretat i al Consell de Seguretat de Catalunya i, posteriorment, al Parlament de Catalunya. Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia La coordinació entre administracions i cossos policials que actuen a Catalunya El Pla general de seguretat de Catalunya ha d’establir les directrius i els criteris tècnics per a l’elaboració dels plans de seguretat locals i regionals de seguretat. Els plans de seguretat poden ésser municipals, supramunicipals o regionals, de caràcter general, sectorial, estacional o específic. Les juntes locals de seguretat han d’aprovar un pla local de seguretat per al municipi respectiu i, segons ho requereixi la situació de seguretat del municipi, plans sectorials, estacionals i específics. La Llei també estructura l’administració general i territorial de seguretat, amb el Departament titular de les competències en matèria de seguretat pública com a òrgan responsable de dirigir la política de seguretat de la Generalitat, la figura dels delegats territorials del Govern amb potestat sancionadora en les matèries competència del Departament en el seu territori i la creació de subdireccions generals, amb la funció de coordinar les funcions, els serveis i els procediments administratius. També es defineix l’estructura de l’organització territorial del Cos de Mossos d’Esquadra en àrees bàsiques policials i regions policials. Finalment es defineixen els àmbits de relació entre administracions i amb els ciutadans. En l’àmbit de les relacions entre administracions, el Govern, per mitjà del departament titular de les competències de seguretat pública, i els ajuntaments interessats poden signar convenis de col·laboració amb la finalitat de concretar les formes i els procediments de coordinació i cooperació en els serveis i les actuacions per al desenvolupament de polítiques públiques en els diferents àmbits de la seguretat (en especial la instauració de serveis unificats o de gestió conjunta entre el Cos de Mossos d’Esquadra i les policies locals com la recepció de denúncies i altres d’atenció directa als ciutadans. Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia La coordinació entre administracions i cossos policials que actuen a Catalunya Idees força 1. La Llei 4/2003, de 7 d’abril, posa les bases per dotar a Catalunya d’un model de seguretat fonamentat en la prevenció, la participació i la implicació dels diferents serveis públics i privats, així com també de la societat civil. 2. El sistema de seguretat de Catalunya el constitueixen: les autoritats de seguretat, els cossos policials i els òrgans de coordinació i participació en matèria de seguretat. 3. La policia de les institucions pròpies de Catalunya està formada per les policies dels ajuntaments, ja siguin anomenades policia local, policia municipal, guàrdia urbana o d’altres maneres i la Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra. 4. La Llei crea i regula diferents òrgans de coordinació i participació: el Consell de Seguretat de Catalunya, la Comissió del Govern de la Seguretat, la Comissió de Policia de Catalunya, les comissions regionals de seguretat. La Llei atorga una especial rellevància a les juntes locals de seguretat, que tenen caràcter obligatori en els municipis que comptin amb policia local. 5. El Pla general de seguretat de Catalunya és un instrument metodològic de planificació que ha de contenir el catàleg de les previsions, les actuacions i els mitjans relatius a tot allò que afecti o pugui afectar la convivència i la seguretat de les persones i els béns. Glossari Administració pública Autoritats Conveni de col·laboració Cooperació recíproca Coordinació orgànica Criminalitat Denúncies Homogeneïtzació dels mitjans Ordre públic Òrgan col·legiat Procediment de coordinació i cooperació Seguretat pública Serveis públics i privats Societat civil Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia

L’organització territorial de l’Estat

L’organització territorial de l’Estat

Tema B.8.
L’organització territorial de l’Estat

1. Els models d’organització territorial
1.1. L’estat unitari i l’estat federal
1.2. L’evolució dels models
2. L’Estat autonòmic a la Constitució Espanyola de 1978
3. Les comunitats autònomes
4. Els municipis
5. Les províncies
6. Les comarques
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’organització territorial de l’Estat

Tema B.8.
L’organització territorial de l’Estat

El poder d’un estat es distribueix en funció de la seva estructura territorial. L’Estat espanyol s’estructura en
comunitats autònomes, municipis, províncies i comarques.

1. Els models d’organització territorial
En funció de quina sigui la forma de distribuir el poder en un estat a través del seu territori, podem trobar
dos “models” d’estat: l’unitari i el federal.

1.1. L’estat unitari i l’estat federal
L’estat unitari neix a França amb la caiguda de l’antic règim, a partir de les idees racionalistes dels
revolucionaris i que foren portades a la pràctica amb la Constitució de 1791. En aquell moment històric es
pretenia instaurar una organització uniforme i centralitzada del poder polític per posar fi a la pluralitat
d’ordenaments, jurisdiccions i administracions que havia caracteritzat l’etapa anterior.

Aquest model es basa fonamentalment en l’existència d’un únic centre de decisió política (el govern) i un
únic centre per dictar normes amb rang de llei (el parlament) per a tot el territori de l’estat. D’aquest centre
depenen tots els òrgans de l’Administració, que hi estan subjectes jeràrquicament i tenen la funció
d’executar, de manera uniforme a tot el territori de l’estat, les decisions i les normes adoptades pel
parlament i el govern de la nació.

L’estat unitari es caracteritza per ser un estat amb una única constitució, una única direcció política i un únic
òrgan per dictar lleis per a tot el territori, que es divideix únicament en unes circumscripcions merament
administratives (els departaments i els municipis) al capdavant de les quals hi ha una única autoritat
administrativa (el prefecte i l’alcalde), designada pel Govern, del qual depèn jeràrquicament.

Els principis en què es basa són, doncs, la unitat (un sol estat), la uniformitat (la mateixa llei per a tot el
territori) i la centralització (direcció política i direcció administrativa efectuada des del centre). Aquest model,
sorgit com ja hem vist a França, s’estengué a bona part dels països europeus continentals, entre ells
Espanya.

L’estat federal sorgeix amb la Constitució dels Estats Units d’Amèrica de 1787, com la fórmula d’unió política
més perfecta entre les antigues colònies britàniques, convertides ja aleshores en estats independents. El
seu origen es troba en el pacte entre aquests diversos estats sobirans, que decideixen la creació, a partir de
l’aprovació d’una constitució, d’una nova entitat, la federació, en la qual s’integren tots i a la qual deleguen
algunes funcions de forma expressa, i ells en retenen la resta.

L’estat federal és, doncs, un “estat d’estats”, on el poder polític s’exerceix des de dues instàncies, la central
(que és la federació), que disposa d’uns òrgans propis (parlament, president i tribunals) i que exerceix les
seves funcions sobre tot el territori federal d’acord amb el que preveu la constitució federal, i les diferents
instàncies territorials (els estats membres), que disposen cadascuna d’elles d’una constitució pròpia, d’una

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’organització territorial de l’Estat

organització política pròpia i d’uns poders propis que exerceixen només sobre el seu territori. Així, doncs, en
l’estat federal no hi ha només el que se’n diu una divisió horitzontal de poders (executiu, legislatiu i judicial),
sinó també una divisió vertical, que provoca que aquell poder ja dividit es trobi també repartit territorialment.

L’estat federal, a diferència de l’unitari, es caracteritza per tenir una pluralitat de centres de poder, una
diversitat de normes i orientacions polítiques i una descentralització o distribució territorial de la capacitat de
decisió. Així mateix, l’element unitat no desapareix de la definició d’estat federal en tant que només és un
únic poder de cara a l’exterior (en les relacions internacionals amb altres estats), manté unes estructures
unitàries a l’interior (exèrcit, moneda, sistema econòmic, duanes, comunicacions i símbols) i disposa d’uns
òrgans que, en determinades matèries, poden exercir les seves funcions sobre tot el territori de l’estat
federal. El model federal nascut als Estat Units fou adoptat posteriorment al continent europeu per
Alemanya i Suïssa, per alguns països iberoamericans (Mèxic, Brasil i Argentina) i per alguns estats
històricament vinculats a Gran Bretanya (Canadà i Austràlia).

1.2. L’evolució dels models
De forma genèrica, podem dir que l’estat unitari ha anat introduint diversos mecanismes de descentralització
política, mentre que l’estat federal ha anat reclamant més competències en un constant procés de lluita amb
els estats membres cap a una major centralització i uniformització.

L’estat unitari centralitzat és el que va entrar més en crisi, especialment durant el segle XX i, per tant, és el
que ha sofert més formes de descentralització política i administrativa, a causa de múltiples factors, com el
creixement de l’estat, majors demandes de participació o la major complexitat social. Aquestes demandes
han donat lloc a moltes noves formes d’organització territorial del poder polític (estat regional, estat integral i
estat autonòmic) que s’acostumen a agrupar sota la denominació d’estats compostos.

En qualsevol cas, la descentralització política de l’estat implica, en el model unitari, mantenir un únic estat
amb una única constitució, però en el que es distribueix la capacitat de decisió política i la potestat
legislativa entre els òrgans centrals de l’estat i els ens territorials, que disposen de certa autonomia política,
és a dir, d’una capacitat per establir, dins el seu àmbit de competències, les seves pròpies orientacions
polítiques i les seves pròpies lleis, diferents de les dels òrgans centrals.

2. L’Estat autonòmic a la Constitució espanyola de 1978
D’acord amb la CE, el model d’organització territorial de l’Estat és només potencial i pot adoptar diferents
variants. La CE estableix uns principis i uns procediments que, en cas que siguin activats, han de permetre
transformar l’estat unitari i centralista espanyol en un estat descentralitzat políticament i que pot adoptar
diverses formes. El constituent remet la decisió final sobre la forma d’organització territorial a l’aprovació
d’unes normes posteriors, els estatuts d’autonomia. Mitjançant un determinat procés polític i jurídic, en base
a l’anomenat principi dispositiu, la CE possibilita que el règim autonòmic es generalitzi a través de la creació
de les comunitats autònomes, i es produeix així una descentralització vertical del poder polític en tot el
territori, fet que el convertirà en un estat compost.

La CE ha optat per una fórmula definidora integrada per dos elements:

a) d’una banda, estableix un únic estat, una única constitució, un únic ordenament jurídic, així com la
igualtat de drets i obligacions per a tots els ciutadans de l’Estat; i de l’altra

b) reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren l’Estat espanyol
(article 2) de forma que, si una d’elles ho exercita, l’Estat es configurarà com una estructura basada en
l’autonomia política.

L’aprovació el 1979 dels primers estatuts d’autonomia va posar en funcionament un determinat tipus
d’organització territorial de l’Estat, previst però fins aleshores no constituït, basat en l’existència de
comunitats autònomes. El resultat és un estat d’estructura composta, al qual la CE no atorga un qualificatiu
propi, però que doctrinalment és conegut amb el nom d’estat autonòmic o estat de les autonomies.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’organització territorial de l’Estat

3. Les comunitats autònomes
Les comunitats autònomes són aquelles entitats polítiques que, en exercici del dret a l’autonomia reconegut
a la CE, gaudeixen de personalitat jurídica, de potestat d’autogovern i d’autonomia legislativa pròpia dins el
seu àmbit territorial. Tenen les característiques següents:

a) El seu grau d’autonomia és qualitativament diferent al de les d’altres entitats territorials en què
s’organitza l’Estat, els municipis i les províncies, a les quals només s’atorga autonomia administrativa.

b) L’autonomia política es concreta normativament en l’estatut d’autonomia de cada comunitat
autònoma, que és la seva norma institucional bàsica, la que la constitueix com a tal i la que en
determina els òrgans i les competències.

c) L’autonomia política es concreta en el reconeixement de facultats de direcció política, tant
governamentals com legislatives.

d) La seva organització institucional respon al principi clàssic de divisió de poders i al principi de
responsabilitat política de l’òrgan de govern davant l’assemblea legislativa de la comunitat autònoma
respectiva (article 152).

e) Gaudeixen d’autonomia financera per exercir les seves competències.

f) Les relacions amb l’Estat central no són de jerarquia sinó de competència.

g) A més, se’ls reconeixen instruments polítics de participació en les instàncies centrals de l’Estat
(presentació d’iniciatives legislatives i designació directa de senadors per part dels parlaments de les
comunitats autònomes).

h) El dret estatal gaudeix de primacia respecte del dret autonòmic (article 149.3).

La CE no estableix un mapa autonòmic, només uns procediments singulars per fer efectiu el dret d’accés a
l’autonomia. Ara bé, aquest dret es va anar generalitzant i es va completar amb la creació de 17 comunitats
autònomes i de dues ciutats autònomes (Ceuta i Melilla).

Tot i això, però, no es pot afirmar que totes tinguin un règim competencial homogeni, ni que hagin accedit a
aquest règim d’autogovern a través d’un únic procés. No totes les comunitats autònomes són, per tant,
originàriament iguals entre elles. La classificació entre els diferents tipus de comunitats autònomes en què
s’estructura territorialment l’Estat espanyol respon fonamentalment a un triple criteri: l’històric, el
competencial i el del procediment d’accés a l’autonomia utilitzat.

En primer lloc, es pot parlar de l’existència d’unes comunitats autònomes que gaudeixen d’un tractament
diferenciat, en la mesura que en el passat ja havien aprovat projectes d’estatuts d’autonomia, i gaudien, en
el moment de promulgar la CE de 1978, de règims provisionals d’autogovern. En aquesta classificació cal
incloure Catalunya, el País Basc i Galícia. En aquesta categoria també s’ha d’incloure el territori foral de
Navarra. Aquestes comunitats autònomes es diferencien també de la resta en tant que gaudeixen d’un
procediment específic d’accés a l’autonomia i pel nombre i tipus de competències que poden assumir.

En segon lloc, hi ha aquelles comunitats autònomes que poden aconseguir el mateix nivell d’autonomia que
les anteriors, si bé per assolir-lo han d’utilitzar un procediment especial on s’exigeix una manifestació de la
voluntat d’autogovern molt més àmplia (article 151.1).

Finalment, un tercer grup de comunitats autònomes són aquelles que no disposen de la possibilitat d’accedir
inicialment a un règim d’autonomia plena. Per exercir el dret a l’autonomia, han de seguir el procediment
general d’accés previst a l’article 143, tot i que, d’acord amb l’article 148.2, poden ampliar successivament
les seves competències un cop hagin transcorregut cinc anys des de l’aprovació dels seus respectius
estatuts d’autonomia.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’organització territorial de l’Estat

Excepte Catalunya, el País Basc, Galícia, Andalusia i Navarra, la resta de les comunitats autònomes que es
crearen van accedir a l’autonomia a través del procediment general previst a l’article 143 i tenen atribuït,
com a conseqüència, un règim més reduït de competències.

Això no obstant, aquesta lògica es va canviar mitjançant l’aprovació del “pacte autonòmic” signat el 1981 per
les aleshores forces polítiques majoritàries a l’Estat espanyol, el PSOE i la UCD, en la mesura que va frenar
el desplegament del principi dispositiu intentant homogeneïtzar les competències de totes les comunitats
autònomes (en aquesta línia s’emmarcà la Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic –LOAPA-).

Aquesta situació es va anar consolidant fins a l’any 1992, en què el PSOE i el PP arriben a un altre gran
pacte autonòmic per equiparar les competències de les comunitats autònomes de via lenta a través d’una
política de traspassos de competències que les aproximava a les que tenien un nivell més alt d’autonomia.
L’evolució d’aquesta dinàmica ens permet observar com en l’actualitat s’ha produït la consolidació d’un
model autonòmic caracteritzat per tenir un alt grau d’uniformisme en el contingut competencial de què
gaudeixen totes les comunitats autònomes. En definitiva, tot i partir de situacions diferents, s’ha produït un
anivellament competencial entre totes les comunitats autònomes.

4. Els municipis
A diferència de les comunitats autònomes, les institucions locals gaudeixen d’una llarga tradició. Per això, la
seva previsió constitucional és molt més senzilla (articles 140 a 142). Els ajuntaments són definits com a
òrgans de govern local per als municipis, que són entitats territorials de dret públic. El municipi és, doncs, la
unitat local bàsica de l’organització territorial, i presenta les característiques següents:

a) Els municipis estan representats per regidors (elegits per sufragi universal) i presidits per un
alcalde elegit directament pels regidors. L’alcalde pot ser elegit directament pels ciutadans d’acord
amb les condicions que estableix la LOREG (articles 196 i següents), que atendrà criteris de població.

b) Els municipis tenen potestat d’autoorganització, tot i que com a mínim han de comptar amb un
alcalde, regidors, tinents d’alcalde, el ple i la comissió especial de comptes. A més, els municipis de
més de cinc mil habitants han de tenir necessàriament una comissió de govern.

c) La legislació de l’Estat, a través de la Llei 7/1985, de bases de règim local, ha reservat una esfera
pròpia de competències als ens locals i ha encomanat als municipis un conjunt d’atribucions sobre
àmbits materials que són expressius del nivell més immediat (local) de l’organització de la
convivència: urbanisme, trànsit urbà, mercats, cementiris, salubritat, assistència social, enllumenat i
neteja, entre d’altres. A més, la LBRL crea una pluralitat de figures associatives (mancomunitats,
consorcis, etc.) per a aquells municipis que les vulguin utilitzar per dur a terme les seves
competències.

d) La llei els reconeix potestats executives i normatives de tipus reglamentari.

e) Tenen atribuïda també la capacitat de finançament a través de la creació de tributs propis i de la
participació en els ingressos de l’Estat i de la comunitat autònoma de la qual formen part.

5. Les províncies
L’article 141 estableix que la província és una entitat local amb personalitat jurídica pròpia, determinada per
l’agrupació de municipis limítrofes, que constitueix una divisió territorial per al compliment de les activitats de
l’Estat.

El govern i l’administració de la província s’encomanen a les diputacions o altres corporacions de caràcter
representatiu, als quals els correspon la coordinació i assistència supramunicipal a les corporacions
municipals del seu àmbit territorial. La LBRL preveu com atribucions essencials de les diputacions: la
coordinació de serveis municipals, l’assistència jurídica, econòmica i tècnica als municipis del seu territori, la

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’organització territorial de l’Estat

prestació de serveis intermunicipals, el foment dels interessos de la província i l’adopció del pla anual de
cooperació a les obres i serveis municipals.

D’aquest reconeixement constitucional es desprèn que la província té un caràcter bifront, és a dir, per una
banda, gaudeix de la doble condició de divisió administrativa per al compliment de les finalitats de l’Estat, i
per l’altra, és una circumscripció electoral determinant per a l’elecció dels representants de cadascuna de
les cambres de les Corts Generals (Congrés i Senat).

6. Les comarques
La CE no crea la institució comarcal, però en l’article 141.3 preveu la possibilitat que es creïn agrupacions
de municipis diferents de la província. A més, habilita els estatuts d’autonomia per establir circumscripcions
territorials pròpies a través de l’agrupació de municipis limítrofes que gaudiran de personalitat jurídica. A
Catalunya, la regulació general del seu règim jurídic es troba en el decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel
qual s’aprova el text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya.

El govern i l’administració de les comarques correspon al consell comarcal, que està constituït per tres
òrgans: el ple, el president i la comissió especial de comptes. El ple està constituït pel president i per la resta
de consellers comarcals, l’elecció dels quals és de caràcter indirecte, s’atorga a cada formació electoral que
hagi participat en unes eleccions municipals un nombre de consellers comarcals proporcional al percentatge
de vots obtinguts a tots els municipis i al percentatge de regidors obtinguts al conjunt d’ajuntaments.

Les competències de les comarques són de procedència municipal o de la Generalitat. En relació amb les
primeres, correspon a la comarca establir i prestar aquells serveis supramunicipals complementaris dels
municipis i executar obres d’infraestructura general o complementàries per a l’establiment o la prestació dels
serveis municipals, així com totes aquelles que li deleguin mitjançant conveni. En relació amb les
competències atribuïdes per la Generalitat, la llei enumera un seguit de matèries (ordenació del territori i
urbanisme, sanitat, serveis socials, cultura, esport, ensenyament, salubritat pública i medi ambient) les lleis
reguladores de les quals han d’establir necessàriament algun tipus de competència per a la comarca.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’organització territorial de l’Estat

Idees força

1. En funció de quina sigui la forma de distribuir el poder en un estat a través del seu territori, podem trobar
dos “models” d’estat: l’unitari i el federal.
2. El model unitari es basa fonamentalment en l’existència d’un únic centre de decisió política (el govern) i
un únic centre per dictar normes amb rang de llei (el parlament) per a tot el territori de l’estat. Els principis en
què es basa són: la unitat (un sol estat), la uniformitat (la mateixa llei per a tot el territori) i la centralització
(direcció política i direcció administrativa efectuada des del centre).
3. L’estat federal és un “estat d’estats”, on el poder polític s’exerceix des de dues instàncies, la central (que
és la federació), que disposa d’uns òrgans propis (parlament, president i tribunals) i que exerceix les seves
funcions sobre tot el territori federal d’acord amb el que preveu la constitució federal; i les diferents
instàncies territorials (els estats membres), que disposen cadascuna d’elles d’una constitució pròpia, d’una
organització política pròpia i d’uns poders propis que exerceixen només sobre el seu territori.
4. L’estat federal, a diferència de l’unitari, es caracteritza per tenir una pluralitat de centres de poder, una
diversitat de normes i orientacions polítiques i una descentralització o distribució territorial de la capacitat de
decisió.
5. La CE estableix uns principis i uns procediments que, en cas que siguin activats, han de permetre
transformar l’estat unitari i centralista espanyol en un estat descentralitzat políticament i que pot adoptar
diverses formes.
6. Les comunitats autònomes són aquelles entitats polítiques que, en exercici del dret a l’autonomia
reconegut a la CE, gaudeixen de personalitat jurídica, de potestat d’autogovern i d’autonomia legislativa
pròpia dins el seu àmbit territorial.
7. El municipi és la unitat local bàsica de l’organització territorial. Els ajuntaments són definits com a
òrgans de govern local per als municipis, que són entitats territorials de dret públic.
8. La província és una entitat local amb personalitat jurídica pròpia, determinada per l’agrupació de
municipis limítrofes, que constitueix una divisió territorial per al compliment de les activitats de l’Estat.
9. La CE no crea la institució comarcal, però preveu la possibilitat que es creïn agrupacions de municipis
diferents de la província. A més, habilita els estatuts d’autonomia per establir circumscripcions territorials
pròpies a través de l’agrupació de municipis limítrofes que gaudiran de personalitat jurídica.
Glossari

Antic Règim Institucions locals
Autonomia legislativa Model d’estat
Consell comarcal Personalitat jurídica
Conveni Poder polític
Diputacions Potencial
Divisió horitzontal de poder Potestat d’autogovern
Divisió vertical de poder Prestació de servei
Estat compost Regidors
Estat sobirà Tributs
Estructura territorial Uniformització
Idees racionalistes

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Les competències de la Generalitat

Les competències de la Generalitat

en matèria de seguretat

Tema C.1.
Les competències de la Generalitat
en matèria de seguretat

1. Les competències en matèria de seguretat ciutadana
(Llei 10/1994, d’11 de juliol, de la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra)
1.1. Regulació
1.2. Àmbit territorial d’actuació
1.3. Definició de les competències
2. Les competències en matèria d’emergència i protecció civil
3. Òrgans de coordinació en matèria de seguretat
3.1. Coordinació entre la Generalitat i el Govern de l’Estat
3.2. Coordinació entre la Generalitat, el Govern de l’Estat i els ajuntaments
3.3. Coordinació entre la Generalitat i els ajuntaments
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia

Les competències de la Generalitat

en matèria de seguretat

Tema C.1.
Les competències de la Generalitat
en matèria de seguretat

S’entén per seguretat pública l’activitat dels poders públics adreçada a la protecció de persones i béns
davant de possibles agressions, i comprèn tant mesures de prevenció com de disminució i reparació dels
danys.

El Tribunal Constitucional ha definit la seguretat pública com aquella activitat dirigida a la protecció de
persones i béns i al manteniment de la tranquil·litat i l’ordre ciutadà, que són finalitats inseparables i
mútuament condicionades.

1. Les competències en matèria de seguretat ciutadana
(la Llei 10/1994, d’11 de juliol, de la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra)
Tal i com es fa avinent al preàmbul de la Llei 10/1994, “La Policia de la Generalitat fou creada per la Llei
19/1983, del 14 de juliol. Es tractava aleshores de la refosa d'una policia que adoptava com a nucli inicial el
Cos de Mossos d'Esquadra, denominació històrica que es conserva. D'aquesta manera s'establia el vincle
de continuïtat de l'actual Policia de la Generalitat amb un cos que data de finals del segle XVII i que fou la
primera força de policia professional a Catalunya i pionera a tot l’Estat.

D'altra banda, cal tenir presents, com a precedent històric immediat en l'àmbit de la policia, les
competències de la Generalitat republicana, de conformitat amb l'article 8 de l'Estatut d'autonomia de
Catalunya del 1932, segons les quals l'Estat només es reservava la seguretat pública de caràcter extra i
supracomunitari, i deixava al Govern català totes les funcions de policia i ordre interiors. Això va ser un
factor decisiu en la defensa de la legalitat democràtica de les institucions d'autogovern, el juliol de 1936.

Aquesta és la raó per la qual es pot entendre el fet de la refundació com el naixement d'una policia catalana,
en el sentit modern del terme, i, a més, com un pas decisiu en el procés de reconstrucció de la identitat
nacional de Catalunya.

Deu anys després, recuperat novament el Cos amb una acceptació social notable, al costat de les altres
institucions catalanes reinstaurades, és el moment de potenciar-lo com una policia arrelada a la cultura i al
poble del qual neix, al qual pertany i al qual serveix.

D'altra banda, l'Administració pública catalana disposa, a més del Cos de Mossos d'Esquadra, d'altres
cossos de policia, dependents de les corporacions locals, amb una llarga tradició de servei a la ciutadania i
d'identificació amb aquesta.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia

Les competències de la Generalitat

en matèria de seguretat

Aquest objectiu comporta un salt qualitatiu pel que es refereix a l'organització i les actuacions, i
conseqüentment la professionalitat, dels seus membres, i a llur actitud dins la societat. Aquestes necessitats
requereixen urgentment la configuració d'un marc jurídic que en reguli adequadament el desenvolupament i
el funcionament.

Precisament, la Policia de la Generalitat es troba encara en ple procés d'expansió i desplegament. Per tant,
el perfeccionament que aquesta Llei ha de suposar no pot ésser considerat com el pas últim i definitiu.

D'acord amb la disposició final segona de la dita Llei, s'han d'aplicar directament a la Policia de la
Generalitat els principis bàsics d'actuació i les disposicions estatutàries comunes que estableixen els articles
5, 6, 7 i 8 de la Llei esmentada.

La policia no està per damunt de la Llei, i per tant ha d'adequar la seva conducta a l'ordenament jurídic, amb
subjecció als principis de jerarquia i subordinació dins el Cos. És també un col·laborador indispensable de
l'Administració de justícia, la qual ha d'auxiliar, en el sentit més ampli, dins les seves possibilitats. Per altra
part, el respecte que la policia deu a la societat, a què pertany i d'on prové el seu mandat, l'obliga a utilitzar
els recursos coactius solament en situacions extremes i amb una aplicació escrupolosa dels principis
d'oportunitat, proporcionalitat i congruència.

D'aquesta manera, especialment en el tracte de detinguts, la policia ha d'observar les prescripcions de la
Llei d'una manera estricta. Per altra banda, els membres del Cos de Mossos d'Esquadra s'han de comportar
amb una professionalitat exquisida, amb les limitacions i els sacrificis que calguin en bé del servei que
presten.

El Cos de Mossos d'Esquadra, com qualsevol altre cos de policia, té com a missió i divisa principal la
protecció, d'acord amb l'ordenament jurídic, de la llibertat i la seguretat de la ciutadania. És per això que les
seves funcions comprenen des de la protecció de persones i béns fins al manteniment de l'ordre públic.

El Cos de Mossos d'Esquadra es defineix com un servei de la Generalitat, per a coadjuvar al compliment
dels seus fins i al compliment de les seves disposicions. I, a la vegada, com un servei per a la comunitat i,
per tant, amb un mandat explícit de coadjuvar al benestar social, en cooperació amb els altres agents
socials, en els àmbits preventiu, assistencial i de rehabilitació.

El Cos de Mossos d'Esquadra ha d'actuar, en funcions de policia judicial, en els termes establerts pels
articles 126 de la Constitució, 13.5 de l'Estatut d'autonomia i 443 i següents de la Llei orgànica del poder
judicial. L'auxili a jutges, tribunals i fiscals en la investigació dels delictes i en el descobriment i la detenció
dels delinqüents, ja sigui a requeriment d'altri o per iniciativa pròpia, constitueix una activitat essencial,
prioritària i permanent de tota policia. Per aquesta raó, el Cos de Mossos d'Esquadra preveu crear unitats
especials de policia judicial, i formar els funcionaris corresponents, per a adscriure-les als esmentats òrgans
jurisdiccionals i al ministeri fiscal.

El caràcter finalista de les funcions de seguretat, el fet que els últims destinataris de l'activitat policial siguin
els ciutadans, obliga la Policia de la Generalitat a operar, amb tots els altres cossos, segons els principis de
cooperació, coordinació i col·laboració mútua. Coordinació, que, d'acord amb la jurisprudència del Tribunal
Constitucional, no vol dir menyscabament o sostracció de les competències de les entitats coordinades, sinó
informació recíproca i homogeneïtzació dels mitjans i els sistemes per facilitar l'acció conjunta.

Respecte d'això, la Policia de la Generalitat ha d'operar en dos àmbits. Per una banda, en relació amb les
forces i els cossos de seguretat de l'Estat, la coordinació s'ha de produir mitjançant la Junta de Seguretat de
Catalunya, que és un òrgan que té com a missió de coordinar l'actuació de la Policia de la Generalitat i de
les forces i els cossos de seguretat de l'Estat. Per altra banda, d'acord amb la Llei 16/1991, del 10 de juliol,
de les policies locals, la coordinació amb aquestes es porta a terme mitjançant les juntes locals de
seguretat. Això, sens perjudici de les facultats de la Generalitat, i especialment de la Comissió de
Coordinació de les Policies Locals, en matèria de coordinació de policies locals.

En aquest sentit, aquesta Llei s'inscriu en el marc de l'ordenació de la seguretat pública depenent de les
administracions catalanes i referma la voluntat de cooperació i col·laboració entre la Generalitat i les
corporacions locals, en l'àmbit de llurs competències respectives en matèria de seguretat, als fins d'aquesta
Llei.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia

Les competències de la Generalitat

en matèria de seguretat

Així, la Llei present, que perfecciona el procés de creació i de desenvolupament institucional i funcional de la
Policia de la Generalitat, pretén explícitament contribuir al procés d'integració de tots els serveis en un
sistema de seguretat pública per a Catalunya.

Per desenvolupar correctament la Policia de la Generalitat i facilitar-li un procés de creixement d'acord amb
les finalitats exposades i les funcions que té encomanades, és necessari dotar-la d'una estructura suficient
que li permeti d'establir un escalafó en el comandament capaç d'absorbir el seu propi creixement. Per això
s'amplien les escales i categories existents fins ara, d'acord amb la disposició addicional vint-i-quatrena de
la Llei 20/1990, del 28 de desembre, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 1991, i
s'assenten les bases d'una carrera administrativa homologable amb les dels altres cossos de policia,
estatals i locals.

En aquest sentit, la Llei defineix les funcions de les diferents escales i, a més, incorpora la possibilitat de
crear llocs de treball per a facultatius i tècnics de les escales A i B, en la mesura que siguin necessaris per a
donar cobertura i suport a la funció policial.

Així mateix, regula les condicions d'accés i promoció i estableix com a requisit general la superació dels
cursos de formació corresponents, impartits per l'Escola de Policia de Catalunya, a la qual encarrega també
l'organització de cursos de perfeccionament i d'especialització, d'acord amb la Llei 27/1985, del 27 de
desembre, de creació de l'Escola.

En termes de personal, el Cos de Mossos d'Esquadra és una plantilla de funcionaris que ocupen les places
de les diferents escales i categories que figuren en la relació de llocs de treball, amb especificació de la
denominació, el nivell, les característiques, els continguts funcionals, les necessitats formatives, els
complements assignats, la forma de provisió i les altres circumstàncies pertinents.

A part de les condicions de mobilitat ordinàries que poden afectar el funcionariat de la Generalitat, la Llei
facilita l'ingrés al Cos de Mossos d'Esquadra, amb els requisits establerts, des dels cossos de policia local.
Així mateix, obre la possibilitat d'incorporar-hi o adscriure-hi funcionaris d'altres cossos i forces de seguretat.

La Llei estableix el règim estatutari dels membres de la Policia de la Generalitat i en defineix els drets i els
deures, que són els generals dels funcionaris de la Generalitat, amb les especificitats pròpies de llur funció,
entre les quals figuren les sindicals. A aquest respecte, es crea el Consell de la Policia, amb representació
paritària de l'Administració de la Generalitat i dels membres de la Policia de la Generalitat. També es
regulen la segona activitat, la concessió de distincions i recompenses i el règim disciplinari, que es vincula
directament amb els principis d'actuació.

En resum, aquesta Llei, pel que fa al règim funcionarial, tan sols pretén regular allò en què, per l'especificitat
del cos de policia a què va dirigit, ha de diferenciar-se del règim general dels funcionaris de la Generalitat, el
qual s'aplica supletòriament en la resta d'aspectes no regulats per aquesta Llei”.

1.1. Regulació
La Llei 10/1994, d’11 de juliol, de la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra (PG-ME) està
estructurada en tres títols, que són: títol primer (disposicions generals, principis d’actuació i funcions), títol
segon (de l’organització i l’estructura) i títol tercer (del règim estatutari). En el títol primer hi ha les funcions
que el cos de Mossos d’Esquadra exerceix, com a policia ordinària i integral. Aquestes funcions són:

Policia de seguretat ciutadana

a) Protegir les persones i els béns.
b) Mantenir l’ordre públic.
c) Vigilar i protegir persones, òrgans, edificis, establiments i dependències de la Generalitat, i garantir
el funcionament normal de les instal·lacions i la seguretat dels usuaris dels serveis.
d) Vigilar els espais públics.
e) Protegir les manifestacions i mantenir l’ordre en grans concentracions humanes.
f) Prestar auxili en casos d’accident, catàstrofe o calamitat pública, i participar en l’execució dels plans
de protecció civil en la forma que sigui determinada per les lleis.
g) Prestar auxili en les actuacions en matèria de salvament, si hi és requerit.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia

Les competències de la Generalitat

en matèria de seguretat

h) Complir, dins les competències de la Generalitat, les funcions de protecció de la seguretat
ciutadana atribuïdes a les forces i els cossos de seguretat per la Llei orgànica 1/1992.
i) Prevenir actes delictius.
j) La resta de funcions que li atribueix la legislació vigent.

Policia administrativa

a) Vetllar pel compliment de les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya i de les disposicions i
ordres singulars dictades pels altres òrgans de la Generalitat.
b) Inspeccionar les activitats sotmeses a l’ordenació o la disciplina de la Generalitat i denunciar-ne
tota activitat il·lícita.
c) Emprar coacció amb vista a l’execució forçosa dels actes o disposicions dels òrgans de la
Generalitat.
d) Vetllar pel compliment de les lleis i les altres disposicions de l’Estat aplicables a Catalunya i
garantir el funcionament dels serveis públics essencials.
e) Vetllar pel compliment de la normativa sobre el medi ambient, els recursos hidràulics i la riquesa
cinegètica, piscícola, forestal i de qualsevol altra mena relacionada amb la conservació de la natura.
f) Vetllar pel compliment de la normativa sobre el patrimoni cultural català, pel que fa a la salvaguarda
i la protecció d’aquest i per evitar-ne l’espoli i la destrucció.
g) Col·laborar amb les policies locals i amb les forces i els cossos de seguretat de l’Estat en la
recollida, el tractament i la comunicació recíproca d’informació d’interès policial.
h) Vigilar, inspeccionar i controlar les empreses de seguretat privada, llurs serveis i actuacions i els
mitjans i el personal a llur càrrec, en els termes establerts per la legislació vigent.

A més, el cos de Mossos d’Esquadra ha de desenvolupar les funcions de policia judicial que li corresponen
d’acord amb l’EAC i que són les funcions previstes als articles 12 tercer, 13, 14 i 15 de la Llei 10/1994.
També té funcions d’intervenció en la resolució amistosa de conflictes privats, si escau i, d’altra banda, ha
de cooperar i col·laborar amb les entitats locals.

1.2. Àmbit territorial d’actuació
Per a la implantació de la PG-ME, la unitat territorial bàsica és l’àrea bàsica policial (ABP), que és aquell
territori definit per criteris operatius policials (població, vies de comunicació, planta judicial, índex de delictes,
conflictivitat social, etc.), i que té la seva seu en una comissaria, des de la qual es donen els serveis policials
bàsics en seguretat ciutadana i investigació.

Aquests serveis policials bàsics consisteixen a garantir la seguretat ciutadana i el manteniment de l’ordre
públic mitjançant el patrullatge, operacions planificades, la recepció de les denúncies i la instrucció dels
atestats policials que se’n derivin i de l’auxili a les autoritats judicials, entre d’altres.

Una ABP pot abastar part d’una comarca, una comarca sencera o un conjunt de comarques, però, en cap
cas es composa de parts de diferents comarques. Dins de l’àmbit de la mateixa ABP, hi pot haver d’altres
comissaries subordinades que són de diferents tipus en funció dels serveis que prestin. En l’àmbit
metropolità, les ABP són coincidents amb la divisió municipal.

La regió policial (RP) es defineix com l’àmbit territorial format per un conjunt d’ABP, sobre les quals ha
d’exercir funcions de coordinació jeràrquica, suport en recursos operatius, logístics i especialitats i
planificació d’àmbit superior a l’ABP.

1.3. Definició de les competències
1.3.1. La competència en matèria de seguretat pública
L’article 149.1.29 de la CE diu que l’Estat té competència exclusiva sobre la seguretat pública, sens perjudici
que les comunitats autònomes puguin crear policies en la forma que els respectius estatuts estableixin dins
el marc del que disposi una llei orgànica.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia

Les competències de la Generalitat

en matèria de seguretat

L’article 104 de la CE parla, en canvi, de seguretat ciutadana en establir que les forces i cossos de seguretat
tenen per missió protegir el lliure exercici dels drets i les llibertats i garantir la seguretat ciutadana.

La matèria seguretat pública i el concepte que s’hi atribueix han anat evolucionant, atenent les sentències
del Tribunal Constitucional, des de l’any 1982, donat que llavors s’entenia que era una competència
exclusiva estatal i avui s’entén que no hi ha exclusivitat per a cap administració. Es tracta aleshores de
competències compartides i es produeix, doncs, una lectura diferent de la lletra de l’article 149.1.29 de la
CE. Dins de la matèria seguretat pública, es troben incloses les submatèries següents:

Seguretat ciutadana

Dins de la seguretat ciutadana les organitzacions i els mitjans instrumentals, especialment les forces
i cossos de seguretat, tenen una situació predominant (article 104 CE).

Seguretat privada

És una activitat que té per objecte regular la prestació, per persones, físiques o jurídiques privades,
de serveis de vigilància i seguretat de persones o de béns.

Protecció civil

És un servei públic que fa accions destinades a protegir les persones, els béns i el medi ambient
davant de situacions de greu risc col·lectiu, catàstrofes i calamitats públiques. En aquest àmbit
queda inclòs el salvament marítim.

Trànsit i seguretat viària

S’han transferit a la Generalitat les facultats d’execució de la legislació de l’Estat en matèria de
trànsit, circulació de vehicles I seguretat viària, llevat del que fa referència a permisos i llicencies per
conduir, examen per a l’obtenció del permís de conduir i matriculació i expedició de permisos o
llicencies de circulació.

Atès tot l’exposat, arribem a la conclusió que, en matèria de seguretat pública, no hi ha competència
exclusiva, sinó compartida, i les competències de la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra en relació
amb el Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil són bàsicament idèntiques però en àmbits d’actuació
territorial diferent.

2. Les competències en matèria d’emergència i protecció civil
Les finalitats bàsiques de protecció civil són:
a) Previsió: analitzar el risc, les causes i els efectes.
b) Prevenció: conjunt d’accions encaminades a disminuir el risc.
c) Planificació: la resposta davant situacions de greu risc.
d) Intervenció: accions encaminades a anul·lar, corregir i minimitzar els efectes de les catàstrofes.
e) Rehabilitació: accions encaminades a reparar i retornar a la normalitat.
f) Informació i formació: donar a conèixer a la població com actuar en cas d’accident.

Pel que fa a la planificació, els grups d’ordre tenen com a objecte garantir la seguretat ciutadana en les
zones de risc o calamitat, així com regular el trànsit i col·laborar en la identificació de les víctimes. Així
doncs, les seves funcions són bàsicament garantir la seguretat ciutadana en la zona de risc o calamitat i
garantir que els grups que hi intervinguin puguin actuar sense cap impediment, coordinant les seves
actuacions.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia

Les competències de la Generalitat

en matèria de seguretat

3. Òrgans de coordinació en matèria de seguretat
Des d’una vessant competencial i, un cop establert que en matèria de seguretat pública es donen
competències compartides, cal tenir en compte els criteris que ha establert el Tribunal Constitucional per
delimitar-les.

En aquest sentit, el primer que s’ha de posar de manifest és el fet que en matèria de seguretat pública no es
dóna la distinció entre competències normatives estatals i d’execució autonòmiques. La distribució de
competències es produeix, tal i com es desprèn de la jurisprudència constitucional, d’acord amb el criteri de
l’interès en joc.

En matèria de seguretat pública tenen competència l’Estat, les comunitats autònomes, l’estatut d’autonomia
de les quals ho preveu i han exercit aquesta previsió, i les entitats locals; no es produeix una unificació de
totes les competències en una sola entitat. A més no es dóna exclusivitat a favor de cap administració i això
implica que cal actuar d’acord amb els principis de cooperació, col·laboració i informació recíproca. Cal fer,
doncs, una breu referència a algun dels òrgans de coordinació:

3.1. Coordinació entre la Generalitat i el Govern de l’Estat
Consell de Política de Seguretat

La seva finalitat és coordinar les polítiques de seguretat.

Junta de Seguretat de Catalunya

La seva finalitat és coordinar les forces i cossos de seguretat de l’Estat i la Policia de la Generalitat –
Mossos d’Esquadra. També té entre les seves funcions coordinar les FCSE amb les policies locals a
través de la coordinació que exerceix la Generalitat i l’emissió de directrius i instruccions per a la
coordinació.

3.2. Coordinació entre la Generalitat, el Govern de l’Estat i els ajuntaments
Junta local de seguretat

La presideix l’alcalde del municipi. Cal recordar que la coordinació de les policies locals correspon a
la Generalitat i que és a les juntes locals de seguretat on s’adopten convenis de coordinació i
coordinació de la Policia de la Generalitat -Mossos d’Esquadra amb les entitats locals. Aquests
convenis assignen a la junta local de seguretat la missió de determinar les prioritats, les accions
especials i les campanyes de prevenció al municipi, així com establir quan la policia local ha de
col·laborar en tasques de seguretat ciutadana.

3.3. Coordinació entre la Generalitat i els ajuntaments
Comissió de Coordinació de Policies Locals

És un òrgan consultiu que té com a funció fer informes dels projectes de coordinació que hagi
d’aprovar el Govern de la Generalitat.

Per acabar, cal esmentar la necessitat d’una efectiva coordinació a nivell internacional donada la necessitat
de perseguir noves formes de delinqüència organitzada que ultrapassen l’àmbit de les nostres fronteres, i
només farem referència a dues organitzacions internacionals basades en la cooperació i suport entre els
diferents cossos policials, com són Interpol i Europol.

Les funcions d’Interpol són aconseguir i desenvolupar l’assistència mútua entre les policies d’investigació
criminal dels estats membres de l’organització. Europol és l’organització policial en l’àmbit de la Unió
Europea i gestiona la informació policial entre els estats membres.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia

Les competències de la Generalitat

en matèria de seguretat

Idees força

1. S’entén per seguretat pública l’activitat dels poders públics adreçada a la protecció de persones i béns
davant de possibles agressions, i comprèn tant mesures de prevenció com de disminució i reparació dels
danys.
2. El preàmbul de la Llei 10/1994 especifica els trets identitaris de la Policia de la Generalitat-Mossos
d’Esquadra.
3. El cos de Mossos d’Esquadra té com a missió la protecció, d’acord amb l’ordenament jurídic, de la
llibertat i la seguretat de la ciutadania, i per això les seves funcions comprenen des de la protecció de
persones i béns fins al mant eniment de l’ordre públic.
4. Per a la implantació de la PG-ME, la unitat territorial bàsica és l’àrea bàsica policial (ABP), que és aquell
territori definit per criteris operatius policials (població, vies de comunicació, planta judicial, índex de delictes,
conflictivitat social, etc.), i que té la seva seu en una comissaria, des de la qual es donen els serveis policials
bàsics en seguretat ciutadana i investigació.
5. L’Estat té competència exclusiva sobre la seguretat pública, sens perjudici que les comunitats
autònomes puguin crear policies en la forma que els respectius estatuts estableixin dins el marc del que
disposi una llei orgànica.
6. Les funcions bàsiques dels grups d’emergència i protecció civil són garantir la seguretat ciutadana en la
zona de risc o calamitat i garantir que els grups que hi intervinguin puguin actuar sense cap impediment,
coordinant les seves actuacions.
Glossari

Auxili a jutges, tribunals i fiscals
Benestar Social
Conflictivitat social
Coordinació jeràrquica
Índex de delictes
Instrucció d’atestats
Planta judicial
Policia ordinària i integral
Preàmbul
Rehabilitació

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Seguretat i policia

 

La Unió Europea

La Unió Europea

Tema B.9.
La Unió Europea

1. Origen històric de la Unió Europea
2. L’ordenament jurídic comunitari: dret comunitari originari i dret derivat
2.1. El dret comunitari originari
2.2. El dret comunitari derivat
2.3. Relacions entre el dret comunitari i el dret dels estats membres
3. Institucions comunitàries
3.1. El Consell de la Unió Europea
3.2. La Comissió europea
3.3. El Parlament europeu
3.4. El Tribunal de Justícia
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

La Unió Europea

Tema B.9.
La Unió Europea

La Unió Europea és una organització supraestatal, basada en la unitat política, econòmica i monetària,
construïda mitjançant la signatura de diversos tractats internacionals entre els països que en formen part.
Aquests tractats estableixen l’existència d’unes institucions comunes (el Consell, la Comissió, el Parlament i
el Tribunal de Justícia) en què els estats membres, mitjançant un acte de cessió de sobirania, deleguen a la
Unió l’exercici de competències normatives, de gestió i de control polític per aconseguir una sèrie d’objectius
comuns: principalment l’establiment d’un mercat únic en el qual mercaderies, capitals, serveis i ciutadans
puguin circular lliurement; però també la cooperació en la política exterior i la seguretat comuna i en
assumptes de justícia i interior. La progressiva unificació d’aquests sectors, els propis del nucli essencial de
la sobirania estatal, l’assumpció de les plenes competències en matèria de política financera (amb
l’establiment d’una moneda comuna), comporta que la Unió Europea substitueixi l’estat en l’exercici d’una
part important de les seves competències tradicionals.

La Convenció sobre el Futur d’Europa ha elaborat, amb data 10 de juliol de 2003, un Projecte de tractat pel
qual s’institueix una Constitució per a Europa. El Consell Europeu ha decidit que la firma del Tractat
Constitucional de la UE se celebri a Roma el dia 29 d’octubre de 2004. La signatura d’aquest Tractat
necessita la posterior ratificació per part de cada un dels estats membres de la Unió que en alguns casos
s’ha d’aprovar en referèndum.

1. Origen històric de la Unió Europea
Amb la signatura del Tractat de la Unió Europea a Maastricht, el 7 de febrer de 1992, es culmina tot un
procés d’integració política i econòmica que es va iniciar el 1951 amb la signatura del Tractat de la
Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA), al qual va seguir els tractats de la Comunitat Econòmica
Europea (CEE) i de l’Energia Atòmica (EURATOM), signats a Roma el 25 de març de 1957 per Bèlgica,
Països Baixos, Luxemburg, França, Itàlia i la República Federal d’Alemanya.

Espanya s’incorpora a la Unió Europea mitjançant la signatura del Tractat d’Adhesió, autoritzat per la Llei
orgànica 10/1985, de 2 d’agost. D’acord amb el Tractat, a partir de l’1 de gener de 1986 el dret comunitari
originari fins aleshores vigent, així com totes les normes que s’aprovin amb posterioritat, s’incorporen com
un tot a l’ordenament jurídic espanyol.

El Tractat de la CEE pretenia fonamentalment la instauració d’un mercat comú, per reactivar l’economia dels
països membres a través d’una integració de les seves respectives economies. La primera conseqüència
pràctica fou la supressió dels drets de duanes per generar una zona de lliure comerç de mercaderies, capital
i treball entre els països membres. Tot això havia de ser completat mitjançant l’establiment d’un marc jurídic
propi de drets fonamentals.

Així, el projecte inicial de comunitats europees no es conformava exclusivament amb la creació d’un únic
espai econòmic, ni tampoc amb la presència dels estats signataris del Tractat de Roma de 1957, sinó que
preveia la seva expansió en un doble sentit:

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

La Unió Europea

a) Ampliar el seu marc geogràfic amb la integració de nous estats. Així, per efecte de les diferents
adhesions que s’han anat produint, les comunitats han passat dels sis estats originaris (Alemanya,
França Bèlgica, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos) als que la conformen actualment.

L’ampliació de 2004 va elevar a 25 els seus estats membres ( es van incorporar Xipre, República
Txeca, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Malta, Polònia, Eslovàquia i Eslovènia).

Bulgària i Romania van ingressar a la UE al gener de 2007.

b) Aprofundir en les relacions entre els socis comunitaris per assolir una veritable unitat política,
econòmica i monetària.

Els tractats inicials foren seguits més endavant pel Tractat de Brussel·les, de 8 d’abril de 1965, pel qual es
van unificar algunes de les institucions de les tres comunitats anteriors, que formalment eren independents
les unes de les altres, com la Comissió i el Consell. Els tribunals de justícia i les assemblees legislatives de
les tres comunitats ja havien estat unificats mitjançant la signatura d’un conveni espec ífic a Roma el mateix
dia 25 de març de 1957, i per l’Acta Única Europea (AUE), signada a Luxemburg el 17 de febrer de 1986,
mitjançant la qual es creà un mercat interior com a únic espai econòmic entre els estats membres, amb
plena llibertat de circulació de les persones, els béns, els serveis i els capitals. Aquest objectiu ja figurava
entre les finalitats bàsiques de les comunitats europees des de la seva creació.

El Tractat de la Unió Europea (TUE), signat a Maastricht el 7 de febrer de 1992, mereix un comentari més
detallat en la mesura que estableix un nou sistema de cooperació política i econòmica i recull els
mecanismes per a la integració econòmica i monetària per fer compatibles dues orientacions polítiques
contraposades sobre el model que havia d’adoptar la Comunitat: la d’aquells estats membres que pretenien
conservar la pròpia sobirania en matèria de política exterior, seguretat justícia i assumptes interiors, amb la
d’altres estats membres, més orientats cap a una visió més federalista i que defensaven una integració de
tipus federal.

En aquesta línia, el Tractat de Maastricht va introduir importants reformes als tractats constitutius,
desenvolupant i integrant la cooperació de tipus governamental entre els estats membres a través de la
institució de la política exterior i seguretat comuna (PESC) i de la cooperació en els àmbits de la justícia i
dels assumptes d’interior (CJAI).

Dins d’aquests àmbits s’inclou la cooperació en les matèries d’interès comú següents: la política d’asil; el
creuament de persones per les fronteres i la política duanera; la política d’immigració de nacionals de
tercers països; la lluita contra el narcotràfic; la prevenció policial i la lluita contra el terrorisme per assegurar
un major grau de seguretat per als ciutadans de la Unió; la lluita contra el frau econòmic transnacional, i la
cooperació judicial en matèria civil i penal.

D’aquesta forma, el Tractat situava l’actuació de la PESC i la CJAI en una estructura institucional única que
ha estat descrita com la d’un temple grec, amb un frontispici constituït per disposicions comunes, que
reposa sobre tres pilars (o columnes), corresponents als sectors de les comunitats europees, de la PESC i
de la CJAI (sovint designada com el “tercer pilar”).

El Tractat d’Amsterdam, signat el 2 d’octubre de 1997, reforma els tractats de la Unió i de creació,
especialment en l’àmbit institucional, però no va ser capaç de resoldre les qüestions més problemàtiques
que comporta la futura ampliació de la Unió Europea, com la composició de la Comissió o la ponderació del
vot entre els estats en el Consell.

Finalment, el Tractat de Niça, de 2001, torna a modificar els tractats fundacionals i de la Unió per poder
adaptar les institucions comunitàries en la perspectiva de l’ampliació de la Unió Europea als països de l’est
d’Europa.

El Consell Europeu de Laeken, reunit el desembre de 2001, va dictaminar que la Convenció sobre el Futur
d’Europa presentés un Projecte de tractat pel qual s’instituís una Constitució per a Europa. La Convenció
tenia per missió complir els quatre punts abordats per la Declaració de Niça sobre el futur de la Unió
Europea. El treball de la Convenció queda reflectit en la fusió i reorganització dels tractats existents en
forma d’un Projecte de Constitució i dotant la Unió Europea d’una única personalitat jurídica. La Constitució
incorpora la Carta de Drets Fonamentals proclamada pel Consell Europeu de Niça.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

La Unió Europea

La Convenció ha acordat una important millora de la naturalesa democràtica de la Unió. La Constitució
incorpora un considerable paper del Parlament Europeu, duplicant l’àmbit de legislació per codecisió, que
passa a ser el procediment legislatiu normal de la Unió i una substancial simplificació dels procediments
legislatius .Les competències de la Unió s’han aclarit i classificat per la qual cosa s’espera millorar de forma
substancial la seva eficàcia. D’altra banda, la reducció dels instruments jurídics ha de permetre una millor
comprensió per part dels ciutadans.

No obstant això, el rebuig a la Constitució europea que van expressar els ciutadans de França i Holanda
situen la viabilitat d’aquesta norma bàsica en un escenari imprevisible.

2. L’ordenament jurídic comunitari:
dret comunitari originari i dret derivat
Les fonts del dret comunitari europeu es divideixen entre dret originari (o primari), format pels tractats
constitutius de la Unió, i dret derivat o secundari, constituït per tots els actes normatius dictats pels òrgans
comunitaris.

2.1. El dret comunitari originari
Per dret comunitari originari s’entén el conjunt de normes que formen els tractats internacionals que van
crear inicialment les comunitats europees, així com tots aquells altres tractats que posteriorment els han
anat modificant i que han conduït a la construcció de la Unió Europea.

Aquest conjunt de tractats forma una espècie de constitució europea, en la mesura que actua com a norma
fundacional de la Unió, en regula l’organització, el funcionament i les competències que té per transferència
dels diversos estats sobirans que en formen part. D’aquesta manera, el dret comunitari originari ocupa un
lloc preeminent en la jerarquia normativa de les fonts del dret comunitari, en la mesura que preveu els
diferents tipus de normes que els òrgans comunitaris poden dictar en exercici de les seves competències

Concretament, el dret comunitari originari està integrat pels tractats següents, que tenen eficàcia directa en
els estats membres de la Unió:

q• El Tractat constitutiu de la Comunitat Econòmica del Carbó i l’Acer (CECA), signat a París el 18
d’abril de 1951.

q• El Tractat constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), signat a Roma el 25 de març de
1957.

q• El Tractat constitutiu de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (EURATOM), signat a Roma el
25 de març de 1957.

q• El Tractat de Brussel·les, de 8 d’abril de 1965.

q• L’Acta Única Europea (AUE), signada a Luxemburg el 17 de febrer de 1986.

q El Tractat de la Unió Europea (TUE), signat a Maastricht el 7 de febrer de 1992.

q• El Tractat d’Amsterdam, signat el 2 d’octubre de 1997.

q• El Tractat de Niça, signat el 26 de febrer de 2001.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

La Unió Europea

2.2. El dret comunitari derivat
El conjunt d’actes adoptats per les institucions comunitàries per complir els objectius dels tractats constitueix
el dret comunitari derivat. El caràcter derivat d’aquest dret resulta de la seva subordinació als tractats, ja que
només es poden aprovar els actes previstos en aquests i d’acord amb el procediment prèviament fixat. Dins
el dret comunitari derivat, es poden distingir els actes obligatoris i els actes no obligatoris.

2.2.1. Actes obligatoris
Reglaments: Són actes que tenen abast general, són obligatoris i directament aplicables en cada estat
membre. Això implica que els reglaments tenen com a destinataris tots els estats membres; que els estats
no poden modificar-ne el contingut, atès el seu caràcter vinculant, i que l’aprovació del reglament per la
institució comunitària competent i la seva publicació en el Diari Oficial de la Comunitat Europea comporta
que és directament aplicable en els estats membres sense necessitat de cap acte de recepció.

Directives: Són actes obligatoris que vinculen jurídicament el seu destinatari, però no tenen eficàcia jurídica
immediata. Mitjançant les directives s’imposa als estats destinataris una obligació de resultat (aquests han
d’assolir un determinat objectiu) i deixen a la seva elecció la manera i els mitjans per complir el que disposa
la directiva. La directiva fixa un termini perquè els estats facin els actes dirigits a donar-hi compliment. Per
tant, les directives no produeixen de manera immediata i directa un dret uniforme per a tots els estats
membres, sinó que la seva finalitat és impedir que es produeixin diferències en els estats respecte a
determinats objectius, i són els mateixos estats els que han de decidir com assoleixen aquests objectius.

Decisions: Són actes particulars, obligatoris per als seus destinataris, que poden ser estats membres o
persones físiques o jurídiques. Els seus efectes jurídics comencen a partir de la notificació als destinataris.

2.2.2. Actes no obligatoris
Recomanacions: Tracten d’orientar i promoure un determinat comportament. No tenen caràcter vinculant
per als seus destinataris.

Dictàmens: Expressen un judici o valoració respecte a una determinada actuació d’un o més estats
membres. No tenen efectes vinculants.

2.3. Relacions entre el dret comunitari i el dret dels estats membres
Les relacions entre el dret comunitari i el dret dels estats membres es regeixen per tres principis:
l’autonomia institucional, l’efecte directe i la primacia.

2.3.1. L’autonomia institucional
Aquest principi significa que l’execució del dret comunitari pels estats membres s’ha d’adequar a les regles
de dret intern respecte als òrgans competents i el procediment a seguir per a l’execució. En aquest sentit, a
l’ordenament espanyol, l’execució del dret comunitari ha de respectar els criteris de repartiment
competencial entre l’Estat i les comunitats autònomes, i l’execució correspon a l’òrgan que té la
competència sobre la matèria a executar.

2.3.2. L’efecte directe
En un sentit formal, l’efecte directe implica que les normes comunitàries no necessiten de cap acte de
recepció dels estats membres per integrar-se en el seu ordenament jurídic, la seva integració és directa. En
un sentit material, l’efecte directe implica que les normes comunitàries creen directament drets i obligacions,
i són aplicables directament pels tribunals dels estats membres en la resolució dels conflictes que se’ls
plantegin.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

La Unió Europea

2.3.3. La primacia
La primacia de les normes comunitàries comporta que quan, per la resolució d’un determinat supòsit, es
constati que hi ha dues normes aplicables, una comunitària i una altra d’interna, però que són
contradictòries, s’ha d’aplicar la norma comunitària davant de la interna. Això no implica que la norma
interna deixi de formar part de l’ordenament, sinó que no és aplicable en la resolució d’aquell supòsit.

3. Institucions comunitàries
3.1. El Consell de la Unió Europea
El Consell és l’òrgan intergovernamental, en què els membres representen els interessos del seu estat dins
l’àmbit de la Unió Europea. Està integrat per un representant de cadascun dels estats membres. Aquests
representants actuen en nom dels governs dels seus estats, seguint les instruccions que els dicten. Els
membres del Consell no són fixos, ja que, depenent dels assumptes a tractar, poden comparèixer diferents
representants dels estats. Per tant, hi ha un únic Consell amb diferents composicions. Així, quan es tracten
matèries generals o relatives als pilars governamentals, hi intervenen els ministres d’afers exteriors dels
estats. Si es tracten matèries específiques, intervenen els responsables ministerials d’aquestes matèries.
També hi ha supòsits en què intervenen els caps d’estat i de govern dels estats membres. La Presidència
del Consell correspon rotativament per un període de sis mesos a cadascun dels estats membres. Les
decisions del Consell s’adopten preferentment d’acord amb el principi de majoria qualificada, i s’introdueix
un criteri ponderat mitjançant el qual s’assigna a cada estat membre un nombre determinat de vots. Les
competències del Consell són:

a) Legislatives: té poders normatius, aprova les normes generals com reglaments, directives o
decisions.

b) D’execució: li correspon l’execució normativa dels actes adoptats.

c) De coordinació: té el poder de coordinació entre els estats membres i les comunitats.

d) En matèria de relacions exteriors: el Consell, amb la Comissió, ha de garantir la coherència del
conjunt de l’acció exterior de la Unió Europea.

3.2. La Comissió europea
La Comissió és un òrgan independent dels estats membres i la seva missió és vetllar i protegir els
interessos comunitaris. Està integrada per vint-i-set membres, elegits per raó de la seva competència
general i sempre que ofereixin garanties d’independència. Els governs dels estats membres, de comú acord,
nomenen els membres de la Comissió prèvia aprovació de la composició pel Parlament de la Unió. Els
components de la Comissió actuen amb independència dels estats i en defensa de l’interès general de la
Unió. La Comissió actua d’acord amb el principi de col·legialitat, que implica que els acords s’adopten per la
majoria de membres. Les competències de la Comissió són:

a) D’iniciativa: els actes que aprova el Consell són a proposta de la Comissió.

b) De control: ha de vetllar per l’aplicació dels tractats i de les disposicions adoptades en
desenvolupament d’aquests; pot perseguir les infraccions del dret comunitari.

c) D’execució: en determinats sectors té l’execució de les normes adopt ades pel Consell.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

La Unió Europea

3.3. El Parlament europeu
El Parlament és l’òrgan que representa els pobles dels estats membres. Es compon de 785 membres. Els
escons del Parlament es distribueixen entre els estats membres d’acord amb criteris de proporcionalitat en
funció de la població (a l’Estat espanyol li corresponen 54 escons). L’elecció dels parlamentaris es fa per
sufragi universal directe en cadascun dels estats membres. Els diputats del Parlament s’agrupen en grups
polítics per ideologies polítiques, no per nacionalitats. La regla general per a l’adopció de decisions és la
majoria absoluta del nombre de vots emesos. Les competències del Parlament són:

a) De control polític: li correspon el control i l’orientació de la Comissió. També pot controlar el
Consell.

b) Legislatives: mitjançant tres procediments:

q• Procediment de consulta: implica que en determinats supòsits el Consell ha de demanar un
dictamen del Parlament per poder aprovar certes normes.

q• Procediment de codecisió: implica que l’aprovació de determinades normes es fa
conjuntament entre Parlament i Consell.

q• Procediment de dictamen conforme: permet que el Parlament pugui vetar la decisió del
Consell d’aprovar algunes normes.

c) Pressupostàries: intervé en l’elaboració i execució del pressupost comunitari.

3.4. El Tribunal de Justícia
El Tribunal de Justícia és l’òrgan que garanteix la interpretació i aplicació del dret comunitari, i juga un paper
essencial en el desenvolupament de l’ordenament comunitari, atès que gran part de l’evolució d’aquest
troba el seu fonament en decisions del Tribunal de Justícia.

El Tribunal de Justícia es compon de vint i set Jutges i vuit Advocats Generals designats de comú acord
pels governs dels estats membres entre personalitats que ofereixen garanties d’independència i que
reuneixen les condicions necessàries per a l’exercici, en els seus països, de les més altes funcions
jurisdiccionals o que siguin jurisconsults de reconeguda competència. Les competències del Tribunal de
Justícia, entre d’altres, són:

a) De control de les violacions del dret comunitari pels estats membres.

b) De control de la legalitat de l’activitat o inactivitat de les institucions comunitàries.

c) Del recurs de cassació contra les decisions del Tribunal de Primera Instància.

d) D’emissió de dictàmens sobre la compatibilitat amb els tractats dels acords internacionals que
vulgui concloure la Comunitat.

e) De la qüestió prejudicial, quan un òrgan judicial d’un estat membre que ha d’aplicar el dret
comunitari en un litigi sol·licita al Tribunal de Justícia que es pronunciï sobre la interpretació del dret
comunitari originari, o sobre la interpretació i validesa del dret comunitari derivat.

L’augment de la càrrega de treball del Tribunal de Justícia va motivar la creació del Tribunal de Primera
Instància. Les competències d’aquest Tribunal se centren en el coneixement dels recursos presentats per
persones físiques o jurídiques, ciutadans dels estats membres, i dels litigis entre la Comunitat i els seus
agents.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

La Unió Europea

3.5 Altres institucions comunitàries rellevants
Cal esmentar també l’existència de les institucions següents:
-Defensor del Poble d’àmbit europeu, intermediari entre els ciutadans i les institucions de la UE
-Banc Central Europeu, responsable de la política monetària europea
-El Comitè Econòmic i Social, que representa organitzacions socials i industrials.
-El Comitè de les Regions, que representa les autoritats regionals i locals.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

La Unió Europea

Idees força

1. La Unió Europea és una organització supraestatal, basada en la unitat política, econòmica i monetària,
construïda mitjançant la signatura de diversos tractats internacionals entre els països que en formen part.
2. El projecte inicial de comunitats europees no es conformava exclusivament amb la creació d’un únic
espai econòmic, ni tampoc amb la presència dels estats signataris del Tractat de Roma de 1957, sinó que
preveia la seva expansió en un doble sentit: ampliar el seu marc geogràfic amb la integració de nous estats;
i aprofundir en les relacions entre els socis comunitaris per assolir una veritable unitat política, econòmica i
monetària.
3. Les fonts del dret comunitari europeu es divideixen entre dret originari (o primari), format pels tractats
constitutius de la Unió, i dret derivat o secundari, constituït per tots els actes normatius dictats pels òrgans
comunitaris.
4. El Consell de la Unió Europea és l’òrgan intergovernamental, en què els membres representen els
interessos del seu estat dins l’àmbit de la Unió Europea. Està integrat per un representant de cadascun dels
estats membres. Les decisions del Consell s’adopten preferentment d’acord amb el principi de majoria
qualificada, i s’introdueix un criteri ponderat mitjançant el qual s’assigna a cada estat membre un nombre
determinat de vots.
5. La Comissió europea és un òrgan independent dels estats membres i la seva missió és vetllar i protegir
els interessos comunitaris, està integrada per vint-i-set membres, elegits per raó de la seva competència
general i sempre que ofereixin garanties d’independència.
6. El Parlament és l’òrgan que representa els pobles dels estats membres. Els escons es distribueixen
entre els estats membres d’acord amb criteris de proporcionalitat en funció de la població. L’elecció dels
parlamentaris es fa per sufragi universal directe en cadascun dels estats membres.
7. El Tribunal de Justícia és l’òrgan que garanteix la interpretació i aplicació del dret comunitari, i juga un
paper essencial en el desenvolupament del seu ordenament, atès que gran part de la evolució del mateix
troba el seu fonament en decisions del Tribunal de Justícia.
Glossari

Acta de cessió de sobirania
Ampliació de la Unió Europea
Dictamen
Drets de duanes
Eficàcia jurídica
Jurisconsults
Litigi
Monetari
Norma funcional
Organització supraestatal
Política d’asil
Tractat internacional
Vetar
Zona de lliure comerç

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

 

Els òrgans jurisdiccionals

Els òrgans jurisdiccionals:

el poder judicial i el Tribunal Constitucional

Tema B.7.
Els òrgans jurisdiccionals.
Poder judicial i el Tribunal Constitucional

1. Poder judicial i potestat jurisdiccional
1.1. Principis configuradors del poder judicial
1.2. Estatut dels jutges i magistrats
1.3. Estructura del poder judicial
1.4. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
2. El Consell General del Poder Judicial
2.1. Composició del Consell General del Poder Judicial
2.2. Funcions
3. El Ministeri Fiscal
4. El Tribunal Constitucional
4.1. Composició del Tribunal Constitucional
4.2. Competències del Tribunal Constitucional
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els òrgans jurisdiccionals:

el poder judicial i el Tribunal Constitucional

Tema B.7.
Els òrgans jurisdiccionals.
Poder judicial i el Tribunal Constitucional

El poder judicial és un dels poders de l’Estat que té l’atribució de resoldre els conflictes en què hagi
d’aplicar-se el dret. El Tribunal Constitucional és l’òrgan al qual s’atribueix la defensa de la CE i actua
d’acord amb criteris jurisdiccionals. El Consell General del Poder Judicial i al Ministeri Fiscal són òrgans que
tenen atribuïdes competències relacionades amb l’exercici de la funció jurisdiccional.

1. Poder judicial i potestat jurisdiccional
El poder judicial es regula a la CE i a la Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial, i és un poder de
l’Estat, independent dels altres poders (executiu i legislatiu), únic en tot el territori nacional, que es compon
de jutges i magistrats.

El poder judicial té encomanada la potestat jurisdiccional, que consisteix a aplicar el dret per resoldre
conflictes i a fer complir allò que s’ha decidit, si no es compleix voluntàriament. Aquesta potestat
jurisdiccional s’atribueix a tots i cada un dels jutges i magistrats que integren el poder judicial, i és una funció
que exerceixen de forma independent.

Per poder exercir les seves funcions jurisdiccionals, el poder judicial té el suport de l’Administració de
Justícia. L’Administració de Justícia no és poder judicial, sinó que comprèn el conjunt de mitjans personals i
materials destinats a l’organització de les activitats relacionades amb la justícia, amb la finalitat de garantir el
compliment de les funcions del poder judicial.

1.1. Principis configuradors del poder judicial
1.1.1. Exclusivitat
La potestat jurisdiccional només pot ser exercida pels òrgans que integren el poder judicial (jutjats i
tribunals) i aquests només poden exercir la potestat jurisdiccional i les altres funcions que expressament els
siguin atribuïdes per llei en garantia de qualsevol dret. S’ha de dir, no obstant això, que en determinats
supòsits expressament previstos a la CE és possible que, en relació amb matèries concretes, altres òrgans
exerceixin la potestat jurisdiccional (per exemple, el Tribunal Constitucional).

1.1.2. Unitat jurisdiccional
El poder judicial és únic en tot el territori estatal, i no hi ha, com succeeix amb el poder legislatiu i el poder
executiu, òrgans judicials de les comunitats autònomes i òrgans judicials de l’Estat central. No pot haver-hi

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els òrgans jurisdiccionals:

el poder judicial i el Tribunal Constitucional

jurisdiccions especials, ni crear-se tribunals que no es trobin prèviament determinats per la llei. Els òrgans
que exerceixen la potestat jurisdiccional es troben integrats en una organització única i estan sotmesos a un
mateix règim jurídic.

1.2. Estatut dels jutges i magistrats
Els jutges i magistrats formen un cos únic i el seu estatut, que es regula a la Llei Orgànica del Poder
Judicial (LOPJ), es regeix pels principis següents: independència, inamovibilitat, imparcialitat,
incompatibilitat i responsabilitat.

1.2.1. Independència
S’entén en un doble sentit: independència externa i independència interna.

Independència externa

El poder judicial és un poder independent dels altres poders de l’Estat. La CE tracta de garantir
aquesta independència especialment en relació amb el poder executiu i, en aquest sentit, s’ha
d’entendre l’atribució al Consell General del Poder Judicial de la competència relativa a l’estatut
jurídic dels jutges i magistrats, que havia estat una funció atribuïda anteriorment al poder executiu.

Independència interna

Els jutges i magistrats adopten les seves decisions d’acord amb el dret, sense que pugin rebre cap
ordre, instrucció o suggeriment relatiu als fets sotmesos al seu judici. Les seves decisions només
poden ser revisades mitjançant els recursos previstos legalment. La independència no implica
absoluta llibertat dels òrgans judicials per decidir els processos sotmesos al seu coneixement, sinó
que, tal i com disposa l’article 117.1 de la CE, els jutges i magistrats actuen sotmesos únicament a
l’imperi de la llei. Això implica que han d’adoptar les seves decisions d’acord amb l’ordenament
jurídic. La decisió judicial ha de ser la conclusió d’un raonament jurídic motivat mitjançant el qual
s’apliquen las normes jurídiques al supòsit concret plantejat.

1.2.2. Inamovibilitat
Els jutges i magistrats no poden ser separats, suspesos, traslladats o jubilats més que per les causes
establertes per la llei (ascensos, faltes, incapacitat, renúncia, pèrdua de la nacionalitat, condemna penal). La
inamovibilitat té per finalitat evitar que els jutges i magistrats puguin ser apartats de les seves funcions per
causes que no siguin estrictament professionals, la qual cosa és una garantia per a la seva independència.

1.2.3. Imparcialitat
Els jutges i magistrats han d’aplicar la llei de forma imparcial, i s’estableixen mecanismes per garantir-ne la
imparcialitat en relació amb els supòsits concrets que hagin de decidir, com son l’abstenció (els òrgans
judicials s’han d’abstenir de conèixer dels assumptes quan incorrin en una de les causes previstes a la llei
que podrien posar en perill la seva imparcialitat), recusació (les parts del procés poden demanar que el jutge

o magistrat no conegui del cas si incorre en alguna de les esmentades causes).
1.2.4. Incompatibilitat
Els jutges i magistrats no poden exercir altres càrrecs públics, ni pert ànyer a partits polítics o sindicats, però
poden crear associacions professionals. Les causes d’incompatibilitat tracten de garantir la independència
dels òrgans judicials, evitant que facin activitats que condicionin la seva llibertat de criteri.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els òrgans jurisdiccionals:

el poder judicial i el Tribunal Constitucional

1.2.5. Responsabilitat
Els jutges i magistrats són responsables en l’exercici de la seva funció jurisdiccional. Aquesta responsabilitat
pot ser penal (per exemple, delicte de prevaricació), civil (si es causa un dany o perjudici en l’exercici de les
seves funcions, sempre que la seva actuació sigui dolosa o culposa) i disciplinària (imposició de sancions
pel Consell General del Poder Judicial).

1.3. Estructura del poder judicial
L’estructura del poder judicial es determina bàsicament per dos criteris: un criteri material i un criteri
territorial.

1.3.1. Criteri material
Els òrgans judicials es divideixen per raó de l’especialització material en civil, penal, contenciós administratiu
i social. Pel que fa a la jurisdicció militar, s’ha de dir que no s’integra en l’estructura del poder judicial
excepte pel que fa a la Sala Cinquena del Tribunal Suprem, Militar.

1.3.2. Criteri territorial
L’Estat es divideix, a l’efecte de l’organització del poder judicial, en municipis, partits judicials, províncies i
comunitats autònomes. D’acord amb aquest criteri, es pot fer la divisió dels òrgans judicials següent:

a) Tribunal Suprem (seu a Madrid i jurisdicció a tot l’Estat).

b) Audiència Nacional (seu a Madrid i jurisdicció a tot l’Estat).

c) Tribunals superiors de justícia (un a cada comunitat autònoma).

d) Audiències provincials (una a cada província).
e) Jutjats penals, socials, contenciosos administratius, de vigilància penitenciària i de menors (un o
més a cada província).

f) Jutjats de primera instància i instrucció (un o més a cada partit judicial).

g) Jutjats de pau (en el municipis en què no hi hagi jutjats de primera instància i instrucció).

1.4. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
L’article 152 de la CE estableix que un tribunal superior de justícia culmina l’organització judicial dins l’àmbit
territorial de la comunitat autònoma i que, sens perjudici del que disposa l’article 123 en relació amb el
Tribunal Suprem, les successives instàncies processals s’exhaureixen davant òrgans judicials radicats en el
mateix territori de la comunitat autònoma.

Aquesta previsió ha estat reproduïda a l’article 19 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Així, encara que
els tribunals superiors de justícia són òrgans integrats dins el poder judicial, no essent òrgans de la
comunitat autònoma, s’ha de reconèixer la seva incidència en l’àmbit autonòmic.

A les sales Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, una de cada tres places es cobreix
amb un jurista de reconegut prestigi amb més de deu anys d’exercici professional a la Comunitat Autònoma,
proposat al Consell General del Poder Judicial per la Generalitat de Catalunya, mitjançant acord del
Parlament.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els òrgans jurisdiccionals:

el poder judicial i el Tribunal Constitucional

Les competències del Tribunal Superior de Justícia en relació amb el dret autonòmic se centren bàsicament
en la resolució dels recursos de cassació civils -és l’última via jurisdiccional ordinària a la qual es pot
recórrer- i de les demandes de responsabilitat civil contra el president de la Generalitat, els membres del
Govern i de l’assemblea legislativa per fets realitzats durant l’exercici del seu càrrec.

2. El Consell General del Poder Judicial
El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) és l’òrgan de govern del poder judicial, i té atribuïdes
expressament les funcions relatives a nomenaments, ascensos, inspecció i règim disciplinari de jutges i
magistrats.

La previsió del Consell General del Poder Judicial respon a la voluntat del constituent de garantir la
independència dels jutges i magistrats en l’exercici de les seves funcions jurisdiccionals.

Pel que fa a la seva naturalesa jurídica, encara que hi ha posicions doctrinals contradictòries, es pot
concloure que el legislador el considera un òrgan constitucional, en ser, d’acord amb l’article 59.1.c) de la
Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC), un dels òrgans legitimats per plantejar conflicte
d’atribucions entre òrgans constitucionals de l’Estat davant el Tribunal Constitucional. Així mateix, s’ha de dir
que el Consell General del Poder Judicial no és un òrgan jurisdiccional, ni és un òrgan d’autogovern, perquè
no es troba integrat dins el poder judicial.

El Consell General del Poder Judicial exerceix les seves competències en tot el territori nacional.

2.1. Composició del Consell General de Poder Judicial
La composició del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) es troba regulada a l’article 122.3 de la CE i
als articles 111 a 116 de la LOPJ. El CGPJ es compon de 21 membres, nomenats pel rei per un període de
cinc anys:

President

Aquest membre del CGPJ és elegit per majoria dels 3/5 dels vint vocals del Consell, i és alhora el
president del Tribunal Suprem.

Vint vocals

Vuit vocals han de ser advocats i altres juristes de reconeguda competència, amb més de quinze
anys d’exercici de la seva professió. Quatre són elegits a proposta de 3/5 del Congrés i quatre a
proposta de 3/5 del Senat.
Dotze vocals han de ser jutges i magistrats de qualsevol de les categories judicials i són elegits
d’acord amb el que disposa la LOPJ. L’actual sistema de designació dels membres d’origen judicial
preveu que els mateixos jutges i magistrats proposin 36 candidats; d’entre aquests, sis vocals són
elegits a proposta de 3/5 del Congrés, i els altres sis a proposta de 3/5 del Senat.

2.2. Funcions
Les funcions del CGPJ es poden classificar d’acord amb l’esquema següent:

a) Nomenament d’alts càrrecs (designen el president del Tribunal Suprem que alhora ho és del
Consell i dos magistrats del Tribunal Constitucional).

b) Audiència en el nomenament del fiscal general de l’Estat.

c) Atribucions en matèria de selecció, nomenament, formació, perfeccionament, provisió de
destinacions, ascensos, situacions administratives i règim disciplinari de jutges i magistrats.

d) Inspecció de jutjats i tribunals.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els òrgans jurisdiccionals:

el poder judicial i el Tribunal Constitucional

e) Funció consultiva (emetre informes dels avantprojectes de lleis i disposicions generals de l’Estat i
les comunitats autònomes que afectin, totalment o parcialment, matèries relacionades amb el poder
judicial o l’exercici de la funció jurisdiccional).

f) Potestat reglamentària (pot dictar reglaments sobre el seu propi personal, organització i
funcionament, i els que siguin necessaris per a l’execució o aplicació de la LOPJ).

g) Presentar anualment a les Corts Generals una memòria sobre l’estat, el funcionament i l’activitat
del CGPJ i dels jutjats i tribunals de justícia.

3. El Ministeri Fiscal
El Ministeri Fiscal no forma part del poder judicial, però les seves funcions es troben directament
relacionades amb la funció jurisdiccional. És un òrgan únic en tot l’Estat. Exerceix les seves funcions
mitjançant òrgans propis d’acord amb els principis d’unitat d’actuació, dependència jeràrquica i subjecció a
la legalitat i imparcialitat.

L’article 124 de la CE fa referència específica al fiscal general de l’Estat, al qual estan jeràrquicament
subordinats tots els membres del Ministeri Fiscal. El fiscal general de l’Estat és nomenat pel rei a proposta
del Govern, després d’haver escoltat el CGPJ, entre juristes de reconeguda competència amb més de
quinze anys d’exercici professional efectiu. L’exercici del seu càrrec no està subjecte a termini, i pot ser
cessat a proposta del Govern en qualsevol moment. Aquesta previsió ha estat criticada per significar una
clara dependència del fiscal general de l’Estat (i de tots els membres del Ministeri Fiscal, atesa la seva
dependència jeràrquica respecte del fiscal general de l’Estat) del poder executiu.

L’article 127.1 de la CE estableix que els fiscals no poden exercir altres càrrecs públics ni pertànyer a partits
polítics o a sindicats, però es reconeix la possibilitat que pugui haver-hi associacions professionals de
fiscals, d’acord amb el sistema previst a la llei. La CE atribueix al Ministeri Fiscal les funcions següents:

a) Promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l’interès
públic tutelat per la llei, d’ofici o a petició dels interessats.

b) Vetllar per la independència dels tribunals.

c) Procurar davant els tribunals la satisfacció de l’interès social.

4. El Tribunal Constitucional
El TC es crea amb l’objectiu principal d’establir un òrgan que vigili el respecte a la CE, depurant
l’ordenament de les lleis i normes amb rang de llei que vulnerin la norma constitucional. El TC actua com a
garant de la supremacia de la CE i és, d’acord amb el que disposa l’article 1.1 de la LOTC, l’intèrpret
suprem (encara que no l’únic) de la CE.

El TC és un òrgan constitucional de caràcter jurisdiccional, però no es troba integrat en el poder judicial, és
independent dels altres òrgans constitucionals i es troba sotmès només a la CE i a la LOTC.

4.1. Composició del Tribunal Constitucional
El TC, d’acord amb el que disposa l’article 159 de la CE, es compon de dotze magistrats, nomenats pel rei
per un període de nou anys.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els òrgans jurisdiccionals:

el poder judicial i el Tribunal Constitucional

Els membres del TC són nomenats entre magistrats, fiscals, professors d’universitat, funcionaris públics i
advocats, tots ells de reconeguda competència i amb més de quinze anys d’exercici professional. El
nomenament es fa d’acord amb els criteris següents:

a) Quatre magistrats són nomenats a proposta del Congrés dels diputats per majoria de 3/5.

b) Quatre magistrats són nomenats a proposta del Senat per majoria de 3/5.

c) Dels altres quatre magistrats, dos són nomenats a proposta del Govern i dos a proposta del
CGPJ per majoria de 3/5.

El president del TC és nomenat entre i pels seus membres cada tres anys. Es requereix majoria absoluta a
la primera votació i simple a la segona. Els magistrats del TC són independents i inamovibles. El seu càrrec
és incompatible amb qualsevol mandat representatiu, càrrec polític o administratiu, l’exercici de funcions
directives d’un partit polític o sindicat o d’un càrrec al seu servei, l’exercici de les carreres judicial i fiscal, i
amb qualsevol activitat professional o mercantil.

4.2. Competències del Tribunal Constitucional
Les competències del TC són:

q• El control de constitucionalitat de les lleis i normes amb força de llei: l’objecte d’aquests
procediments és controlar l’adequació a la CE de les normes impugnades. El TC pot declarar la
inconstitucionalitat d’aquestes normes, cosa que provocarà la seva expulsió de l’ordenament. El
control pot exercir-se mitjançant dos procediments: el recurs d’inconstitucionalitat i la qüestió
d’inconstitucionalitat.

q• El control previ de tractats internacionals: l’objecte d’aquest procediment és que el TC, abans de la
signatura d’un tractat internacional per l’Estat, es pronunciï sobre si el tractat conté estipulacions
contràries a la CE.

q• El recurs d’empara: l’objecte d’aquest procediment és la defensa dels drets fonamentals reconeguts
als articles 14 a 29 i 30.2 de la CE. És un procediment subsidiari perquè primer s’ha d’exhaurir la via
jurisdiccional ordinària.

q• Els conflictes de competència entre l’Estat i les comunitats autònomes o d’aquestes entre si:
l’objecte d’aquest procediment és garantir la distribució territorial del poder. El TC determina qui és
el titular de la competència que ha motivat el conflicte.

q• Els conflictes d’atribucions entre òrgans constitucionals: l’objecte d’aquest procediment és garantir la
supremacia de la CE en l’organització de la divisió de poders.

q• Els conflictes en defensa de l’autonomia local: l’objecte d’aquest procediment és permetre que els
ens locals puguin defensar l’autonomia local garantida a la CE quan considerin que aquesta ha
estat vulnerada per una llei o norma amb rang de llei de l’Estat o d’una comunitat autònoma.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els òrgans jurisdiccionals:

el poder judicial i el Tribunal Constitucional

Idees força

1. El poder judicial és un dels poders de l’Estat , independent dels altres poders (executiu i legislatiu), que
té l’atribució de resoldre els conflictes en què hagi d’aplicar-se el dret i que es compon de jutges i
magistrats.
2. Per poder exercir les seves funcions jurisdiccionals, el poder judicial té el suport de l’Administració de
Justícia. L’Administració de Justícia no és poder judicial, sinó que comprèn el conjunt de mitjans personals i
materials destinats a l’organització de les activitats relacionades amb la justícia, amb la finalitat de garantir el
compliment de les funcions del poder judicial.
3. Els principis que configuren el poder judicial són: l’exclusivitat i la unitat jurisdiccional.
4. Els jutges i magistrats formen un cos únic i el seu estatut, que es regula a la Llei Orgànica del Poder
Judicial (LOPJ), es regeix pels principis següents: independència, inamovibilitat, imparcialitat,
incompatibilitat i responsabilitat.
5. L’estructura del poder judicial es determina bàsicament per dos criteris: un de material, que obeeix a un
principi d’especialització (civil, penal, contenciós administratiu i social) i un criteri territorial.
6. Les competències del Tribunal Superior de Justícia en relació amb el dret aut onòmic se centren
bàsicament en la resolució dels recursos de cassació civils i de les demandes de responsabilitat civil contra
el president de la Generalitat, els membres del Govern i de l’assemblea legislativa per fets realitzats durant
l’exercici del seu càrrec.
7. El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) és l’òrgan de govern del poder judicial, i té atribuïdes
expressament les funcions relatives a nomenaments, ascensos, inspecció i règim disciplinari de jutges i
magistrats.
8. El Ministeri Fiscal no forma part del poder judicial, però les seves funcions es troben directament
relacionades amb la funció jurisdiccional. És un òrgan únic en tot l’Estat. Exerceix les seves funcions
mitjançant òrgans propis d’acord amb els principis d’unitat d’actuació, dependència jeràrquica i subjecció a
la legalitat i imparcialitat.
9. El fiscal general de l’Estat és nomenat pel rei a proposta del Govern, després d’haver escoltat el CGPJ,
entre juristes de reconeguda competència.
10. El TC es crea amb l’objectiu principal d’establir un òrgan que vigili el respecte a la CE, depurant
l’ordenament de les lleis i normes amb rang de llei que vulnerin la norma constitucional.
Glossari

Associació professional Normes impugnades
Atribució Posicions doctrinals
Autonomia local Potestat jurisdiccional
Avantprojecte de llei Prevaricació
Estatut jurídic Qüestió d’inconstitucionalitat
Funció jurisdiccional Recurs d’inconstitucionalitat
Juristes Recursos de cassació
Jutge Recusació
Magistrat Responsabilitat disciplinària

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

 

Els drets humans i els drets constitucionals

Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets

Tema B.5.
Els drets humans i els drets constitucionals.
Les garanties dels drets

1. Les declaracions de drets humans
2. Els drets constitucionals
2.1. Drets personals
2.2. Drets de participació
2.3. Drets econòmics, socials i culturals
3. La titularitat dels drets constitucionals
3.1. Nacionals
3.2. Estrangers
4. Els drets constitucionals relacionats amb el procés penal
4.1. Dret a la llibertat
4.2. Dret a la inviolabilitat del domicili
4.3. Dret al secret de les comunicacions
4.4. Dret a la tutela judicial efectiva
5. Els deures constitucionals
6. Les garanties normatives
6.1. La vinculació de tots els poders públics als drets i les llibertats
6.2. El principi de reserva de llei
6.3. La rigidesa de la Constitució espanyola
7. Les garanties institucionals: el Defensor del Poble
7.1. Nomenament
7.2. Funcions
8. Les garanties jurisdiccionals
8.1. El recurs d’empara ordinari
8.2. El recurs d’empara constitucional
8.3. El procediment de tutela dels drets previst al Conveni europeu de drets humans
9. La suspensió dels drets constitucionals
9.1. La suspensió general dels drets
9.2. La suspensió individual dels drets
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets

Tema B.5.
Els drets humans i els drets constitucionals.
Les garanties dels drets

El reconeixement i la garantia dels drets de les persones resulta un element imprescindible per a l’existència
de l’estat de dret. La Constitució espanyola de 1978 dedica el títol I als drets i deures fonamentals.

1. Les declaracions de drets humans
En un primer moment, el reconeixement dels drets s’emmarca dins el moviment constitucionalista, en el qual es
defensa que els homes gaudeixen d’uns drets naturals que s’imposen als poders públics. Aquests drets es
consideren innats, anteriors a l’estat i inalienables. Dins aquest context, cal destacar com a precedents de les
declaracions de drets alguns documents anglesos del segle XVII, com la Petition of Rights de 1628.

Posteriorment, al segle XVIII, en un nombre important de les colònies britàniques d’Amèrica, es van aprovar
cartes de drets, la més important de les quals és la Declaració de drets de Virgínia de 1776. Pel que fa a
Europa, es va aprovar a França la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà de 1789. Aquestes declaracions
de drets són textos preconstitucionals, que es limiten a declarar quins són els drets dels quals són titulars les
persones, i estableixen l’obligació dels poders públics de respectar-los, sense que puguin ser objecte de cap
regulació atès el seu caràcter previ i indisponible per a l’estat.

Posteriorment, s’acordarà incorporar als textos constitucionals un catàleg de drets que conformen la part
dogmàtica de la constitució, i que passen d’aquesta manera a ser drets constitucionals. Així, fins a la Segona
Guerra Mundial el reconeixement dels drets consistirà en l’establiment d’un catàleg de drets en els textos
constitucionals dels estats, i es limiten els efectes d’aquest reconeixement a l’àmbit intern de cada estat.

Les greus vulneracions dels drets en el període d’entreguerres i a la Segona Guerra Mundial pels estats
totalitaris (feixisme, nazisme, stalinisme) posaran de manifest la insuficiència d’aquesta previsió interna dels
drets. És a partir d’aquest moment quan es produeix una internacionalització del reconeixement dels drets
humans.

Els exemples més significatius d’aquesta internacionalització són la Declaració universal dels drets humans de
1948, el Conveni europeu de drets humans i de les llibertats fonamentals de 1950, el Pacte internacional de
drets civils i polítics de 1966 i el Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals de 1966; i
recentment, en l’àmbit de la Unió Europea, la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea de 2000.

La CE no ignora la importància d’aquesta internacionalització dels drets humans i, en l’article 10.2, estableix que
les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la CE reconeix s’han d’interpretar de conformitat
amb la Declaració universal dels drets humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries
ratificats per l’Estat espanyol. D’acord amb aquesta previsió, el Tribunal Constitucional ha reconegut els efectes
interns de les declaracions de drets i el valor de la jurisprudència dictada pels òrgans creats per aquestes, i en
especial la del Tribunal Europeu de Drets Humans.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets

2. Els drets constitucionals
La CE dedica el títol I als drets i deures fonamentals (encara que el títol I faci referència als drets
fonamentals, s’ha optat en aquest tema per utilitzar el terme drets constitucionals, atès que drets
fonamentals en sentit estricte només ho són els previstos a la secció primera del capítol II). Els drets
constitucionals previstos a la CE poden classificar-se atenent diferents criteris. Una possible classificació és
la següent:

2.1. Drets personals
Són aquells drets que es caracteritzen per consagrar un àmbit de llibertat en favor de l'individu on l'Estat no pot
intervenir. Aquests drets no necessiten una llei per a regular l’exercici del dret, sinó per protegir-los.

El reconeixement d’aquests drets es relaciona amb l’estat de dret, en què es defensa que l’Estat ha d’abstenirse
de regular l’esfera privada dels ciutadans, i s’ha de limitar al reconeixement dels drets personals.

Entre aquests drets es troben el dret a la vida, el dret a la integritat física i moral, el dret a la llibertat ideològica i
religiosa, el dret a la llibertat, el dret a l’honor, a la intimitat personal i a la pròpia imatge, el dret a la inviolabilitat
del domicili, el dret al secret de les comunicacions, la llibertat d’expressió i informació i la llibertat de circulació.

2.2. Drets de participació
Són drets que permeten al ciutadà participar, directa o indirectament, en la formació de la voluntat estatal
com a membre de la comunitat política.

El reconeixement d’aquests drets es relaciona amb l’estat democràtic, en què es garanteix el pluralisme
polític i la participació dels ciutadans en els afers públics, superant l’estricta separació entre esfera privada i
esfera pública pròpia de l’estat liberal.

Entre aquests drets es troben el dret de reunió i manifestació, el dret d’associació, el dret al sufragi actiu i
passiu i el dret de petició.

2.3. Drets econòmics, socials i culturals
Són drets que impliquen la intervenció activa dels poders públics per garantir unes condicions de vida millor
per als ciutadans. Així, es garanteix l’accés a l’educació, es protegeixen els treballadors reconeixent-los
drets que els permetin defensar els seus interessos i se sotmeten els drets econòmics a l’interès general de
la societat.

El reconeixement d’aquests drets es relaciona amb l’estat social, que es caracteritza, entre altres qüestions, pel
fet que l’Estat ha d’intervenir en el sistema econòmic i en les relacions laborals i socials, i ha de garantir un
mínim de prestacions per a tots els ciutadans. Entre aquests drets es troben el dret a l’educació, el dret al
treball, el dret a la vaga, el dret de sindicació, el dret a la negociació col·lectiva i el dret a la propietat.

3. La titularitat dels drets constitucionals
La CE no estableix de forma expressa quins subjectes poden ser titulars dels drets constitucionals, i ha estat el
Tribunal Constitucional el que ha establert els criteris principals en relació amb la titularitat dels drets. Així, es
pot distingir entre titularitat dels drets per als nacionals, per als estrangers i per a les persones jurídiques.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets

3.1. Nacionals
Les persones físiques que tenen la nacionalitat espanyola són titulars dels drets constitucionals, sens perjudici
que, per exercir determinats drets, és necessari complir certs requisits (per exemple, el dret de sufragi actiu i
passiu només pot ser exercit pels nacionals majors d’edat).

3.2. Estrangers
L’apartat 1 de l’article 13 de la CE disposa que els estrangers gaudiran a Espanya de les llibertats públiques
que garanteix el títol I en els termes que estableixin els tractats i la llei. L’apartat 2 preveu que només els
espanyols són titulars dels drets reconeguts a l’article 23 (dret de sufragi i d’accés a les funcions i als
càrrecs públics), llevat d’allò que, d’acord amb criteris de reciprocitat, pugui establir-se per tractat o per llei
per al dret de sufragi actiu en les eleccions municipals. D’acord amb aquesta previsió, el Tribunal
Constitucional (STC 107/1984) ha establert que la desigualtat de tracte entre estrangers i espanyols resulta
constitucionalment admissible. A partir d’aquesta sentència es poden establir tres categories de drets en
relació amb la possible titularitat dels estrangers:

Drets dels quals són titulars tant els nacionals com els estrangers en les mateixes condicions,
perquè són drets que pertanyen a les persones pel sol fet de ser-ho. Exemples: dret a la vida, a la
integritat física i moral, a la llibertat.

Drets dels quals són titulars els nacionals i poden ser-ho també els estrangers, però d’acord
amb les condicions previstes a la llei. Així, la llei pot introduir diferències de tracte entre nacionals i
estrangers, sempre i quan no siguin contràries a la CE. En aquest sentit, la Llei orgànica 4/2000, d’11
de gener, de drets i llibertats dels estrangers a Espanya (reformada per la Llei orgànica 8/2000, de 22
de desembre), tendeix a una equiparació entre els nacionals i els estrangers que es troben legalment
a Espanya en relació amb la titularitat dels drets. Per exemple, els reconeix el dret de reunió i
manifestació, el dret d’associació i el dret a la vaga. En canvi, exclou la titularitat d’aquests drets
respecte als estrangers que es trobin il·legalment a Espanya.

Drets dels quals només són titulars els nacionals. Seria el cas del dret de sufragi i d’accés a
funcions i càrrecs públics. No obstant això, les persones que siguin nacionals d’algun estat membre
de la Unió Europea, d’acord amb el que disposa l’article 13.2, tenen dret al sufragi actiu i passiu a les
eleccions municipals.

4. Els drets constitucionals relacionats amb el procés penal
Els drets que han de ser respectats per garantir que els processos penals es desenvolupen d’acord amb la
CE són els següents:

4.1. Dret a la llibertat
El dret a la llibertat permet a la persona organitzar, en qualsevol moment i lloc, dins el territori nacional, la
vida individual i social d’acord amb les pròpies opcions i conviccions. En aquest sentit, no és possible la
ingerència ni dels poders públics ni dels particulars en l’esfera d’autonomia física personal, excepte si una
llei ho autoritza expressament.

Garanties del dret a la llibertat:

a) Les causes de privació de llibertat han d’estar previstes en una llei orgànica que només pot
preveure la privació si resulta proporcional amb la finalitat que es pretén aconseguir.

b) La detenció no pot durar més que el temps estrictament necessari per fer les indagacions per
aclarir els fets i, en qualsevol cas, com a màxim 72 hores.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets

c) Drets de la persona detinguda: dret a ser informada dels seus drets i de les raons de la detenció,
no obligació de declarar i dret a l’assistència lletrada.

d) Procediment d’habeas corpus. És un procediment que permet posar immediatament a disposició
judicial tota persona detinguda il·legalment. És un procediment senzill i àgil que té per finalitat que el
jutge es pronunciï sobre si hi ha o no una situació de detenció il·legal.

4.2. Dret a la inviolabilitat del domicili
Aquest dret tracta de garantir l’àmbit de privacitat de la persona dins l’espai físic que aquesta escull com a
domicili. Només és legítima l’entrada en el domicili:

a) Si hi ha consentiment del titular. Ha de ser exprés o deduir-se de manera evident de la seva
conducta.

b) En supòsits de delicte flagrant. Quan hi ha evidència de la comissió del delicte, entesa l’evidència
com a percepció directa, i ha de ser urgent la intervenció de la policia. No són suficients les
presumpcions sobre la comissió del delicte.

c) Si hi ha una autorització judicial. L’autorització es pot atorgar en supòsits d’investigació criminal en
què es necessita escorcollar el domicili, per procedir a la detenció de persones que són a dins o per a
l’execució de resolucions judicials.

Les proves que s’obtinguin vulnerant aquest dret són invàlides i no poden ser utilitzades en el
procés.

4.3. Dret al secret de les comunicacions
Es garanteix el dret al secret de les comunicacions, en especial, de les postals, telegràfiques i telefòniques.

Només es pot autoritzar la intercepció de comunicacions mitjançant resolució judicial, sempre que sigui
necessària per a una adequada investigació dels delictes. La resolució judicial ha de ser motivada i
proporcional, i no són suficients per adoptar-la les simples sospites o la sol·licitud policial d’intervenció que
no argumenta la seva necessitat.

Les proves que s’obtinguin vulnerant aquest dret són invàlides i no poden ser utilitzades en el
procés.

4.4. Dret a la tutela judicial efectiva
El dret a la tutela judicial efectiva comporta l’establiment de garanties perquè les persones puguin defensar
els seus drets i interessos davant els òrgans judicials. Entre aquestes garanties, es poden diferenciar
aquelles que són generals per a tots els processos i les que afecten específicament els processos penals.

Garanties generals:

a) Lliure accés als jutges i tribunals: permet acudir davant els òrgans judicials defensant una
determinada pretensió jurídica.

b) Dret al jutge ordinari predeterminat per la llei: el jutge que conegui del procés ha d’haver estat creat
prèviament per la llei i ha de tenir atribuïda la competència general per conèixer del cas que es
planteja.

c) Dret a la defensa i a l’assistència lletrada: dret a comparèixer representat per un advocat i, en cas
que no es tinguin mitjans econòmics per pagar-ho, es reconeix el dret a un advocat d’ofici.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets

d) Dret a un procés contradictori i amb igualtat en el qual es prohibeix la indefensió: implica que totes
les parts del procés han de conèixer les actuacions de les altres parts i han de poder fer servir els
mateixos instruments per a la seva defensa.

e) Dret a utilitzar els mitjans de prova pertinents per a la defensa: les parts poden presentar aquelles
proves en què es fonamentin les seves pretensions.

f) Dret a un procés sense dilacions indegudes: el procés ha d’acabar en un termini raonable, atenent
les circumstàncies concretes de cada cas.

g) Dret a obtenir una decisió: implica el dret que el jutge, sempre que es compleixin els requisits
processals, dicti una resolució fonamentada en dret en què es pronunciï sobre les pretensions
formulades.

h) Dret a recórrer la decisió: aquest dret no implica que en tot procés hi hagi la possibilitat de recórrer
la decisió judicial, sinó que, si la llei preveu un recurs, aquest pugui ser presentat per les parts del
procés.

i) Dret a l’execució de la decisió: comporta el dret que la resolució judicial la portin a terme els òrgans
judicials quan el condemnat no compleixi voluntàriament.

Garanties específiques del procés penal:

a) Dret a ser informat de l’acusació: s’ha d’informar la persona dels fets pels quals se l’acusa, i de
quin tipus de delicte implica la comissió d’aquests fets.

b) Dret a no declarar contra si mateix i a no confessar-se culpable: l’acusat té dret a no col·laborar i a
mantenir una actitud passiva.

c) Dret a la presumpció d’innocència: perquè la persona pugui ser condemnada és necessari que
l’acusació provi la seva culpabilitat, i a més durant el procés la persona no pot ser tractada com a
culpable.

5. Els deures constitucionals
La CE estableix un conjunt de deures constitucionals que han de complir els ciutadans. Aquests deures són:

El deure de defensar l’Estat espanyol

L’article 30 de la CE imposa a tots els espanyols el deure de defensar l’Estat. No obstant això, des de l’any
2002 s’adopta un model professional de les forces armades, cosa que comporta la desaparició del servei
militar obligatori. Així mateix, la CE reconeix la possibilitat que per llei es regulin els deures dels ciutadans
en els casos de greu risc, catàstrofe o calamitat pública.

El deure de pagar els impostos

L’article 31 de la CE estableix l’obligació dels ciutadans de contribuir al sosteniment de les despeses
públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica, mitjançant un sistema tributari just inspirat en els
principis d’igualtat i progressivitat.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets

Les garanties dels drets

El reconeixement dels drets en els textos constitucionals s’acompanya d’un règim de protecció jurídica que
té per objecte assegurar l’efectivitat d’aquests drets. Aquestes garanties per a la protecció dels drets es
classifiquen en tres grups: normatives, institucionals i jurisdiccionals. Així mateix, la CE preveu la possible
suspensió, que pot ser general o individual, de l’exercici de determinats drets constitucionals.

6. Les garanties normatives
Amb la finalitat que els poders públics, singularment el poder executiu, no violi el contingut constitucional
dels drets, s’adopten unes garanties normatives, que són:

6.1. La vinculació de tots els poders públics als drets i les llibertats
L’article 53.1 de la CE estableix que els drets i les llibertats reconeguts en el capítol segon del títol I vinculen
tots els poders públics. Encara que aquest article pugui semblar una reiteració de l’article 9.1, que estableix
que la CE vincula tots els ciutadans i poders públics, ha d’observar-se una diferència substancial, que és el
fet que l’article 53.1 només estableix aquesta vinculació respecte als poders públics, fet que ha d’interpretarse
com un advertiment a aquests poders de l’especial caràcter i posició què gaudeixen els drets
constitucionals. A més, la previsió de l’article 53.1 de la CE és una manifestació del valor normatiu immediat
dels drets i les llibertats que han de ser respectats sense necessitat d’una llei que els desenvolupi.

6.2. El principi de reserva de llei
L’eficàcia directa dels drets i les llibertats no exclou la regulació normativa del seu exercici, però aquesta
només pot ser per llei, d’acord amb el que disposa l’article 53.1. Aquesta reserva de llei es justifica també
per la posició que ocupen els drets dins l’ordenament; es tracta d’assegurar que només l’òrgan que
representa la voluntat popular (el Parlament) pugui regular aquests drets, i s’evita així la intervenció de
l’executiu per via reglamentària. En relació amb els drets reconeguts a la secció primera del capítol II
(articles 15 a 29), la llei que els pot regular només pot ser una llei orgànica. A més, el legislador, a l’hora de
regular l’exercici dels drets constitucionals, es troba limitat pel fet que, d’acord amb el que disposa l’article
53.1, ha de respectar-ne el contingut essencial. Es reconeix així un mínim constitucional que no pot ser
afectat per la regulació del dret.

6.3. La rigidesa de la Constitució espanyola
Els drets reconeguts als articles 15 a 29 només poden ser reformats seguint el procediment previst a l’article

168. Aquest procediment exigeix l’acord de dos terços de cadascuna de les cambres, la seva dissolució, la
convocatòria de noves eleccions, la ratificació de les noves cambres de la decisió de reforma, l’aprovació de
la reforma per dos terços de cadascuna de les cambres i el sotmetiment a referèndum. Per tant, resulta molt
difícil que es puguin reformar els esmentats drets. Aquesta dificultat de reforma actua com una garantia del
seu reconeixement constitucional.
7. Les garanties institucionals: el Defensor del Poble
Les garanties institucionals són les relatives a la creació d’institucions que tenen per finalitat la defensa dels
drets reconeguts a la CE. Així, en el supòsit espanyol, l’article 54 preveu la figura del Defensor del Poble,
com a alt comissionat de les Corts Generals, designat per aquestes per a la defensa dels drets compresos
en el títol I, que pot supervisar l’activitat de l’Administració i donar-ne compte a les Corts Generals. La figura
del Defensor del Poble es troba regulada a la Llei orgànica 3/1981, de 6 d’abril. S’ha de dir que
determinades comunitats autònomes han previst en els seus estatuts figures similars al Defensor del Poble,
així a Catalunya es preveu la figura del Síndic de Greuges.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets

7.1. Nomenament
El Defensor del Poble és escollit, per un període de cinc anys, per les Corts Generals, entre espanyols
majors d’edat que es trobin en el ple gaudiment dels seus drets civils i polítics. L’elecció es fa per la majoria
de tres cinquenes parts al Congrés, i s’ha de ratificar per aquesta mateixa majoria al Senat.

7.2. Funcions
El Defensor del Poble pot actuar d’ofici o a instància de part (qualsevol pers ona, natural o jurídica, que
invoqui un interès legítim pot dirigir-se al Defensor del Poble). Tots els poders públics tenen l’obligació
d’auxiliar, amb caràcter preferent i urgent, el Defensor del Poble en l’exercici de les seves funcions. Entre
les seves funcions principals, es poden esmentar:

a) Supervisar l’activitat de l’Administració per defensar els drets reconeguts al títol I de la CE, amb
facultats d’inspecció i investigació.

b) Suggerir a l’òrgan legislatiu o administratiu corresponent la modificació de les normes que vulnerin
drets constitucionals.

c) Interposar recursos d’inconstitucionalitat i recursos d’empara davant el Tribunal Constitucional.

d) Dirigir recomanacions i advertències a les autoritats i als funcionaris de l’Administració pública
sobre el funcionament d’un departament, d’un organisme, d’una dependència o d’un funcionari
concret.

e) Exercitar l’acció de responsabilitat contra autoritats i funcionaris i donar compte al Ministeri Fiscal
de les conductes que poden ser constitutives de delicte.

f) Elevar un informe anual de la seva gestió a les Corts Generals.

8. Les garanties jurisdiccionals
Les garanties jurisdiccionals són mecanismes de protecció que actuen un cop que s’ha produït la vulneració
del dret, intentant reparar aquesta vulneració. Aquestes garanties es divideixen en el recurs d’empara
ordinari, el recurs d’empara constitucional i el recurs davant el Tribunal Europeu de Drets Humans.

8.1. El recurs d’empara ordinari
L’article 53.2 de la CE preveu que qualsevol ciutadà pot demanar la tutela de les llibertats i els drets
reconeguts a l’article 14 i a la secció primera del capítol 2 del títol I davant els tribunals ordinaris per un
procediment basat en els principis de preferència i sumarietat. La CE remet així al legislador la defensa de
determinats drets constitucionals, per l’establiment d’un procediment que té un objecte material limitat i
excepcional i que ha de ser tramitat amb preferència als altres procediments judicials; però el legislador no
ha regulat encara aquest procediment.

Per explicar quina ha estat la situació real en relació amb el recurs d’empara ordinari, s’ha de començar
dient que en un principi es va aprovar la Llei 62/1978, de 26 de desembre, de protecció jurisdiccional dels
drets fonamentals. Aquesta Llei només atorgava protecció a determinats drets, però el Decret legislatiu de
20 de febrer de 1979, va ampliar els drets inclosos dins la llei; i posteriorment la Llei orgànica 2/1979, del
Tribunal Constitucional, va estendre la protecció a tots els drets als quals es refereix l’article 53.2. La
doctrina majoritària va considerar que la Llei 62/1978 no era la que preveu l’article 53.2, considerava que
era una llei de caràcter provisional, a aplicar mentre no s’aprovés el procediment previst a la CE.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets

No obstant això, aquesta provisionalitat s’ha mantingut en el temps, la llei continua en vigor encara que ha
sofert diverses modificacions, i actualment és aplicable només en relació amb els processos penals, atès
que les normatives civil, contenciosa administrativa i laboral preveuen procediments específics per a la
tutela ordinària dels drets constitucionals. El legislador ha optat així per no establir un únic procediment
d’empara ordinari, sinó que es preveuen diferents procediments en cadascun dels ordres jurisdiccionals.

Les garanties dels drets en els diferents ordres jurisdiccionals són les següents:

Garantia jurisdiccional penal (articles 2 a 5 de la Llei 62/1978). Es preveu que la tramitació de les
causes en què es coneguin delictes o faltes contra els drets ha de tenir caràcter urgent i preferent, i
es redueixen els terminis per tramitar els procediments. S’estableixen determinades especialitats per
tramitar els procediments en relació amb els delictes d’injúries i calumnies.

Garantia contenciosa administrativa (articles 114 a 122 Llei de la jurisdicció contenciosa
administrativa). Es preveu que els procediments en els que s’al·legui la vulneració de drets han de
tenir tramitació preferent i es redueixen els terminis de la tramitació. S’estableix una protecció
específica del dret de reunió per als supòsits en què l’autoritat administrativa prohibeix o proposa la
modificació d’una reunió (els promotors de la reunió poden interposar un recurs contenciós
administratiu en el termini de 48 hores des de la notificació de la resolució i el jutge ha de decidir en 4
dies).

Garantia jurisdiccional civil (articles 249 i 250 de la Llei d’enjudiciament civil). Es preveu, per
una part, quina ha de ser la tramitació de les demandes en les que s’al·legui la vulneració del dret a
l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge, o es demani la tutela civil d’altres drets fonamentals, i per
l’altra, la tramitació de les demandes d’exercici de l’acció de rectificació.

Garantia jurisdiccional laboral (articles 175 a 182 de la Llei de procediment laboral). Es preveu
de manera específica quina ha de ser la tramitació de les demandes en les que s’al·legui la vulneració
dels drets de llibertat sindical. La tramitació ha de tenir caràcter urgent i preferent. Així mateix, es
disposa que les altres demandes de tutela de drets en l’àmbit laboral s’han de tramitar d’acord amb el
procediment específic de tutela dels drets de llibertat sindical.

8.2. El recurs d’empara constitucional
L’article 53.2 de la CE preveu un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional per a la protecció dels
drets constitucionals que poden ser objecte de recurs d’empara ordinari, més l’objecció de consciència,
prevista a l’article 30.2.

L’objecte de l’empara constitucional és la tutela dels drets davant de qualsevol vulneració realitzada pels
poders públics. L’ article 41.2 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC) estableix que l’empara
constitucional protegeix els ciutadans de les violacions originades per disposicions, els actes jurídics o la
simple via de fet dels poders públics de l’Estat, de les comunitats autònomes i d’altres ens públics de
caràcter territorial, corporatiu o institucional, així com dels seus funcionaris o agents.

El recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional és un recurs subsidiari, al qual només es pot acudir
quan les vies de protecció ordinàries han estat insatisfactòries, excepte en relació amb les vulneracions
produïdes pel poder legislatiu, davant les quals es pot acudir de forma directa al Tribunal Constitucional.

 Legitimats

Legitimats per interposar el recurs d’empara constitucional són les persones naturals o jurídiques que
invoquin un interès legítim, el Defensor del Poble i el Ministeri Fiscal. L’interès legítim es connecta amb el fet
que ha de ser la persona directament afectada (en les violacions pels òrgans legislatius) o la persona que
hagi estat part en el procés judicial corresponent (en les violacions per òrgans executius o judicials).

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets

Tipus d’impugnacions

Violacions originades per òrgans legislatius: El seu objecte són les decisions o actes sense valor de llei
de les Corts Generals i de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes. El recurs ha
d’interposar-se en el termini de tres mesos des que la decisió dels òrgans legislatius és ferma. No s’ha
d’acudir a la via judicial prèvia.

Violacions originades per òrgans executius: El seu objecte són les disposicions, els actes jurídics o la
simple via de fet del Govern o dels òrgans executius de les comunitats autònomes. És necessari exhaurir la
via judicial prèvia. L’empara s’ha d’interposar en el termini dels vint dies següents a la notificació de la
resolució dictada en el procés judicial previ.

Violacions originades por òrgans judicials: El seu objecte són actes o omissions d’un òrgan judicial. És
necessari exhaurir la via judicial prèvia. La violació ha de ser imputable de manera immediata i directa a una
acció o omissió de l’òrgan judicial; s’ha d’haver invocat en el procés el dret que es considera vulnerat.
L’empara s’ha d’interposar en el termini de vint dies següents a la notificació de la resolució dictada en el
procés judicial.

 Tramitació del procediment

Interposat el recurs d’empara, aquest pot ser inadmès quan s’incompleixin algun dels requisits previstos a la
LOTC. Si s’admet el recurs, la competència per conèixer-lo correspon a les sales del Tribunal
Constitucional.

Mentre s’està tramitant l’empara, es pot sol·licitar la suspensió de l’acte impugnat, que s’ha d’acordar quan
la seva execució pugui causar un perjudici que faria perdre a l’empara la seva finalitat. Pot denegar-se la
suspensió si pot pertorbar greument els interessos generals, o els drets o les llibertats públiques d’un tercer.

La resolució del Tribunal Constitucional pot ser estimatòria o desestimatòria. Les sentencies estimatòries
poden tenir algun o tots dels pronunciaments següents: reconèixer aquest dret; declarar la nul·litat de l’acte

o la resolució que va vulnerar el dret; restablir al seu titular en l’exercici del dret, amb l’adopció de les
mesures necessàries per a la seva conservació.
8.3. El procediment de tutela dels drets previst al Conveni europeu de drets humans
El títol II del Conveni europeu de drets humans (articles 19 a 51) preveu el procediment per acudir al
Tribunal Europeu de Drets Humans en defensa dels drets reconeguts al Conveni.

Així, un cop exhaurides les vies internes de protecció dels drets, és possible acudir al Tribunal Europeu de
Drets Humans, sempre que el dret que es consideri vulnerat sigui un dels drets reconeguts en el Conveni
europeu de drets humans. És necessari haver exhaurit la via judicial interna. Hi ha un termini de sis mesos
des de la data de la decisió judicial interna ferma.

Legitimats per interposar el recurs són les persones físiques, les organitzacions no governamentals, grups
de particulars que es considerin víctimes d’una violació en els drets reconeguts en el Conveni o en els
protocols per una de les altres parts contractants.

La demanda pot ser inadmesa quan no es compleixin els requisits previstos al Conveni. Si la demanda
s’admet a tràmit, s’intenta arribar a un acord amistós mitjançant un procediment confidencial. Si s’arriba a
l’acord, s’arxiva el cas i es dicta una decisió que es limita a exposar els fets i la solució adoptada. Si no
s’arriba a un acord, es continua el procediment fins que la sala corresponent dicta sentència. La sentència
de la sala es pot recórrer en supòsits excepcionals davant la gran sala en el termini de tres mesos.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets

La sentència pot ser estimatòria o desestimatòria. Si és estimatòria, ordena el cessament de la violació i la
reposició de la part lesionada en l’exercici del dret del que ha estat indegudament privat, i deixa, en principi,
al dret intern de cada país l’execució de la sentència.

9. La suspensió dels drets constitucionals
La CE preveu que, en determinades situacions, és possible suspendre l’exercici d’alguns dels drets
reconeguts. Aquesta possible suspensió ha de ser interpretada sempre de manera restrictiva. En aquest
sentit, el Tribunal Constitucional ha manifestat que la suspensió només es justifica en un estat democràtic
per a la defensa dels drets constitucionals quan determinades accions limiten o impedeixen de fet el seu
exercici, o posen en perill l’ordenament de la comunitat estatal.

9.1. La suspensió general dels drets
L’article 116 de la CE estableix la possibilitat que, en determinats supòsits, es declarin els estats d’alarma,
excepció i setge. S’ha regulat per llei el procediment per declarar aquests estats i els seus efectes (Llei
orgànica 4/1981, d’1 de juny). Durant l’estat d’alarma no es pot suspendre l’exercici dels drets, només es
produeixen determinades restriccions en el seu exercici. En canvi, l’article 55.1 preveu la suspensió de
l’exercici de determinats drets constitucionals quan es declari l’estat d’excepció o de setge.

 L’estat d’excepció

L’estat d’excepció es pot declarar en situacions en què el lliure exercici dels drets i llibertats, el normal
funcionament de les institucions democràtiques, el dels serveis públics essencials per a la comunitat, o
qualsevol altre aspecte de l’ordre públic, resultin tan greument alterats que l’exercici de les potestats
ordinàries és insuficient per restablir-lo i mantenir-lo. Aquest estat el declara el Govern, mitjançant decret
acordat en Consell de Ministres, prèvia autorització del Congrés dels diputats, per un termini màxim de 30
dies, prorrogables per un termini igual, amb els mateixos requisits. El decret ha de determinar de manera
expressa els seus efectes (els drets suspesos, l’àmbit territorial i la durada).

Els drets constitucionals que poden ser suspesos són:

El dret a la llibertat (article 17), a excepció dels drets de l’apartat 3. Es pot detenir una
persona, si hi ha sospites fonamentades que provocarà alteracions de l’ordre públic, durant un
termini màxim de 10 dies. S’ha de comunicar la detenció al jutge en el termini de 24 hores.

El dret a la inviolabilitat del domicili (article 18.2). Es permeten inspeccions i escorcolls
domiciliaris, sempre que es considerin necessaris per al manteniment de l’ordre públic. S’ha de
comunicar de forma immediata al jutge.

El dret al secret de les comunicacions (article 18.3). Es poden intervenir les comunicacions
que siguin necessàries per a l’esclariment de fets presumptament delictius o per al
manteniment de l’ordre públic. Aquesta intervenció s’ha de comunicar, mitjançant escrit motivat,
al jutge competent.

La llibertat de circulació i residència (article 19). Es pot prohibir la circulació de persones i
vehicles per determinades zones; pot exigir-se que les persones comuniquin tot desplaçament
fora del seu lloc de residència; es pot obligar a determinades persones que es desplacin fora
de la seva localitat habitual.

Els drets a la llibertat d’expressió, a la producció i creació literària, artística, científica i
tècnica (article 20.1.a i b) i 20.5). En cap cas les mesures adoptades poden comportar una
censura prèvia.

Els drets de reunió i manifestació (article 21). La llei exclou d’aquests supòsits les reunions
orgàniques dels partits polítics, sindicats i organitzacions empresarials que es facin en
compliment dels fins previstos als articles 6 i 7 de la CE.

Els drets de vaga i d’adopció de mesures de conflicte col·lectiu (articles 28.2 i 37.2).

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets

L’estat de setge

L’estat de setge es pot declarar quan es produeixi o amenaci amb produir-se una insurrecció o un acte de
força contra la sobirania o la independència de l’Estat espanyol, la seva integritat territorial o l’ordenament
constitucional. Aquest estat el declara la majoria absoluta del Congrés dels diputats, a proposició del
Govern. S’ha de determinar de manera expressa l’àmbit territorial, la durada i les condicions. A més de la
possible suspensió de l’exercici dels drets prevista en l’estat d’excepció, es poden suspendre les garanties
de la persona detinguda: dret a la informació de les raons de la detenció i dels seus drets i dret a
l’assistència lletrada.

9.2. La suspensió individual dels drets
L’article 55.2 de la CE preveu la possible suspensió dels drets reconeguts als articles 17.2, i 18.2 i 18.3 a les
persones detingudes en relació amb la investigació de l’actuació de bandes armades o elements terroristes.

En relació amb l’article17.2 (durada de la detenció), el termini màxim de detenció es pot prorrogar fins a cinc
dies prèvia autorització judicial atorgada abans del termini de 72 hores.

En relació amb l’article 18.2 (inviolabilitat del domicili), es pot procedir a l’entrada i escorcoll domiciliari sense
prèvia autorització judicial, però aquesta actuació ha de ser comunicada al jutge competent.

En relació amb l’article 18.3 (secret de les comunicacions), el jutge pot acordar, per un termini de tres
mesos, prorrogables per altres tres, l’observació postal, telegràfica o telefònica de les persones sospitoses
de pertànyer o estar relacionades amb grups armats. En supòsits d’urgència, pot adoptar la mesura el
Ministeri d’Interior o, si no, el director de la Seguretat de l’Estat, i ho ha de comunicar al jutge, que ha de
confi rmar o revocar la mesura.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets

Idees força

1. La CE estableix que les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats s’han d’interpretar de
conformitat amb la Declaració universal dels drets humans i els tractats i acords internacionals sobre
aquestes matèries.
2. Els drets constitucionals previstos a la CE poden classificar-se en: drets personals, drets de participació,
drets econòmics, socials i culturals.
3. Els drets que han de ser respectats per garantir que els processos penals es desenvolupen d’acord amb
la CE són els següents: dret a la llibertat, dret a la inviolabilitat del domicili, dret al secret de les
comunicacions, dret a la tutela judicial efectiva.
4. La CE estableix un conjunt de deures constitucionals que han de complir els ciutadans. Aquests deures
són: el deure de defensar l’Estat espanyol i el deure de pagar impostos.
5. Les garanties per a la protecció dels drets es classifiquen en tres grups: normatives (la vinculació de tots
els poders públics als drets i les llibertats, el principi de reserva de llei i la rigidesa de la Constitució
espanyola), institucionals (el Defensor del Poble) i jurisdiccionals (el recurs d’empara ordinari, el recurs
d’empara constitucional i el procediment de tutela dels drets previst al Conveni europeu de drets humans).
6. La CE preveu que, en determinades situacions, és possible suspendre l’exercici d’alguns dels drets
reconeguts. Aquesta possible suspensió ha de ser interpretada sempre de manera restrictiva atès que
només es justifica en un estat democràtic per a la defensa dels drets constitucionals quan determinades
accions limiten o impedeixen de fet el seu exercici, o posen en perill l’ordenament de la comunitat estatal.
Glossari

Estat social

Actuar d’ofici o a instància de part Estat totalitari

Advocat d’ofici Garanties normatives

Assistència lletrada Inalienable

Calumnies Injúries

Censura Innat

Comparèixer Insurrecció

Comunitat política Internacionalització

Constitucionalista Jurisprudència

Contenciós administratiu Normatives civils

Convicció Pluralisme polític

Dogmàtic Poder públic

Dret natural Principi de preferència i sumarietat

Drets constitucionals Proves invàlides

Efectivitat Recurs subsidiari

Ens corporatiu Resolució desestimatòria

Escorcolls Resolució estimatòria

Esfera privada dels ciutadans Suspensió general o individual

Estat d’excepció Titulars dels drets

Estat de dret Tutela ordinària dels drets

Estat de setge Voluntat estatal

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional