L'Ordenament Jurídic de l'Estat

L’ordenament jurídic de l’Estat

Tema B.4.
L’ordenament jurídic de l’Estat

1. L’ordenament jurídic
1.1. Noció i característiques de l’ordenament jurídic espanyol
1.2. Les regles de relació entre normes i entre ordenaments
2. La Constitució espanyola
2.1. La Constitució com a norma suprema
2.2. Contingut i estructura de la Constitució espanyola
3. La llei
3.1. El concepte de llei
3.2. El procediment legislatiu ordinari
3.3. Tipus de llei
4. Les normes amb rang de llei
4.1. El decret llei
4.2. El decret legislatiu
5. El reglament
5.1. Concepte i posició en l’ordenament jurídic
5.2. Classes de reglaments
5.3. El control dels reglaments
6. Els tractats internacionals
6.1. Concepte
6.2. La recepció interna dels tractats internacionals
6.3. La posició dels tractats en el sistema de fonts
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’ordenament jurídic de l’Estat

Tema B.4.
L’ordenament jurídic de l’Estat

1. L’ordenament jurídic
1.1. Noció i característiques de l’ordenament jurídic espanyol
El dret no és una simple suma de normes jurídiques, sinó un conjunt de normes ordenades per unes regles
determinades. Les normes jurídiques existents en un determinat estat no es troben aïllades, sinó que
s’interrelacionen les unes amb les altres formant un sistema o conjunt ordenat i sistemàtic anomenat
ordenament jurídic.

L’ordenament jurídic espanyol està encapçalat per la Constitució, que estableix quins són els actes o fets als
quals atribueix la capacitat per produir normes jurídiques, obre la cadena de validesa, ordena la producció
normativa i serveix de criteri interpretatiu de la resta de les normes jurídiques. L’ordenament jurídic espanyol
té les característiques següents:

Unitat: L’ordenament jurídic és el conjunt de normes i relacions que situa cadascun dels seus
elements en una determinada posició dins l’estructura, de manera que possibilita les transformacions
internes mantenint la unitat estructural.

Coherència: L’ordenament jurídic es dota d’unes regles per resoldre contradiccions normatives.

Plenitud: L’ordenament jurídic ha de ser complet; sempre hi ha d’haver una norma aplicable per a
cada supòsit de fet. L’ordenament jurídic ha de preveure aquelles regles que permeten resoldre les
llacunes normatives.

Dinamisme: Les normes jurídiques no són immutables, per això l’ordenament jurídic ha de preveure
els mecanismes necessaris tant per a la modificació de normes (la reforma, la derogació i la
modificació), com per aquells que permeten adaptar el contingut de les normes sense alterar-ne els
enunciats (interpretació i mutació).

Pluralitat: Les expressions normatives són el reflex d’una pluralitat de centres de producció jurídica,
que han de tenir en compte l’estat de les autonomies com a organització territorial de l’Estat espanyol
i la seva presència a la Unió Europea.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’ordenament jurídic de l’Estat

1.2. Les regles de relació entre normes i entre ordenaments
Amb aquesta expressió es vol respondre a la pregunta de com es relacionen les diferents normes existents
en un mateix ordenament jurídic i com es solucionen els conflictes i les col·lisions que hi pugui haver entre
elles, per determinar quina és la norma vàlida i aplicable en cada moment concret. Per això, s’han de tenir
presents els principis següents:

Principi de jerarquia: D’acord amb aquest principi, les normes que componen l’ordenament jurídic
espanyol s’ordenen d’acord amb una estructura jeràrquica piramidal que ve determinada pel rang que
s’atorga a cadascuna d’elles. El rang jeràrquic és la posició que cada norma ocupa dins
l’ordenament jurídic. D’acord amb aquest principi, la norma de rang superior preval en la seva
aplicació sobre la de rang inferior. Així, la Constitució espanyola és la norma suprema i se situa en la
part més alta de l’ordenament jurídic i hi estan subordinades la llei i el reglament.

Principi de temporalitat: La norma posterior en el temps deroga l’antiga. Les normes tenen vocació
de ser indefinides, però s’han d’adaptar a la realitat que pretenen regular, per això han de poder ser
reformades. Aquest és un principi que només pot ser aplicat entre normes del mateix rang, i comporta
la derogació de les normes. La derogació pot ser expressa (quan la norma nova diu exactament
aquelles normes que està modificant) o tàcita (quan de la nova norma es desprèn l’existència d’una
contradicció amb l’antiga).

Principi d’especialitat: S’estableix una preferència en l’aplicació d’aquella norma especial i concreta
sobre la general i abstracta.

Principi de competència: Perquè una norma sigui vàlida dins l’ordenament jurídic ha d’haver estat
aprovada per l’òrgan competent i d’acord amb el procediment establert en una norma de rang
superior.

Un ordenament jurídic és un sistema tancat que pot estar format per diverses subestructures. Les seves
relacions estan regides pel principi de competència entre ordenaments. Aquest principi permet determinar
quina és la norma aplicable a un determinat supòsit en funció de quin òrgan tingui atribuïda la competència
per a la regulació d’una determinada matèria, sigui l’Estat o la comunitat autònoma. Per solucionar-ho es
tenen en compte dues regles previstes a l’article 149.3 de la Constitució espanyola:

a) La clàusula de supletorietat del dret estatal: en el cas que una comunitat autònoma no faci ús de
les seves competències normatives, s’ha d’aplicar supletòriament el dret estatal perquè no es
produeixin llacunes normatives.

b) La clàusula de prevalença: d’acord amb aquesta regla, les normes estatals prevalen sobre les de
les comunitats autònomes en cas de conflicte, si aquestes darreres no tenen atribuïda la
competència exclusiva sobre aquella determinada matèria.

2. La Constitució espanyola
2.1. La Constitució com a norma suprema
La Constitució espanyola (CE) és la norma suprema de l’ordenament jurídic. D’ella deriva la validesa de
tota la resta de normes. És la norma jeràrquicament superior de l’ordenament jurídic espanyol perquè va ser
elaborada directament pel poble i pels seus representants polítics, en exercici de la seva sobirania (poder
constituent). En tant que norma suprema de l’ordenament jurídic, els poders públics que crea la Constitució
(constituïts) així com les normes que aquests aproven, queden subjectes a les disposicions de la mateixa
Constitució (article 9.1 de la CE).

El procediment d’aprovació de la CE és diferent al que s’utilitza per a l’aprovació de les altres normes. És un
procediment especial que en garanteix la supremacia i estabilitat, en la mesura que només pot ser
reformada d’acord amb els procediments previstos en la mateixa CE.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’ordenament jurídic de l’Estat

Com a norma jurídica suprema s’imposa a tots els poders públics i ciutadans, gaudeix de força activa i
passiva enfront a totes les altres normes i atorga unitat a l’ordenament jurídic. D’aquesta manera, la CE
gaudeix de legalitat formal suprema, perquè és immune davant de les altres normes, en tant que té un
procediment especial de reforma, diferent al de les altres normes; i material, en tant que és la norma
primària que determina les fonts del dret i assegura que totes les normes de l’ordenament jurídic han de ser
conformes a la CE i interpretades conforme a ella, fet que està garantit mitjançant l’establiment d’un control
de la constitucionalitat de les lleis que impedeix que cap norma pugui ser-hi contrària.

2.2. Contingut i estructura de la Constitució espanyola
La CE regula aquelles matèries que en el context de la cultura jurídica i política de la nostra època es
consideren pròpies dels textos constitucionals: els valors jurídics i els principis bàsics de l’ordre polític (la
llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític, com a valors de l’estat social i democràtic de dret), el
reconeixement i la garantia dels drets fonamentals i les llibertats públiques dels ciutadans, l’organització dels
poders de l’Estat (la monarquia parlamentària), l’organització territorial (l’estat de les autonomies) i la
reforma constitucional. Atenent aquest contingut, el text de la CE s’estructura en:

a) Una part inicial o preàmbul: Té un caràcter solemne i reflecteix el fonament democràtic de la CE i
els objectius polítics i socials que es proposa.

b) Una part articulada (169 articles): S’agrupa en 11 títols, que es subdivideixen en capítols i
aquests en seccions. El títol preliminar fa referència als principis constitucionals relatius a la forma
d’estat, la forma de govern, la sobirania, l’organització territorial de l’Estat, les llengües oficials, la
bandera, els partits polítics, els sindicats i les forces armades. El títol I reconeix els drets fonamentals
i les llibertats públiques i n’estableix els mecanismes per a la seva garantia. Dels títols II al IX
(excepte el VII, dedicat a economia i finances) es desplega l’anomenada part orgànica de la CE.
S’inicia amb la Corona (títol II), i segueix amb les Corts Generals (III), el Govern i l’Administració (IV),
les relacions entre el Govern i les Corts Generals (V), el poder judicial (VI), l’organització territorial de
l’Estat (VIII) i el Tribunal Constitucional (IX). El darrer títol preveu els diferents procediments de
reforma constitucional.

c) La part final: Conté quatre disposicions addicionals; nou disposicions transitòries, que fan
referència a diferents qüestions per posar en marxa les previsions constitucionals; una disposició
derogatòria, i una disposició final, que estableix l’entrada en vigor de la CE el mateix dia de la seva
publicació oficial.

3. La llei
3.1. El concepte de llei
La llei és la norma jurídica aprovada pel Parlament (Corts Generals i assemblees legislatives de les
comunitats autònomes) amb aquest caràcter i denominació que, en expressió del poder legislatiu i d’acord
amb el procediment establert, regula les matèries no reservades per la CE a altres fonts del dret.

No hi ha cap àmbit material exclòs a la regulació per llei per part del poder legislatiu. Per contra, la CE sí
que estableix la necessitat que determinades matèries només puguin ser regulades mitjançant una llei: és el
que se’n diu una reserva de llei a favor del poder legislatiu, que impedeix així que el Govern pugui regular
directament aquestes matèries. L’article 53.1 és el supòsit més clar de reserva de llei que estableix la CE,
en relació amb la regulació dels drets fonamentals.

En virtut del principi de constitucionalitat, la llei ocupa una posició jeràrquicament inferior a la CE, per tant no
poden ser contràries a les disposicions de la norma fonamental; però, en la mesura que està elaborada pels
representants del poble, se li concedeix un rang superior al de la resta de normes aprovades per altres
òrgans de l’Estat.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’ordenament jurídic de l’Estat

El rang de llei, que fa referència a la posició jeràrquica que ocupa en el sistema de fonts, li concedeix la
força de llei, que pot ser activa (pot modificar o derogar normes de rang inferior i normes anteriors del
mateix rang) i passiva (és immune a les altres normes de rang inferior, que no poden modificar-la ni
derogar-la). Per la seva banda, el valor de llei fa referència al tractament de l’acte normatiu en relació amb
els procediments jurisdiccionals existents en l’ordenament jurídic, per determinar-ne la validesa. Així, el
valor de llei determina que la seva validesa és controlable mitjançant processos de constitucionalitat (el
recurs i la qüestió d’inconstitucionalitat) davant el Tribunal Constitucional.

3.2. El procediment legislatiu ordinari
La llei ordinària és aquella que ha estat elaborada i aprovada per les Corts Generals mitjançant el
procediment legislatiu comú. Dins d’aquest procediment es poden distingir tres fases: la iniciativa,
l’elaboració i l’aprovació.

a) Segons l’article 87 de la CE, tenen iniciativa legislativa: el Govern, mitjançant la presentació d’un
projecte de llei, i el Congrés, el Senat, els parlaments autonòmics i els ciutadans (mitjançant la
iniciativa legislativa popular), tots ells a través de la presentació d’una proposició de llei.

b) En la fase d’elaboració o tramitació de la llei, tenen lloc la presentació i defensa d’esmenes per
part dels diputats en els diferents debats que es produeixen en seu parlamentària (en tres fases:
ponència, comissió i ple). S’inicia al Congrés i posteriorment es tramet al Senat, que té la possibilitat
de vetar o esmenar el text .

c) L’aprovació final de la llei correspon al Congrés mitjançant la majoria simple de vots a favor. Un
cop aprovada la llei, es remet al president del Congrés perquè l’enviï al rei per a la seva sanció i
promulgació i perquè n’ordeni la publicació al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE).

3.3. Tipus de llei
A més de la llei ordinària, la CE preveu l’existència de diferents tipus o especialitats de llei en funció de quin
sigui:

a) el tràmit o procediment per aprovar-la (llei orgànica, llei de pressupostos, lleis de comissió i de
lectura única);

b) la matèria que han de regular (llei orgànica, llei de pressupostos, llei de transferència o delegació,
llei d’harmonització i llei marc);

c) l’òrgan parlamentari que l’aprovi (llei estatal o llei autonòmica).

Amb caràcter especial, la CE estableix un tipus especial de llei per raó de la matèria que ha de regular, la
llei orgànica. D’acord amb l’article 81, són lleis orgàniques:

a) les que afecten el desenvolupament dels drets fonamentals o les llibertats públiques;

b) les que aprovin els estatuts d’autonomia; i

c) les que afecten altres matèries no enumerades expressament per l’article 81 però previstes al llarg
de l’articulat de la CE.

L’aprovació, modificació o derogació de les lleis orgàniques té un procediment diferent a l’ordinari i exigeix la
majoria absoluta del Congrés (la meitat més un dels seus membres) en una votació final del conjunt del
projecte (article 81.2). Cal deixar clar que no hi ha cap relació de jerarquia entre la llei orgànica i la llei
ordinària, es tracta d’una relació que respon al principi de competència procedimental: per a matèries
reservades a llei orgànica s’ha d’utilitzar el procediment de l’article 81.2.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’ordenament jurídic de l’Estat

4. Les normes amb rang de llei
Les Corts Generals exerceixen la potestat legislativa en exclusiva. Això no obstant, la CE atribueix al
Govern la capacitat de dictar normes diferents als reglaments, a les quals concedeix el mateix rang, força i
valor que les lleis: el decret llei i el decret legislatiu. En qualsevol dels dos casos, però, la CE exigeix la
intervenció de les Corts Generals en algun moment del procediment.

4.1. El decret llei
En casos d’extraordinària i urgent necessitat, el Govern pot dictar disposicions legislatives provisionals, que
adopten la forma de decret llei (article 86.1). La CE estableix, però, expressament unes matèries que mai no
podran ser susceptibles de regulació per decret llei: l’ordenament de les institucions bàsiques de l’Estat; els
drets, els deures i les llibertats dels ciutadans; el règim de les comunitats autònomes, i el dret electoral
general.

La vigència dels decrets llei és limitada: són disposicions normatives provisi onals limitades a 30 dies partir
de la seva promulgació. Durant aquest termini, el Congrés dels Diputats ha d’estudiar-los i decidir si els
convalida o si, per contra, els deroga. Posteriorment, si el Congrés vol modificar-ne el contingut, els pot
tramitar com a projectes de llei, seguint el procediment d’urgència.

4.2. El decret legislatiu
Les Corts Generals poden delegar en el Govern la potestat de fer normes amb rang de llei (article 82). En
cas que el poder legislatiu vulgui efectuar aquesta delegació en el Govern, s’ha d’ajustar a una sèrie de
condicions fixades per la CE. La norma que finalment aprova el Govern s’anomena decret legislatiu (article
85). L’habilitació legislativa s’ha de fer de forma expressa, per a una matèria concreta i amb la fixació del
termini de què disposa el Govern per aprovar-lo, passat el qual caduca la delegació. La delegació legislativa
està sotmesa a uns límits materials: no es pot delegar tot allò que ha de ser regulat mitjançant llei orgànica
(article 81). Classes de delegació:

a) Si el Parlament encarrega al Govern l’elaboració d’un text articulat, la delegació s’ha de fer
mitjançant una llei de bases.

b) Si el Parlament encarrega al Govern l’elaboració d’un text refós, que unifiqui i harmonitzi diferents
disposicions normatives vigents, la delegació s’ha de fer mitjançant l’aprovació d’una llei ordinària.

5. El reglament
5.1. Concepte i posició en l’ordenament jurídic
L’article 97 atribueix en exclusiva al Govern la potestat reglamentària, d’acord amb la CE i les lleis. En virtut
d’aquesta potestat, el Govern pot dictar reglaments, que són disposicions normatives de caràcter general
subordinades a la llei. En virtut dels estatuts d’autonomia, els executius o governs de les comunitats
autònomes també tenen atribuïda la potestat reglamentària en l’àmbit de les seves respectives
competències.

El rang que ocupa el reglament en la jerarquia de fonts és inferior al de la llei. Però, a més, el rang
reglamentari es troba diversificat a nivell intern, atenent l’òrgan que l’ha aprovat. L’article 23.3 de la Llei
50/1997, de 27 de novembre, del Govern, estableix que els reglaments s’han d’ajustar a les normes de
competència i de jerarquia següents: disposicions normatives, aprovades per reial decret del president
del Govern o del Consell de Ministres, i disposicionsaprovades per ordre ministerial.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’ordenament jurídic de l’Estat

5.2. Classes de reglaments
Pel seu contingut material, els reglaments poden ser:

a) jurídics, si estableixen una regulació que afecta els drets i els interessos dels ciutadans i per tant
tenen efectes fora de l’estricte àmbit de l’Administració; o
b) organitzatius, quan estableixen normes internes de l’Administració i no afecten (almenys de forma

directa) els drets i els interessos dels ciutadans.

Per la relació que tenen amb la llei, els reglaments es poden classificar en:
a) executius, si desenvolupen o executen una llei prèvia; i
b) independents, quan les seves previsions no porten causa d’una llei preexistent.

Cal diferenciar els reglaments d’altres actuacions del Govern, que tenen caràcter singular i s’emmarquen
dins la categoria dels actes administratius. En general, podem dir que el reglament innova l’ordenament
jurídic amb voluntat de perdurabilitat, mentre que els actes administratius no modifiquen les normes vigents,
sinó que simplement les apliquen.

5.3. El control dels reglaments
Els tribunals ordinaris controlen la potestat reglamentària i la legalitat de l’actuació administrativa, així com la
submissió d’aquesta als fins que la justifiquen (article 106.1). Si els jutges i tribunals entenen que un
reglament és il·legal en virtut del principi de jerarquia normativa, han d’inaplicar-lo (article 6 de la Llei
orgànica del poder judicial). Així mateix, poden declarar-ne la nul·litat i conèixer de la impugnació d’aquells
actes que es produeixin com a conseqüència de la seva aplicació.

6. Els tractats internacionals
6.1. Concepte
Un tractat internacional és aquell acord escrit entre un o més estats, pel qual les parts signants adquireixen
determinats drets i obligacions, l’incompliment dels quals dóna lloc a responsabilitat internacional davant les
altres parts. En la mesura que un tractat pot establir normes jurídiques que l’estat es compromet a complir i
respectar, es converteix en una font del dret que produeix efectes interns.

6.2. La recepció interna dels tractats internacionals
El procediment de conclusió d’un tractat internacional té tres fases:

a) La negociació entre els representants de les parts, que va a càrrec del Govern espanyol.

b) L’adopció i autenticació del text del tractat, mitjançant la signatura del representant de l’Estat,
prèvia autorització del Consell de Ministres.

c) La manifestació del consentiment, a partir de la qual el tractat comença a produir els seus
efectes jurídics. La forma més solemne de prestar-lo és mitjançant la ratificació. En aquesta fase, el
Govern ja no intervé en solitari sinó que la CE preveu la participació del cap de l’Estat i, en alguns
casos, de les Corts Generals (art. 94 CE).

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’ordenament jurídic de l’Estat

6.3. La posició dels tractats en el sistema de fonts
La incorporació al dret intern un cop ratificat el tractat, és automàtica, i no és necessari haver-lo de
transformar en una norma interna. Una vegada incorporats, els tractats internacionals gaudeixen d’un
estatut particular: adquireixen força passiva davant la llei, és a dir, les seves disposicions només poden ser
derogades o modificades en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals
del dret internacional (article 96.1). Aquesta rigidesa els confereix una posició jeràrquicament superior a les
lleis. En canvi, l’ordenament jurídic espanyol garanteix la supremacia de la CE, fins i tot per sobre dels
tractats internacionals que s’hi incorporin (article 95).

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’ordenament jurídic de l’Estat

Idees força

1. L’ordenament jurídic espanyol està encapçalat per la Constitució, que estableix quins són els actes o
fets als quals atribueix la capacitat per produir normes jurídiques, obre la cadena de validesa, ordena la
producció normativa i serveix de criteri interpretatiu de la resta de les normes jurídiques.
2. Les característiques de l’ordenament jurídic espanyol són: unitat, coherència, plenitud, dinamisme i
pluralitat.
3. Un ordenament jurídic és un sistema tancat que pot estar format per diverses subestructures. Les seves
relacions estan regides pel principi de competència entre ordenaments.
4. La Constitució espanyola (CE) és la norma suprema de l’ordenament jurídic. D’ella deriva la validesa de
tota la resta de normes. És la norma jeràrquicament superior de l’ordenament jurídic espanyol perquè va ser
elaborada directament pel poble i pels seus representants polítics, en exercici de la seva sobirania (poder
constituent).
5. La llei és la norma jurídica aprovada pel Parlament (Corts Generals i assemblees legislatives de les
comunitats autònomes) amb aquest caràcter i denominació que, en expressió del poder legislatiu i d’acord
amb el procediment establert, regula les matèries no reservades per la CE a altres fonts del dret.
6. La llei ocupa una posició jeràrquicament inferior a la CE, per tant no poden ser contràries a les
disposicions de la norma fonamental; però, en la mesura que està elaborada pels representants del poble,
se li concedeix un rang superior al de la resta de normes aprovades per altres òrgans de l’Estat.
7. A més de la llei ordinària, la CE preveu l’existència de diferents tipus o especialitats de llei en funció: del
tràmit o procediment per aprovar-la (llei orgànica, llei de pressupostos, lleis de comissió i de lectura única);
de la matèria que han de regular (llei orgànica, llei de pressupostos, llei de transferència o delegació, llei
d’harmonització i llei marc); o de l’òrgan parlamentari que l’aprovi (llei estatal o llei autonòmica).
8. Són lleis orgàniques: les que afecten el desenvolupament dels drets fonamentals o les llibertats
públiques; les que aprovin els estatuts d’autonomia; i les que afecten altres matèries no enumerades
expressament per l’article 81 però previstes al llarg de l’articulat de la CE.
9. La CE atribueix al Govern la capacitat de dictar normes diferents als reglaments, a les quals concedeix
el mateix rang, força i valor que les lleis: el decret llei i el decret legislatiu. En qualsevol dels dos casos,
però, la CE exigeix la intervenció de les Corts Generals en algun moment del procediment.
10. El Govern pot dictar reglaments, que són disposicions normatives de caràcter general subordinades a la
llei.
11. Un tractat internacional és aquell acord escrit entre un o més estats, pel qual les parts signants
adquireixen determinats drets i obligacions, l’incompliment dels quals dóna lloc a responsabilitat
internacional davant les altres parts.
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’ordenament jurídic de l’Estat

Glossari

Autentificació
Cadena de validesa
Clàusula de prevalença
Clàusula de supletorietat
Constitucionalitat
Delegació legislativa
Derogació
Derogació tàcita
Disposició addicional
Disposició derogatòria
Disposició final
Disposició transitòria
Disposicions legislatives provisionals
Disposicions normatives provisionals
Dret intern
Esmena

Estructura jeràrquica piramidal
Immutable
Iniciativa legislativa
Llacunes normatives
Llei ordinària
Mutació
Norma suprema
Poder constituent
Principi de competència
Projecte de llei
Proposició de llei
Rang jeràrquic
Ratificació
Recurs
Reserva de llei
Supremacia

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

 

El Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació Ciutadana

El Departament d’Interior

Tema B.3.
El Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació

1. Funcions del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació
2. Òrgans generals del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació
2.1. El/La titular del Departament i la unitat d’assistència i suport al/a la conseller/a
2.2. La Secretaria General
2.3. La Secretaria de Relacions Institucionals i Participació
3. L’àmbit de la seguretat: la Secretaria de Seguretat
3.1. Òrgans actius i centres directius que depenen de la Secretaria de Seguretat
3.2. L’Institut de Seguretat Pública de Catalunya
4. La Direcció General de la Policia
4.1. Estructura policial
Subdirecció Operativa de la Policia
Comissaria General de Planificació i Organització
Divisió d’Informació
Divisió d’Afers Interns
4.2. Estructura administrativa
La Subdirecció General d’Administració i Serveis
La Subdirecció General de Recursos Humans
La Subdirecció General de Seguretat Interior
Servei d’Assessorament Jurídic
Àrea de Protocol
Àrea de Comunicació
Servei de Coordinació de Salut Laboral i Prevenció de Riscos
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

Tema B.3.
El Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació

La Generalitat de Catalunya s’organitza en diferents departaments de govern per gestionar les diverses
competències que té atribuïdes. Des de la reinstauració de la Generalitat l’any 1980, les competències en
l’àmbit de la seguretat havien estat assumides pel Departament de Governació, que, al mateix temps,
assumia altres responsabilitats en els àmbits de l’administració local i de l’organització de processos
electorals.

Amb el Decret 296/2003, de 20 de desembre, de creació, denominació i determinació de l’àmbit de
competència dels departaments de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, es creà el Departament
d’Interior. S’atribuïren a aquest Departament les funcions relacionades amb la seguretat ciutadana, la
seguretat pública i el trànsit; les emergències i la seguretat civil i el joc i espectacles.

El Departament d’Interior s’estructurà en la Secretaria General i la Secretaria de Seguretat Pública. Aquesta
Secretaria mantenia les funcions i l’estructura previstes pel Decret 284/2002 i en concret tenia per missió
dirigir, coordinar, planificar, impulsar i executar les polítiques públiques en matèria de seguretat i,
especialment, en els àmbits materials relatius a la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra, protecció
civil i emergències, seguretat privada i trànsit, circulació de vehicles i seguretat viària.

Mitjançant el Decret 421/2006, de novembre, es canvià la denominació del Departament d’Interior, passant
a denominar-se Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. Amb el Decret 479/2006, de 5
de desembre, d’estructuració del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació s’adequà
l’estructura i l’organització general del Departament per tal d’establir el seu nou àmbit competencial.

Finalment, amb l’entrada en vigor d’aquests Decrets, es feu necessari regular l’estructura del Departament
per tal de fer-lo operatiu mitjançant el Decret 186/2007, de 28 d’agost. Segons aquest Decret, el
Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació s’estructura en les unitats directives següents:

q• La Secretaria General

q• La Secretaria de Relacions Institucionals i Participació

q• La Secretaria de Seguretat

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

1. Funcions del Departament d’Interior, Relacions Institucions i Participació
Segons els Decret 421/2006, de 28 de novembre, de creació, denominació i determinació de l'àmbit de
competència dels departaments de l'Administració de la Generalitat de Catalunya, correspon al Departament
d’Interior, Relacions Institucionals i Participació les següents competències:

q• Les funcions relacionades amb la seguretat ciutadana, la seguretat pública i el trànsit.

q• Les emergències i la seguretat civil.

q• El joc i els espectacles.

q• La coordinació de les relacions amb el Parlament de Catalunya.

q• Les relacions institucionals i l'impuls del desenvolupament estatutari.

q• La promoció de la participació social.

q• La recuperació de la memòria històrica, el foment de la pau i els drets humans.

2. Òrgans generals del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i
Participació
La direcció de cada departament de la Generalitat pertoca al / a la titular corresponent. A cada departament
hi ha una secretaria general i les direccions generals que exigeixen els serveis especialitzats que s'hi
integren.

Segons el Decret 186/2007, de 28 d’agost, el Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació
s’estructura de la següent manera:

Conseller/a

- Gabinet del/de la Conseller/a
Secretaria General
Direcció de Serveis
Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments
Direcció General de Protecció Civil
Direcció General de Jocs i Espectacles

Secretaria de Relacions Institucionals i Participació
Direcció General de Relacions Institucionals
Direcció General de Participació Ciutadana
Direcció General de la Memòria Democràtica
Institut d’Estudis Autonòmics

Secretaria de Seguretat
Direcció General de la Policia

Resten adscrits al Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació:

-Institut de Seguretat Pública de Catalunya
-Entitat Autònoma de Jocs i Apostes
-Servei Català de Trànsit
-Oficina de Promoció de la Pau i de Drets Humans

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

2.1. El/La titular del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació i la unitat
d’assistència i suport al/a la conseller/a
Correspon al / a la conseller/a del Departament la direcció de tots els òrgans que en depenen.
En l’àmbit específic de la seguretat pública:

q• Dirigir la política de seguretat de Catalunya.

q• Exercir la iniciativa, la planificació, la direcció i la inspecció de tots els serveis del Departament.

q• Exercir el comandament superior de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra.

q• Presidir el Servei Català de Trànsit.

q• Presidir l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya.

q• Exercir les funcions de presidència rotatòria de la part catalana de la Comissió Bilateral de
Cooperació Administració de l'Estat - Generalitat de Catalunya, de presidència de la representació
catalana a la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat i de la Comissió Mixta Generalitat-
Ajuntament de Barcelona.

Per portar a terme les tasques que té encomanades, el/la titular del Departament disposa d’un òrgan de
suport, el Gabinet del / de la Conseller/a. El Gabinet té per objectiu:

q• Coordinar el seguiment i la preparació de la informació per a les iniciatives del Parlament de
Catalunya en allò que pertoca al Departament i dels informes sol·licitats pel Síndic de Greuges, com
també el seguiment de l’activitat parlamentària de les Corts Generals i d’altres comunitats
autònomes.

q• Assistir amb el/la conseller/a a les sessions parlamentàries que es determini i aquells actes públics
relacionats amb les seves funcions.

q• Coordinar i supervisar l’organització de les activitats del/de la conseller/a.

q• Coordinar les relacions amb els mitjans de comunicació i supervisar la informació generada, així
com l’anàlisi del contingut informatiu dels mitjans de comunicació i la seva repercussió en el
Departament.

Del Gabinet del/de la Conseller/a, en depenen l’Oficina de Protocol, l’Oficina de Relacions Institucionals, la
Secretaria del/de la Consellera i el Gabinet de Comunicació.

2.2. La Secretaria General
Com tots els departaments de la Generalitat, el Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació s’estructura
en una Secretaria General que té com a principals funcions:

q• Dirigir i organitzar els serveis generals del Departament.

q• Vetllar per l'organització, la simplificació i la racionalització administratives i assegurar el suport
tècnic i jurídic general del Departament.

q• Ser l'òrgan de comunicació amb altres administracions i entitats que tinguin relació amb el
Departament i amb els altres departaments, organismes i entitats que en depenen.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

q• Coordinar l'actuació del Departament en relació amb les transferències de funcions i serveis.
q• Com a segona autoritat del Departament, correspon al / a la secretari/ària general:
q• Representar el Departament per delegació del / de la conseller/a i exercir, sota la seva direcció, les

funcions que aquest/a li delegui.
q• Ser el/la cap superior de tot el personal del Departament i resoldre els assumptes que afecten
aquest personal, llevat que pertoquin al / a la conseller/a; contractar el personal laboral, i nomenar
els funcionaris interins.
q• Participar en l’assignació d’objectius de les secretaries sectorials, de les direccions generals i dels
organismes adscrits al Departament, i també fer el seguiment i l’avaluació de l’assoliment d’aquests
objectius.
De la Secretaria General en depenen la Direcció de Serveis; l’Assessoria Jurídica; la Direcció General de

Jocs i Espectacles; la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments i la Direcció General
de Protecció Civil.
Entre les funcions bàsiques d’aquests òrgans podem esmentar les següents:

q• Fer-se càrrec de l’administració, el règim interior i la gestió dels serveis generals del Departament.
q• Preparar l'avantprojecte de pressupost del Departament.
q• Supervisar l’adquisició de subministraments, béns i serveis, i també dels expedients de contractació

de qualsevol tipus.
q• Autoritzar les despeses.
q• Aquelles altres funcions que li delegui el/la secretari/ària general del Departament.

Resta adscrit al Departament, mitjançant la Secretaria General, el Servei Català de Trànsit creat l’any 1991.
La transferència de competències executives en matèria de trànsit, circulació de vehicles i seguretat viària a
la Generalitat l’any 1997 va fer necessari adaptar l’àmbit funcional de determinats òrgans i crear-ne de nous,
com el Servei Català de Trànsit que té com a principals funcions les següents:

q• Gestionar i controlar el trànsit a les vies interurbanes, i a les travesseres i a les vies urbanes que
afectin la circulació interurbana, si hi ha un acord previ amb l’ajuntament corresponent, sens
perjudici de les competències dels municipis en aquesta matèria.

q• Adoptar les mesures necessàries per garantir la seguretat i la fluïdesa en el trànsit de les carreteres.

q• Instruir i resoldre els expedients sancionadors que s'incoïn per infraccions comeses contra la
normativa de trànsit, circulació de vehicles i seguretat viària.

q• Gestionar i controlar l'obertura, el funcionament, la inspecció i el règim sancionador de les
autoescoles, així com la formació i l'homologació del professorat i la direcció d'aquestes.

q• Promoure l'educació viària, especialment la dels infants, i executar programes de sensibilització
ciutadana sobre seguretat viària.

q• Autoritzar les proves esportives que puguin afectar vies interurbanes.

q• Desenvolupar projectes i estudis sobre investigació d'accidents.

q• Elaborar i difondre estadístiques sobre el trànsit.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

q• Informar els usuaris i les usuàries sobre el trànsit a les vies públiques.

q• Impulsar l'elaboració, cada tres anys, del Pla català de seguretat viària i els programes inclosos en
aquest Pla.

q• Planificar, dirigir i coordinar les actuacions per a la millora de la seguretat viària en els accessos a
les vies urbanes i els grans nuclis de població, i als trams i punts perillosos i d'alta intensitat de
trànsit.

q• Elaborar les instruccions relatives a la circulació de transports especials i les relatives al transport de
mercaderies perilloses.

2.3. La Secretaria de Relacions Institucionals i Participació
La Secretaria de Relacions Institucionals i Participació té assignades les funcions següents:

q• Les relacions institucionals.

q• La coordinació de les relacions amb el Parlament de Catalunya.

q• L’impuls i la coordinació de les relacions de col·laboració i cooperació entre la Generalitat i el
Govern de l’Estat i les altres comunitats autònomes.

q• L’impuls al desenvolupament estatutari.

q• La promoció de la participació social i la innovació democràtica.

q• La promoció de la pau i dels drets humans.

q• L’impuls i la coordinació de les polítiques públiques de la recuperació de la memòria democràtica.

3. L’àmbit de la seguretat: la Secretaria de Seguretat
La Secretaria de Seguretat actua sota la direcció superior del / de la titular del Departament i la dependència
del secretari general en totes les funcions d’aquest que no tingui atribuïdes. Aquest òrgan té per missió
dirigir, coordinar, planificar, impulsar i executar les polítiques públiques en matèria de seguretat, i
especialment en els àmbits materials relatius a la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra, protecció
civil i emergències, seguretat privada i trànsit, circulació de vehicles i seguretat viària.

3.1. Òrgans actius i centres directius que depenen de la Secretaria de Seguretat
El Gabinet de Seguretat

S’encarrega de la realització i coordinació d’informes sobre seguretat pública i policia; preparació i
coordinació de programes i projectes en matèria de seguretat i policia; dirigeix i elabora l’Informe de
Seguretat de Catalunya i el Pla general de seguretat de Catalunya; dissenya eines d’avaluació i
estadístiques de programes i projectes en matèria de seguretat; elabora propostes de resolució i
instruccions de normativa en matèria de seguretat; col·labora en plans interdepartamentals; col·labora amb
altres Departaments en matèria de formació; representa la Secretaria de Seguretat en actes públics quan li
és encomanada aquesta funció; promou i manté les relacions amb altres departaments i el suport a la
Secretaria de seguretat en l’exercici de les funcions que suposin la direcció o participació en òrgans
consultius.

La Subdirecció General de Coordinació de la Policia de Catalunya

S’ocupa de la promoció de la planificació, la integració i l’assignació eficient de recursos en el sistema de
seguretat; promoció i estructuració d’un sistema eficient d’informació, participació i relació dels ciutadans
amb el sistema de seguretat; l’impuls d’un servei de queixes i peticions de ciutadans en matèria de

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

seguretat i policia, elaboració de propostes normatives, formatives, implantació de processos de qualitat
relacionades amb la policia de Catalunya; elaboració de directrius tècniques i procediments comuns del
sistema de seguretat i policia; proposa criteris de col·laboració i coordinació dels serveis públics i privats de
seguretat en col·laboració amb la Subdirecció General de Seguretat Interior; elaboració de projectes i
informes relacionats amb els serveis de seguretat; dóna suport en l’elaboració de cartes de servei, impulsa i
participa en l’organització de cursos en col·laboració amb l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya; vetlla
per la millora de la coordinació i la gestió dels serveis de policia; supervisa convenis i acords en matèria de
seguretat pública; dóna suport als òrgans consultius i de participació del sistema de seguretat i dóna
assistència tècnica a les autoritats locals del sistema de seguretat en el disseny de les polítiques locals de
seguretat i en el desenvolupament de plans de seguretat,

El Programa de Seguretat contra la Violència Masclista

Té per objectiu definir, implementar i avaluar el model d’actuació policial unificat, homogeni i estàndard per a
l’atenció integral a les dones que pateixen violències masclistes a tot el territori català; orientar i planificar
accions que ajudin a conèixer la realitat actual del fenomen de la violència masclista; promoure comissions
d’estudi i grups de treball; impulsar accions de sensibilització, informació i divulgació de les actuacions
policials; promoure la formació i l’especialització dels professionals; cooperar i col·laborar amb altres
departaments i organismes pel que fa a l’abordatge integral d’aquest fenomen; establir circuits i xarxes
locals, comarcals o regionals que permetin la cooperació i col·laboració; impulsar sistemes unificats de
recollida i tractament de dades que permetin avaluar polítiques públiques de seguretat en matèria de
violència masclista; promoure l’intercanvi d’experiències dels operadors de seguretat per a millorar-ne
l’eficiència; promoure la planificació estratègica en matèria d’igualtat en els àmbits de seguretat del
Departament i representar-lo en espais de treball Interdepartamentals sobre violència masclista.

Direcció General de la Policia

Es desenvolupa al punt 4.

3.2. L’Institut de Seguretat Pública de Catalunya
Es tracta d’una entitat autònoma de caràcter administratiu adscrita al departament competent en matèria de
seguretat pública. Neix de la necessitat d’unificar els serveis de l’Escola de Policia de Catalunya i l’Escola
de Bombers i Seguretat Civil de Catalunya. Aquest objectiu es plasma en la Llei 10/2007, del 30 de juliol, de
l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya.

Les finalitats essencials de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya són les següents:

q• La formació dels membres dels serveis de seguretat públics o privats, de prevenció i extinció
d’incendis i de salvaments, d’emergències, de protecció civil i de vigilància, control i protecció
ambientals.

q• La creació, la gestió, la difusió i l’aplicació del coneixement tècnic per a seleccionar, promoure i
desenvolupar els col·lectius professionals a què fa referència l’apartat anterior, d’acord amb la
normativa que els regula.

q• La promoció de l’estudi i la recerca en l’àmbit de la seguretat.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

4. La Direcció General de la Policia
La Direcció General de la Policia és la unitat directiva del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i
Participació que assumeix les funcions en matèria de protecció i seguretat ciutadana i que té adscrit el cos
de Mossos d’Esquadra.

El progressiu desenvolupament de les funcions de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra, i
l’increment d’activitat derivat del procés de desplegament territorial en substitució de les Forces i Cossos de
Seguretat de l’Estat, han obligat la Direcció General a sotmetre a una profunda.

Finalment, i segons el Decret 186/2007, de 28 d’agost, d’estructura del Departament d’Interior, Relacions
Institucionals i Participació, les funcions de la Direcció General de la Policia són les següents:

q• El comandament directe de les unitats policials i administratives que en depenen.

q• Elaborar i formular propostes a la Secretaria de Seguretat sobre l’organització general del cos de
mossos d’esquadra i del personal tècnic i facultatiu i la determinació de les necessitats del personal
en les diverses escales, categories i especialitats.

q• Elaborar i dictar circulars i instruccions per dirigir l’activitat del cos de Mossos d’Esquadra i dels
serveis necessaris per al desenvolupament de l’activitat policial.

q• Exercir les funcions que li encomani la normativa vigent en matèria de seguretat privada, de
seguretat ciutadana, de violència esportiva i de dispositius de videovigilància de policies locals i de
la policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra.

q• Desenvolupar les funcions que corresponen a l’autoritat governativa en l’exercici dels drets de
reunió i manifestació en l’àmbit territorial del desplegament de la policia de la Generalitat-Mossos
d’Esquadra.

q• Aplicar i supervisar el compliment del règim estatutari del cos de Mossos d’Esquadra i l’específic del
personal facultatiu i tècnic en els termes previstos en la legislació vigent.

q• Elaborar i remetre a la Secretaria de Seguretat les convocatòries d’accés i provisió i les propostes
de modificació de la relació de llocs de treball, ofertes d’ocupació del cos de Mossos d’Esquadra i
del personal facultatiu i tècnic.

q• Executar el pressupost assignat al seu centre directiu, sens perjudici de les competències que
puguin correspondre a la Secretaria de Seguretat i a la Secretaria General del Departament.

q• Proposar a la Secretaria de Seguretat el Pla director de sistemes d’informació i telecomunicacions
de l’àmbit del servei policial el qual s’ha d’integrar en el Pla director de SITIC del Departament.

q• Dirigir l’elaboració dels estudis i informes necessaris per a l’exercici de les competències pròpies en
el camp de la seguretat ciutadana.

q• Dirigir l’elaboració d’informes d’impacte de gènere i elaborar propostes a la Secretaria de Seguretat
sobre la igualtat de gènere.

q• Qualsevol altra funció que li atribueixi la legislació i la resta de normativa vigent en matèria de
seguretat pública i policia.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

4.1. Estructura policial
De la persona titular de la Direcció General de la Policia en depenen, com a estructura operativa:

Subdirecció Operativa de la Policia
Comissaria General de Planificació i Organització
Divisió d’Informació
Divisió d’Afers Interns

Subdirecció Operativa de la Policia

La Subdirecció Operativa de la Policia exerceix el comandament operatiu del cos de Mossos d’Esquadra,
llevat d’aquelles unitats policials que depenguin directament de la Direcció General de la Policia.
De la Subdirecció Operativa de la Policia en depenen els òrgans següents:

q Comissaria General Territorial

q Comissaria General d’Investigació Criminal

q Comissaria General de Recursos Operatius

q Àrea Tècnica de Coordinació i Suport

q Sala Central de Comandament

Comissaria General de Planificació i Organització

La Comissaria General de Planificació i Organització s’encarrega de la planificació estratègica, l’establiment,
la revisió i l’avaluació permanent de les estructures, els processos i els procediments policials.

Divisió d’Informació

La divisió d’Informació s’encarrega de la investigació i persecució d’organitzacions criminals les activitats de
les quals no persegueixen una finalitat econòmica i que comportin una amenaça per a l’exercici individual o
col·lectiu de les llibertats, la seguretat de les persones, la pau o la cohesió social.

Divisió d’Afers Interns

La Divisió d’Afers Interns s’encarrega, principalment, de la investigació d’aquelles activitats presumptament
il·lícites exercides per personal funcionari de policia i en pràctiques de la Policia de la Generalitat-Mossos
d’Esquadra, supervisar la instrucció dels expedients disciplinaris i realitzar informacions reservades.

4.2. Estructura administrativa
De la persona titular de la Direcció General de la Policia en depenen, com a estructura administrativa:

Subdirecció General d’Administració i Serveis
Subdirecció General de Recursos Humans
Subdirecció General de Seguretat Interior
Servei d’Assessorament Jurídic
Àrea de Protocol
Àrea de Comunicació
Servei de Coordinació de Salut Laboral i Prevenció de Riscos

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

Subdirecció General d’Administració i Serveis

La Subdirecció General d’Administració i Serveis té com a principals funcions planificar i elaborar la
proposta d’avantprojecte de la Direcció General de la Policia, proposar ampliacions i modificacions dels
pressupostos, controlar la gestió econòmica ordinària de la Direcció General de la Policia, planificar
l’adquisició de recursos materials, elaborar propostes d’expedients de contractació d’obres
subministraments, entre d’altres.

Subdirecció General de Recursos Humans

La Subdirecció General de Recursos Humans s’encarrega principalment de planificar, impulsar, gestionar i
controlar les polítiques de personal de la Direcció General de Policia.

Subdirecció General de Seguretat Interior

La Subdirecció General de Seguretat Interior té com a objectius principals assessorar la Direcció General i
els òrgans territorials corresponents en matèria de seguretat privada i protecció de la seguretat ciutadana,
supervisar la gestió del Registre especial d’empreses de seguretat de Catalunya, coordinar la tramitació i
gestió dels expedients d’autorització d’ús de dispositius de videovigilància per part de la Policia de la
Generalitat-Mossos d’Esquadra, tramitar les comunicacions relatives a l’exercici dels drets de reunió i de
manifestació que s’originin, instruir expedients per infraccions a la normativa reguladora contra la violència
en espectacles esportius, entre d’altres.

Servei d’Assessorament Jurídic

El Servei d’Assessorament Jurídic té com a missió assessorar jurídicament i elaborar avantprojectes de llei i
altres disposicions normatives que afectin els òrgans de la Direcció General de la Policia, així com portar a
terme l’assistència i el seguiment de totes les diligències judicials en què intervinguin membres del cos de
Mossos d’Esquadra per causes derivades del servei i revisar jurídicament els expedients disciplinaris
incoats a membres del cos.

Àrea de Protocol

Corresponen a l’Àrea de Protocol les funcions de donar suport a la Direcció General de la Policia en
l’exercici de les relacions protocol·làries externes que s’hagin de mantenir amb les institucions del sistema
de seguretat, vetllar per la correcta execució dels actes en que participi el cos de Mossos d’Esquadra i
gestionar els serveis de gala i honors del cos de Mossos d’Esquadra.

Àrea de Comunicació

L’Àrea de Comunicació s’encarrega principalment d’analitzar i supervisar la informació relativa a l’activitat de
la Direcció General de la Policia , en col·laboració amb el Gabinet de Comunicació del Departament,
elaborar notes de premsa i comunicats en relació amb l’activitat del cos de Mossos d’Esquadra, elaborar
publicacions internes del cos de Mossos d’Esquadra, entre d’altres.

Servei de Coordinació de Salut Laboral i Prevenció de Riscos

Corresponen al Servei de coordinació de Salut Laboral i Prevenció de Riscos l’impuls i supervisió d’activitats
preventives i de salut laboral de la Direcció General de la Policia, avaluar riscos, fer seguiment de mesures
correctores, fer el seguiment de l’elaboració i implantació dels plans d’emergència als diferents centre de
treball i vetllar per la implementació del Pla de Prevenció en l’àmbit de la Direcció General de la Policia,
entre d’altres.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

Idees força

1. Mitjançant el Decret 296/2003, de 20 de desembre, que suposa la creació del Departament d’Interior, es
modifica el marc competencial dels diferents departaments de l’Administració de la Generalitat. En concret
al Departament d’Interior corresponen les funcions relacionades amb la seguretat ciutadana i el trànsit, les
emergències i la seguretat civil i l’àmbit del joc i els espectacles.
2. Mitjançant el Decret 421/2006, de 28 de novembre, es canvià la denominació del Departament d’Interior
passant a denominar-se Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació.
3. La Secretaria de Seguretat té per missió dirigir, coordinar, planificar, impulsar i executar les polítiques
públiques en matèria de seguretat i, especialment, en els àmbits materials relatius a la Policia de la
Generalitat – Mossos d’Esquadra, protecció civil i emergències, seguretat privada i trànsit, circulació de
vehicles i seguretat viària.
4. La Direcció General de la Policia és la unitat directiva del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i
Participació que assumeix les funcions en matèria de protecció i seguretat ciutadana i que té adscrit el cos
de Mossos d’Esquadra. S’estructura en dues vessants: policial (o operativa) i administrativa.
Glossari

Administració local Expedients sancionadors
Avantprojecte de llei Incoar
Comandament operatiu Indicadors
Comandament superior Planificació estratègica
Desplegament territorial Prevenció de sinistres
Direcció estratègica Promoció interna
Divisió operativa Provisió
Educació viària Règim estatutari
Enquesta Règim interior
Expedient disciplinari

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

 

Les institucions polítiques de Catalunya

Les institucions polítiques de Catalunya

Tema B.2.
Les institucions polítiques de Catalunya

1. La Generalitat com a sistema institucional d’autogovern de Catalunya
2. El Parlament de Catalunya
3. El president o presidenta de la Generalitat
4. El Govern i l’Administració de la Generalitat de Catalunya
5. Altres institucions estatutàries
5.1. El Consell de Garanties Estatutàries
5.2. El Síndic de Greuges
5.3. La Sindicatura de Comptes
5.4. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Les institucions polítiques de Catalunya

Tema B.2.
Les institucions polítiques de Catalunya

1. La Generalitat com a institució d’autogovern de Catalunya
La Generalitat és la institució en què s’organitza políticament l’autogovern de Catalunya. Tal com indica el
preàmbul de l’EAC, la Generalitat relaciona una història secular d’afirmació col·lectiva d’una identitat pròpia
amb la construcció d’una societat democràtica avançada. Així, el nom de “Generalitat” evoca un òrgan
medieval de caràcter politicoadministratiu i financer, denominat també Diputació del General, que
representava els interessos de les Corts catalanes (precedent remot del Parlament) i els defensava davant
el rei i els seus oficials quan aquesta no estava reunida.

Actualment, la Generalitat, com va succeir també durant la Segona República espanyola, és el complex
institucional de Catalunya, que comprèn bàsicament el Parlament, el president de la Generalitat i el Govern.
La Generalitat només engloba les institucions autonòmiques d’àmbit territorial català i resten fora d’aquesta
denominació aquelles institucions i òrgans públics presents a Catalunya que depenen de l’Estat central, o bé
les altres que deriven de l’autonomia local reconeguda per la CE (províncies i municipis) o per l’EAC
(vegueries, comarques i altres ens locals que les lleis determinin). Es tracta, doncs, del complex institucional
que representa i per mitjà del qual s’exerceix l’autogovern dels catalans i les catalanes.

L’EAC, d’acord amb el que preveia la CE (article 152.1), estableix que el president o presidenta de la
Generalitat i el Govern són responsables políticament davant el Parlament, i es configura així el sistema
institucional de la Generalitat segons el patró clàssic dels règims parlamentaris.

El que caracteritza aquests règims és l’exigència que entre el Parlament i el Govern es creï i es mantingui
un nexe permanent de confiança: en la formació del Govern, aquest vincle s’expressa mitjançant la
investidura del president; un cop elegit aquest i format el Govern, la continuïtat d’aquest nexe es verifica a
través de diversos mecanismes de control del Govern per part del Parlament (la moció de censura, a
iniciativa del Parlament, i la qüestió de confiança, a iniciativa del Govern).

En els sistemes parlamentaris, a més, és molt freqüent que, com a contrapès del control que exerceix el
Parlament sobre el Govern, aquest darrer pugui dissoldre l’assemblea i convocar noves eleccions, cosa que
constitueix en principi i originàriament una apel·lació directa als electors per resoldre el conflicte que pugui
haver sorgit entre tots dos.

Així doncs, l’EAC integra les prescripcions constitucionals i estableix la responsabilitat política del president
de la Generalitat davant el Parlament, característica essencial del sistema parlamentari.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Les institucions polítiques de Catalunya

Les relacions entre el Parlament i el Govern es regulen a partir del que estableixen el capítol IV del títol II de
l’EAC i la Llei 3/1982. S’estableix un sistema parlamentari en què els mecanismes d’exigència de
responsabilitat política estan regulats amb detall i configurats de manera que afavoreixen l’estabilitat del
Govern (caràcter constructiu de la moció de censura o qüestió de confiança superable només per majoria
simple), sense excloure la possibilitat de governs minoritaris, i alhora doten el president amb la facultat de
dissoldre anticipadament el Parlament.

2. El Parlament de Catalunya
El Parlament de Catalunya és l’assemblea representativa i legislativa de Catalunya i, com a tal, aprova els
pressupostos i impulsa i controla l’acció política del Govern. El Parlament de Catalunya es compon d’una
única cambra i la componen un mínim de cent diputats i un màxim de cent cinquanta, elegits per a un
termini de quatre anys per mitjà de sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, d’acord amb l’Estatut i la
legislació electoral. En l’actualitat la cambra parlamentària està integrada per 135 diputats dels quals 18 són
elegits per la circumscripció de Tarragona, 17 per la de Girona, 15 per la de Lleida i 85 per la de Barcelona.
Aquesta xifra de representants pot ser modificada mitjançant la Llei electoral de Catalunya.

L’article 58 de l’Estatut d’Autonomia i l’article 8 de la Llei 3/1982 reconeixen el principi d’autonomia
parlamentària, que inclou l’autonomia organitzativa, financera, administrativa i disciplinària.
El Parlament gaudeix d’autonomia reglamentària (pot dictar el seu reglament per regular la matèria
parlamentària), financera (estableix el seu pressupost) i administrativa (actua autònomament en matèria de
personal i en la contractació d’obres, subministraments i serveis). El Parlament té la seva seu a Barcelona
(al Parc de la Ciutadella), però pot fer sessions a altres indrets de Catalunya.
El Reglament del Parlament de Catalunya va ser aprovat el 22 de desembre de 2005.

La legislatura fineix per expiració del mandat legal en complir-se els quatre anys de la data de les eleccions.
Indica l’article 66 de l’EAC que també pot finir anticipadament si no té lloc la investidura del president o
presidenta de la Generalitat, o per dissolució anticipada, acordada pel president o presidenta de la
Generalitat.
El primer supòsit fa referència a la impossibilitat del Parlament de crear una majoria parlamentària suficient
per constituir el Govern. En el procediment d’investidura del president de la Generalitat, si transcorren dos
mesos –a comptar des de la primera votació- i cap candidat no ha obtingut la confiança del Parlament,
aquest serà dissolt automàticament i es convocaran noves eleccions. El segon supòsit és la dissolució
anticipada del Parlament decidida discrecionalment pel president de la Generalitat, en els termes establerts
a l’article 46 de la Llei 3/1982.

Per ser elegit diputat del Parlament cal ser ciutadà major de divuit anys, gaudir de la condició política de
català d’acord amb l’article 7 de l’EAC i reunir les condicions exigides per la llei electoral i el reglament
parlamentari (prometre o jurar d’acatar la CE i l’EAC i declarar –a l’efecte de l’examen d’incompatibilitats- les
dades relatives a la professió i als càrrecs públics). L’EAC diu expressament que la llei electoral de
Catalunya ha d’establir criteris de paritat entre homes i dones per a l’elaboració de les llistes electorals.

Per assegurar la independència i la llibertat del Parlament davant la resta de poders públics, els diputats no
estan sotmesos a mandat imperatiu i gaudeixen de tres prerrogatives (garanties per al bon exercici de la
seva funció): la inviolabilitat, la immunitat i el fur.

La inviolabilitat té com a objectiu garantir la lliure formació de la voluntat del Parlament en permetre que el
diputat pugui expressar-se en la seva funció amb absoluta llibertat i en impedir que s’iniciï cap procediment
jurisdiccional, penal o de qualsevol altra mena, que pugui comportar l’exigència de responsabilitat contra ell
a causa de les seves opinions, manifestacions o vots expressats en l’exercici de la seva funció
parlamentària (entenent per aquestes només les que es facin en actes parlamentaris o, per excepció, en
actes exteriors a la vida de la cambra que siguin reproducció literal d’un acte parlamentari).

La immunitat té com a objectiu la protecció del parlamentari davant les actuacions que puguin restringir-li la
llibertat per motivacions polítiques; així, durant llur mandat, els diputats no poden ser detinguts pels actes
delictius comesos en el territori de Catalunya, excepte en el cas de delicte flagrant.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Les institucions polítiques de Catalunya

El fur especial dels diputats consisteix en el fet que, pels actes delictius comesos en el territori de
Catalunya, és competent per determinar-ne la inculpació, la presó, el processament i el judici, el Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya. Fora del territori de Catalunya, la responsabilitat penal és exigible en els
mateixos termes davant la Sala Penal del Tribunal Suprem. Aquesta última prerrogativa atorga una
protecció especial al parlamentari pel fet que l’òrgan encarregat d’enjudiciar-lo gaudeix d’una alta
qualificació.

L’article 59 de l’EAC estableix que el Parlament ha de tenir un president o presidenta (òrgan unipersonal de
govern institucional que té la representació de la cambra) i una mesa (òrgan rector col·legiat del Parlament,
integrat pel president, dos vicepresidents i quatre secretaris, que és el centre decisori pel que fa al govern
institucional del Parlament).
El Parlament té una diputació permanent, presidida pel president o presidenta del Parlament, i formada per
vint-i-tres membres en proporció a la representació de cada grup parlamentari -a la manera d’un Parlament
reduït - que garanteix la continuïtat dels treballs parlamentaris durant el període en què el Parlament no és
reunit en els períodes entre sessions, quan ha finit el mandat parlamentari o quan ha estat dissolt. En cas de
finiment de la legislatura o de dissolució del Parlament el mandat dels diputats que integren la Diputació
Permanent és prorrogat fins a la constitució del nou Parlament.

En el Parlament es formen els diferents grups parlamentaris en els quals s’han d’agrupar necessàriament
tots els diputats; cada partit o coalició només pot formar un grup parlamentari, que ha de tenir un mínim de
cinc diputats, amb l’excepció del grup mixt (que és on es reuneixen els diputats que no poden constituir un
grup parlamentari propi).

La rellevància especial dels grups parlamentaris en els parlaments contemporanis s’evidencia amb la
creació d’un òrgan específic, la Junta de Portaveus, integrada pels portaveus designats per cada grup, que
té, entre altres funcions, la d’acordar amb el president de la cambra l’ordre del dia de les sessions, la qual
cosa vol dir que són els grups parlamentaris els que defineixen què es debat, quan es debat i, en molts
casos, com es debat.

El Parlament funciona en Ple (constituït per tots els diputats) o en comissions (la composició de les quals
reprodueix proporcionalment la de la cambra), que poden ser permanents o no. El Parlament es reuneix
anualment en dos períodes de sessions (de setembre a desembre i de febrer a juny) i, a més, pot reunir-se
en sessió extraordinària convocada pel president del Parlament o a petició d’una quarta part dels diputats, o
de tres grups parlamentaris. També es reuneix en sessió extraordinària a petició del president de la
Generalitat.

L’EAC assigna al Parlament quatre grans funcions: la funció representativa, la legislativa, la funció de
creació i control del Govern, i la funció de participació en l’activitat dels òrgans centrals de l’Estat. Pel que fa
a la funció representativa, l’article 55 estableix que el Parlament representa el poble de Catalunya. El
Parlament, doncs, com a titular de la sobirania popular, representa el poble de Catalunya i d’aquesta funció
deriva la legitimitat de tot el sistema democràtic representatiu.

La funció representativa del Parlament implica un reforçament de la posició d’aquest davant la resta
d’institucions de la Generalitat, tant des de la perspectiva política (que li permet exigir la responsabilitat del
president de la Generalitat i del Govern) com des de la perspectiva jurídica, que permet que les normes
emanades del Parlament -les lleis- només puguin ser controlades pel Tribunal Constitucional i no pels
òrgans jurisdiccionals que integren el poder judicial. Vinculada en certa mesura a la funció representativa,
s’ha atribuït als parlaments una funció electiva, mitjançant la qual la cambra participa en la designació i el
nomenament de càrrecs públics.

Així, el Parlament elegeix el Síndic de Greuges, proposa el nomenament de dues terceres dels membres del
Consell de Garanties Estatutàries, els set síndics que integren la Sindicatura de Comptes i altres membres
d’ens públics de caràcter institucional, com ara el Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

D’acord amb l’EAC, el Parlament exerceix la potestat legislativa mitjançant l’elaboració de lleis que seran
publicades en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) i només tindran efectes dins l’àmbit
territorial català. Les lleis del Parlament, des del punt de vista jeràrquic, són iguals a les de les Corts
Generals de l’Estat i, de la mateixa manera que aquestes, des del punt de vista de la competència, tenen
limitades les matèries sobre les quals poden actuar. Dins la funció legislativa cal incloure, malgrat que sigui

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Les institucions polítiques de Catalunya

especificada de forma diferenciada a l’article 55, l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, que no
deixa de ser una llei com les altres, però amb algunes importants peculiaritats (la iniciativa es reserva al
Govern i té preferència en la tramitació, entre d’altres especificitats procedimentals) i també les lleis de
desenvolupament bàsic de l’Estatut, que són aquelles que regulen directament certes matèries rellevants de
l’autogovern de Catalunya i que requereixen el vot favorable de la majoria absoluta del Ple del Parlament.

La primera tasca de qualsevol parlament és crear una majoria parlamentària que doni suport al govern. Així,
d’acord amb l’article 152.1 de la CE, l’EAC (article 67.1) estableix que el president de la Generalitat ha de
ser elegit pel Parlament entre els seus membres.

També s’encomana al Parlament la funció d’impuls de l’acció política i de govern, que s’identifica amb les
manifestacions de voluntat del Parlament que assenyalen els grans objectius de la política de la comunitat i
l’orientació del Govern i de l’Administració, tot indicant quines són les finalitats i quins són els mitjans més
adequats per aconseguir-les. Així mateix, també correspon al Parlament el control polític del Govern i de
l’Administració, a través de mecanismes ordinaris (com els debats generals, les interpel·lacions, les
preguntes, les compareixences i les sessions informatives dels membres del Govern) i mitjançant els
mecanismes extraordinaris de control, com la moció de censura o la qüestió de confiança.

El Parlament també exerceix diverses funcions en relació amb alguns dels òrgans centrals de l’Estat. Així, el
Parlament pot: designar els senadors autonòmics que corresponen a Catalunya (actualment set); sol·licitar a
l’Estat la transferència o delegació de competències no assumides per l’EAC, i sol·licitar a les Corts
Generals el desenvolupament legislatiu de les lleis marc dictades per l’Estat; demanar al Govern l’adopció
d’un projecte de llei o trametre a la mesa del Congrés una proposició de llei, nomenant una comissió de
màxim tres diputats per defensar aquesta iniciativa legislativa, i interposar davant el Tribunal Constitucional
un recurs d’inconstitucionalitat o un conflicte de competències.

Finalment l’article 59.7 de l’EAC delega al Reglament del Parlament l’establiment de mecanismes de
participació ciutadana en l’exercici de funcions parlamentàries i la regulació de la tramitació de les peticions
individuals i col·lectives dirigides al Parlament.

3. El president o la presidenta de la Generalitat
El poder executiu de la Generalitat correspon a dues institucions bàsiques estretament relacionades, que
són el president o presidenta de la Generalitat i el Govern. La regulació estatutària és breu i el
desenvolupament legal es troba, fonamentalment, a les lleis 3/1982 i 13/1989.

El president de la Generalitat té la més alta representació de la Generalitat. Ha de ser elegit pel Parlament
de Catalunya entre els seus membres, per majoria absoluta en primera votació, o per majoria simple al cap
de 48 hores. Un cop investit de la confiança del Parlament i nomenat pel rei, el president de la Generalitat
ha de nomenar els membres del seu Govern. El president ocupa un lloc preeminent al si del poder executiu
perquè, a més de tenir importants funcions pròpies, dirigeix l’acció del Govern. La Llei 3/1982 va reforçar la
posició del president en establir que, entre altres funcions, li corresponia nomenar i cessar lliurement els
consellers i presidir el Govern.

El president de la Generalitat té atribuïda una triple vessant: és el cap del Govern, el president de la
Comunitat Autònoma de Catalunya i el representant ordinari de l’Estat a Catalunya. El nucli fonamental de
les funcions del president de la Generalitat es troba en les que li corresponen com a cap del Govern: la
direcció i coordinació de l’acció política del Govern. Les principals atribucions que inclouen aquestes

funcions són:
a) establir les directrius generals de l’acció de govern i assegurar-ne la continuïtat;
b) nomenar i separar els consellers, i la facultat de nomenar un conseller primer;
c) convocar i presidir les reunions del Govern; i
d) coordinar el programa legislatiu del Govern i l’elaboració de normes de caràcter general.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Les institucions polítiques de Catalunya

Com a representant suprem de la Generalitat, correspon al president:

a) mantenir les relacions amb les altres institucions de l’Estat i les seves administracions
públiques;

b) signar els convenis i els acords de cooperació amb les comunitats autònomes;

c) convocar eleccions al Parlament de Catalunya; i

d) nomenar els alts càrrecs de la Generalitat que les lleis determinen.

Aquestes atribucions tenen un contingut formal i protocol·lari. Amb aquesta representació suprema es
pretén simbolitzar la unitat de la Generalitat com a conjunt d’institucions d’autogovern. El president
representa la Generalitat en les relacions externes i internes, en què aquesta actua com a únic subjecte
polític.

L’atribució de la representació de l’Estat a Catalunya es basa en una concepció àmplia de la noció d’estat,
segons la qual no hi ha contraposició entre les comunitats autònomes i l’Estat, perquè les comunitats
autònomes són Estat i, en conseqüència, quan no hi ha el rei (com a cap de l’Estat), el representant ordinari
de l’Estat a la comunitat autònoma és el seu president. Com a representant ordinari de l’Estat, corresponen
al president:

a) promulgar, en nom del rei, les lleis, els decrets llei, i els decrets legislatius de Catalunya i
ordenar-ne la publicació;

b) ordenar la publicació dels nomenaments dels càrrecs institucionals de l’Estat a Catalunya;

c) demanar la col·laboració de les autoritats de l’Estat que exerceixen funcions públiques a
Catalunya; i

d) les altres funcions que determinin les lleis.

El càrrec de president de la Generalitat és incompatible amb qualsevol activitat privada o pública que no
derivi d’aquest càrrec, igual que els consellers, però amb l’única diferència que els consellers no han de
tenir necessàriament la condició de diputat i el president sí que ho ha de ser en el moment de ser elegit.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya preveu la possibilitat de regular per llei la limitació de mandats.

4. El Govern i l’Administració de la Generalitat
L’article 68 de l’EAC defineix el Govern com l’òrgan superior col·legiat que dirigeix l’acció política i
l’Administració de la Generalitat i exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària (la facultat
d’aprovar normes jurídiques subordinades a la llei, que és una les atribucions més importats de qualsevol
executiu), d’acord amb l’EAC i les lleis.

El Govern es compon del president o presidenta de la Generalitat, el conseller primer o consellera primera,
si s’escau, i els consellers i cessa quan ho fa el president o presidenta de la Generalitat.

L’article 69 disposa que el president o presidenta de la Generalitat pot nomenar i separar un conseller
primer o consellera primera, i donar compte al Parlament en cas de realitzar aquesta gestió. A més de les
competències que poden ser delegades pel president o presidenta, té competències pròpies, d’acord amb el
que estableix la Llei 1/2005 del conseller o consellera primer del Govern de la Generalitat i la legislació
general sobre organització i funcionament del Govern.

Actualment el Decret 421/2006, de 28 de novembre, de creació, denominació i determinació de l’àmbit de
competència dels departaments de l'Administració de la Generalitat de Catalunya, crea el Departament de la
Vicepresidència i preveu que el conseller de la Vicepresidència substitueixi el president en cas d’absència o
impediment i el segueix en l’ordre protocol·lari.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Les institucions polítiques de Catalunya

L’article 70 de l’EAC, sobre l’estatut personal dels membres del govern, estableix que el president o
presidenta de la Generalitat i els consellers, durant llurs mandats, gaudeixen de dues prerrogatives: la
immunitat i el fur especial, en els mateixos termes que hem vist per als diputats del Parlament.

Tanmateix, la participació del Govern en la producció de normes jurídiques no s’exhaureix en l’exercici de la
potestat reglamentària, perquè, a més de tenir iniciativa legislativa, el Govern pot dictar normes amb rang de
llei (decrets legislatius) facultat reconeguda a l’article 63 de l’EAC i que necessita la delegació prèvia
atorgada pel Parlament; i, en virtut de l’article 64 pot dictar, en cas de necessitat extraordinària i urgent,
disposicions legislatives provisionals sota la forma de decret llei.

És suficient, per a la seva eficàcia i entrada en vigor, la publicació en el Diari Oficial de la Generalitat de
Catalunya dels actes, les disposicions generals i les normes que emanen del Govern o de l’Administració de
la Generalitat.

L’article 74 recull la responsabilitat solidària del president o presidenta de la Generalitat i els consellers
davant el Parlament, sens perjudici de la responsabilitat directa de cadascun d’ells.

En definitiva, el Govern té, doncs, un doble caràcter: òrgan de direcció política (sota l’impuls i la direcció del
president) i òrgan de direcció administrativa (cada departament de l’Administració és dirigit per un conseller).

L’Administració de la Generalitat, segons l’article 71 de l’EAC, és l’organització que exerceix les funcions
executives atribuïdes a la Generalitat. Serveix amb objectivitat els interessos generals i actua amb
submissió plena a les lleis i al dret.

L'Administració de la Generalitat s'estructura en departaments o conselleries, que són les unitats en què
s'organitza el Govern. Cada unitat assumeix la responsabilitat de gestionar les matèries que li són
atribuïdes.

Els principis que informen la seva actuació són els de coordinació i transversalitat, per tal de garantir la
integració de les polítiques públiques, i ha d’actuar d’acord amb el principi de transparència amb la finalitat
de què els ciutadans puguin avaluar la seva gestió.

Finalment l’Estatut indica que l’Administració de la Generalitat exerceix les seves funcions al territori d’acord
amb els principis de desconcentració i de descentralització, i remet al desenvolupament legal la regulació de
la seva organització i de l’estatut jurídic del personal al seu servei.

L’article 72 de l’EAC incorpora els òrgans consultius del Govern que són la Comissió Jurídica Assessora,
que és l’alt òrgan consultiu del Govern, i el Consell de Treball, Econòmic i Social, òrgan d’assessorament en
matèries socioecòmiques, laborals i ocupacionals.

5. Altres institucions estatutàries
Són aquelles institucions que estan previstes per l’EAC, però no regulades, o almenys no en els seus
aspectes essencials, en aquesta norma. Tenen un cert tipus de reconeixement estatutari, però no són
imprescindibles per a la configuració substantiva dels poders públics autonòmics fixada pel mateix EAC.

D’acord amb aquesta definició, són institucions catalanes de rellevància estatutària el Consell de Garanties
Estatutàries (article 76), el Síndic de Greuges (article 78), la Sindicat ura de Comptes (article 80) i el Consell
de l’Audiovisual de Catalunya (article 82). Independentment de la diferent garantia estatutària d’aquests
òrgans, la regulació legal és imprescindible en aquests supòsits per posar-los en marxa, i les respectives
lleis reguladores tenen la consideració de lleis de desenvolupament bàsic de l’EAC (requereixen, per
aprovar-les, modificar-les i derogar-les, la majoria absoluta del Parlament i una votació final del conjunt).

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Les institucions polítiques de Catalunya

5.1. El Consell de Garanties Estatutàries
Institució regulada en els articles 76 i 77 de l’EAC anteriorment anomenada Consell Consultiu, és un
organisme consultiu que dictamina, sense perjudici del control del Tribunal Constitucional, sobre l’adequació
a l’EAC i a la Constitució de les disposicions de la Generalitat en els casos següents:

- Adequació a la Constitució dels projectes i les proposicions de reforma de l’EAC abans que el Parlament
els aprovi.
- Adequació a la Constitució i a l’EAC dels projectes i les proposicions de llei sotmesos a debat i aprovació
del Parlament i dels decrets llei sotmesos a la convalidació del Parlament.
- Adequació a l’EAC I a la Constitució dels projectes de decret legislatiu aprovats pel Govern.
-L’adequació dels projectes i les proposicions de llei i dels projectes de decret legislatiu aprovats pel
Govern a l’autonomia local en els termes que garanteix l’EAC.
El Consell de Garanties Estatutàries té autonomia orgànica, funcional i pressupostària.

Ha de dictaminar abans de la interposició del recurs d’inconstitucionalitat pel Parlament o pel Govern, abans
de la interposició de conflicte de competència pel Govern i abans de la interposició de conflicte en defensa
de l’autonomia local davant el Tribunal Constitucional. Els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries
tenen caràcter vinculant amb relació amb els projectes de llei i les proposicions de llei del Parlament que
desenvolupin o afectin drets reconeguts per aquest Estatut. El Consell de Garanties Estatutàries és format
per membres nomenats pel president o presidenta de la Generalitat entre juristes de reconeguda
competència, dues terceres parts dels quals a proposta del Parlament, per majoria de tres cinquenes parts
dels diputats, i una tercera part a proposta del Govern. Una llei del Parlament regula la composició i el
funcionament del Consell de Garanties Estatutàries, l'estatut dels membres i els procediments relatius a
l'exercici de les seves funcions.

5.2. El Síndic de Greuges
L’article 78 de l’EAC preveu la institució del Síndic de Greuges amb la funció de protegir i defensar els drets
fonamentals i les llibertats públiques dels ciutadans que reconeixen la Constitució i l’EAC. Supervisa, amb
caràcter exclusiu, l’activitat de l’Administració de la Generalitat, la dels organismes públics o privats vinculats

o que en depenen, la de les empreses privades que gestionen serveis públics o acompleixen activitats
d’interès general o universal o activitats equivalents de manera concertada o indirecta i la d’altres persones
amb un vincle contractual amb l’Administració de la Generalitat i amb les entitats públiques que en depenen.
També supervisa l’activitat de l’Administració local de Catalunya i la dels organismes públics o privats
vinculats o que en depenen en tot allò que afecta les matèries en què l’EAC atorga competències a la
Generalitat.
El Síndic de Greuges ha de ser escollit pel Ple del Parlament amb una majoria de tres cinquenes parts
d’entre els candidats presentats per una comissió del Parlament. Si cap candidat no assoleix la majoria
indicada es torna a iniciar el mateix procediment. Si, transcorreguts tres mesos, cap dels candidats
proposats no obté la majoria establerta, en la votació subsegüent, n’hi ha prou amb la majoria absoluta. El
mandat del Síndic és de cinc anys, però pot ser separat del càrrec anticipadament per majoria de tres
cinquenes parts del Parlament, en cas de negligència notòria en el compliment de les obligacions del càrrec.

Per ser Síndic de Greuges s’ha de ser català, major d’edat i gaudir del ple ús dels drets civils i polítics. El
càrrec de Síndic és incompatible amb qualsevol altre càrrec polític o funció administrativa i amb qualsevol
altre activitat professional, mercantil o laboral. El Síndic de Greuges actua a iniciativa pròpia, a partir de la
queixa d’un particular o de certes institucions o càrrecs. No pot investigar les queixes l’objecte de les quals
es trobin pendents d’una resolució judicial i ha d’actuar cooperant amb el Defensor del Poble quan sigui
requerit. El Síndic pot formular a les autoritats i al personal al servei de l’Administració recomanacions,
suggeriments i recordatoris relatius a llurs deures legals, però en cap cas no pot modificar o anul·lar actes o
resolucions administratives. El Síndic de Greuges ha de presentar al Parlament un informe anual de la seva
activitat.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Les institucions polítiques de Catalunya

5.3. La Sindicatura de Comptes
És l’òrgan de fiscalització extern de la gestió econòmica, financera i comptable del sector públic de
Catalunya. Les seves funcions són, en resum, fiscalitzar l’activitat economicofinancera del sector públic,
analitzar les subvencions, els contractes subscrits per l’Administració, la situació i les variacions del
patrimoni de la Generalitat i les modificacions dels crèdits pressupostaris.

La Sindicatura de Comptes depèn orgànicament del Parlament de Catalunya, però, en l’exercici de les
seves funcions, ha d’actuar amb submissió a l’ordenament jurídic i amb total independència respecte dels
òrgans i els ens públics que són subjectes a la seva fiscalització. Per això, la Sindicatura de Comptes té
facultats per organitzar tots els assumptes relacionats amb el seu ordre intern i amb el seu personal; a més,
per complir les seves competències, pot requerir la col·laboració i la cooperació de tots els organismes
integrants del sector públic de Catalunya.

La Sindicatura ha de presentar una memòria anual de la seva actuació al Parlament, on constaran, si escau,
les infraccions, els abusos o les pràctiques irregulars que haurà observat, i indicarà la responsabilitat en què
s’hagi incorregut i les mesures per exigir-la.

El Ple de la Sindicatura de Comptes està integrat per set síndics designats pel Parlament per majoria de tres
cinquenes parts i nomenats per un període de sis anys.

5.4. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya
És l’autoritat reguladora independent en l’àmbit de la comunicació audiovisual pública i privada i actua amb
plena independència del Govern de la Generalitat en l’exercici de les seves funcions.

El CAC té com a principis d'actuació la defensa de la llibertat d'expressió i d'informació, del pluralisme, de la
neutralitat i l'honestedat informatives, així com de la lliure concurrència en el sector.

Per tal de realitzar les seves funcions, la llei atorga al CA C, entre d’altres, potestat reglamentària, per la qual
pot aprovar instruccions generals que són vinculants per als prestadors de serveis de comunicació
audiovisual; potestat sancionadora per fer efectives les sancions previstes a la legislació sobre l’audiovisual i
potestat inspectora per tal de requerir informació i demanar la compareixença dels prestadors i distribuïdors
de serveis de comunicació audiovisual.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

Les institucions polítiques de Catalunya

Idees força

1. La Generalitat és la institució en què s’organitza políticament l’autogovern de Catalunya, que comprèn
bàsicament el Parlament, la Presidència de la Generalitat i el Govern.
2. El Parlament de Catalunya és l’assemblea representativa i legislativa de Catalunya i, com a tal, aprova
els pressupostos i impulsa i controla l’acció política del Govern.
3. Per assegurar la independència i la llibertat del Parlament davant la resta de poders públics, els diputats
gaudeixen de tres prerrogatives (garanties per al bon exercici de la seva funció): la inviolabilitat, la immunitat
i el fur; i no estan sotmesos a mandat imperatiu.
4. L’EAC assigna al Parlament quatre grans funcions: la funció representativa, la legislativa, la funció de
creació i control del Govern, i la funció de participació en l’activitat dels òrgans centrals de l’Estat.
5. El poder executiu de la Generalitat correspon a dues institucions bàsiques estretament relacionades,
que són el president de la Generalitat i el Govern que és l’òrgan que dirigeix l’acció política i l’Administració
de la Generalitat i és titular de la funció executiva i de la potestat reglamentària.
6. El president de la Generalitat ha de ser elegit pel Parlament de Catalunya entre els seus membres, per
majoria absoluta en primera votació, o per majoria simple al cap de 48 hores.
7. La Presidència de la Generalitat té atribuïda una triple vessant: és el cap del Govern, el president de la
Comunitat Autònoma de Catalunya i el representant ordinari de l’Estat a Catalunya.
8. Anomenem institucions de rellevància estatutària a aquelles previstes per l’EAC. Són institucions
catalanes de rellevància estatutària el Consell de Garanties Estatutàries, el Síndic de Greuges, la
Sindicatura de Comptes i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya.
Glossari

Assemblea representativa Òrgan rector col·legiat
Autonomia reglamentària Òrgan unipersonal
Compareixença Organisme consultiu
Consellers Ple
Delicte flagrant Portaveu
Demarcació electoral Potestat reglamentària
Dictamen Preceptiu
Diputat Prerrogatives
Drets fonamentals Processament
Enjudiciar Qüestió de confiança
Ens públic Recurs d’inconstitucionalitat
Examen d’incompatibilitats Règim parlamentari
Història secular Responsabilitat penal
Inculpació Sistema institucional
Majoria parlamentària Sistema parlamentari
Majoria simple Sobirania popular
Moció de censura Sufragi universal
Negligència Vinculant
Òrgan de fiscalització

 

 

L'Estatut de Catalunya

El Departament d’Interior

Tema B.1.
L’Estatut d’autonomia de Catalunya

1. Antecedents històrics i naturalesa jurídica
1.1 Antecedents històrics
1.2 Naturalesa jurídica
2. Contingut i estructura
2.1. Contingut
2.2. Estructura
3. Els drets, els deures i els principis rectors
4. Les competències de la Generalitat de Catalunya
4.1 Tipologia
4.2 Principis i criteris
4.3 Les matèries de les competències
5. La relacions institucionals de la Generalitat de Catalunya
5.1 La relació amb l’Estat i amb les altres comunitats autònomes
5.2 L’acció exterior i les relacions amb la Unió Europea
6. El finançament
7. La reforma de l’Estatut
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

Tema B.1.
L’Estatut d’autonomia de Catalunya

1. Antecedents històrics i naturalesa jurídica
1.1 Antecedents històrics
En el marc de la Constitució espanyola de 1978 (CE), Catalunya accedia a l’autonomia pel procediment
establert en l’article 151.2 CE, mitjançant l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de 1979 (Llei orgànica 4/1979,
de 18 de desembre). Aquesta norma ha regit l’autogovern català durant més de vint-i-cinc anys. Recentment
ha estat objecte d’una reforma que, pel seu caràcter general, implica la derogació completa de l’Estatut de
1979, que és substituït pel nou text.

Després de les eleccions autonòmiques de novembre de 2003, en les quals quatre dels cinc partits
parlamentaris presentaven propostes de canvi del marc estatutari, el 9 de febrer de 2004 s’iniciava el procés
de reforma de l’Estatut. La proposta de reforma va ser elaborada a Catalunya en seu parlamentària: primer,
per una ponència conjunta amb representants de tots els grups parlamentaris, a partir de la documentació
prèvia elaborada per l’Institut d’Estudis Autonòmics; segonament, va ser tramitada dins la Comissió
d’Organització i Administració de la Generalitat; i, finalment, el text de la proposta fou aprovat pel Ple del
Parlament el 30 de setembre de 2005 (amb 120 vots a favor i 15 en contra). Entre les dues darreres etapes
hi hagué el Dictamen núm. 269 del Consell Consultiu (5 de setembre de 2005), que va pronunciar-se sobre
la constitucionalitat de la proposta. També cal esmentar les trobades de líders polítics catalans (Miravet),
que van contribuir a impulsar el procés.

La segona fase de la reforma, que té lloc a les Corts Generals, va comprendre les fases següents: presa en
consideració pel Ple del Congrés dels Diputats; presentació d’esmenes; discussió dins la Comissió Conjunta
paritària integrada per la Comissió Constitucional del Congrés i una delegació del Parlament de Catalunya,
en què es va formalitzar l’acord sobre el text (Dictamen de 21 de març de 2005), en bona part tributari de les
negociacions multilaterals i bilaterals extraparlamentàries entre les forces polítiques catalanes que avalaven
la reforma i membres del Govern espanyol i del partit governamental; aprovació pel Ple del Congrés (30 de
març de 2006); i tramitació del text pel Senat, que l’aprovà el 10 de maig de 2006, sense introduir-hi
modificacions. El procés va finalitzar amb el referèndum del dia 18 de juny de 2006, que obtingué un resultat
positiu. Després de la seva promulgació i publicació oficial, la reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya
(EAC), aprovada per la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, va entrar en vigor el dia 9 d’agost de 2006.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

1.2 Naturalesa jurídica
L’Estatut d’autonomia és una norma d’una naturalesa especial, vinculada a la funció fonamental que
acompleix en la configuració del model d’Estat compost, anomenat Estat autonòmic. El títol VIII de la CE,
relatiu a l’«Organització territorial de l’Estat», no estableix directament el model territorial, sinó que fixa
bàsicament certs principis i les regles procedimentals a seguir per transformar l’anterior Estat unitari en un
Estat descentralitzat políticament. Aquesta transformació es basa en el principi dispositiu, d’acord amb el
qual són el mateixos territoris interessats, identificats com a nacionalitats i regions (article 2 CE), els que
decideixen exercir el dret a l’autonomia i la configuració concreta que tindrà la respectiva comunitat
autònoma. La CE remet l’efectiva creació i configuració de les comunitats autònomes a unes normes
posteriors, de naturalesa especial, que són els estatuts d’autonomia. La norma estatutària assumeix així una
funció constitucional, atès que és un complement indispensable de la Constitució per a la determinació de
l’estructura territorial de l’Estat.

D’acord amb l’anterior, l’EAC té una doble naturalesa jurídica: d’una banda, és la llei primera i fonamental de
l’ordenament jurídic català i, de l’altra, és una llei orgànica estatal. En el primer sentit, l’Estatut d’autonomia
es caracteritza com la norma institucional bàsica de la comunitat autònoma de Catalunya (article 147.1 CE).
Es tractade la norma que, com a expressió del dret a l’autonomia, constitueix la comunitat autònoma, funda
el seu ordenament jurídic propi i estableix l’organització institucional i els poders que li corresponen, en el
marc de la Constitució. L’Estatut desenvolupa així un paper similar al de constitució de la comunitat, tot i no
tenir formalment aquest caràcter. Com a norma de capçalera de l’ordenament autonòmic, que s’articula amb
l’ordenament estatal en un context plural, l’EAC estableix el tipus de normes que l’integren (llei, decret
legislatiu, decret llei i reglaments), els òrgans dotats de potestats normatives i certs condicionaments de la
seva actuació (mandats, principis, drets). Consegüentment, l’EAC determina la validesa de la resta de
normes de l’ordenament autonòmic, que no poden contradir-lo, i té eficàcia derogatòria immediata, sempre
que així resulti, naturalment, de les característiques de la corresponent norma estatutària. Però l’Estatut és
també una norma estatal, que revesteix la forma de llei orgànica aprovada per les Corts Generals (amb
l’exigència d’una majoria absoluta de la cambra en el cas del Congrés dels Diputats). L’especial naturalesa
de la norma estatutària es tradueix en un procediment també especial d’aprovació i reforma, que el separa
de la resta de lleis orgàniques. L’EAC és una norma de caràcter paccionat, ja que tant la seva aprovació
com la seva reforma exigeixen la concurrència de dues voluntats, l’autonòmica i l’estatal. Com a estatut
pactat, l’elaboració de l’EAC de 1979 va seguir el procediment de l’article 152.1 CE, que reforça el caràcter
bilateral mitjançant l’exigència d’una negociació entre les Corts Generals i els representants de l’assemblea
proponent (constituïda pels senadors i diputats escollits per les circumscripcions del territori que accedia a
l’autonomia). La Constitució remet la regulació del procediment de reforma al mateix Estatut (que pot
preveure requisits que n’incrementin la rigidesa, com una majoria reforçada del Parlament autonòmic), si bé
ja fixa un referèndum preceptiu i vinculant de la població de la comunitat autònoma (article 152.2 CE).

L’EAC ocupa una posició especial en l’ordenament jurídic, ja que està subordinat a la Constitució, però està
supraordenat a la resta de normes de l’ordenament, tant estatals com autonòmiques. Aquesta superioritat
no es basa estrictament en una relació de jerarquia o de competència, sinó que prové de la funció
constitucional que acompleix la norma estatutària. D’una banda, la integració en l’anomenat bloc de la
constitucionalitat converteix l’Estatut en la principal norma que, a més de la mateixa Constitució, intervé en
la delimitació de les competències entre l’Estat i de la comunitat autònoma. D’aquesta manera, actua com a
paràmetre de constitucionalitat de les lleis estatals i autonòmiques, ja que s’ha de tenir en compte per veure
si les lleis o normes examinades es mouen o no dins el seu àmbit competencial.

D’altra banda, la posició de la norma estatutària en l’ordenament s’explica per la seva rigidesa, que fa que,
una vegada aprovat, l’EAC presenti una força passiva o resistència enfront d’altres normes, ja que només
pot ser reformat pels procediments específics que s’hi preveuen (article 152.2 CE). Per tant, és indisponible
unilateralment tant per al legislador estatal com per al legislador autonòmic. L’Estatut es converteix així, amb
caràcter més general, en paràmetre indirecte o mediat de la constitucionalitat de totes les normes estatals i
autonòmiques.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

2. Contingut i estructura
2.1. Contingut
La naturalesa jurídica de l’Estatut condiciona el contingut d’aquesta norma. L’article 147.2 CE estableix un
contingut mínim o obligatori de tots els estatuts. Aquest precepte estableix una reserva estatutària, de
manera que les matèries que esmenta han de ser necessàriament regulades pels estatuts, concretament:

a) La denominació de la comunitat autònoma que s’ajusti millor a la seva identitat històrica (article 1 EAC).
b) La delimitació del territori de la comunitat autònoma (article 9 EAC).
c) La denominació, l’organització i la seu de les institucions autònomes pròpies(títol II EAC).
d) Les competències assumides dins del marc establert per la Constitució i les bases per al traspàs dels
serveis corresponents (títol IV EAC).

La reserva d’aquestes matèries a l’Estatut no impedeix totalment que d’altres normes completin la regulació
estatutària. Així, pel que fa a les institucions d’autogovern, l’Estatut de 1979 deixava un espai per a una
regulació de detall per la Llei 3/1982, de 23 de març, del Parlament, el president i el Consell Executiu
(enllaçant amb la tradició de l’anomenat Estatut interior de 1933). I, en l’àmbit competencial, sens perjudici
de la funció estatutària de delimitació de les competències, la comunitat autònoma pot rebre noves
competències en virtut de les lleis estatals de l’article 150 CE (llei marc i llei orgànica de transferència o
delegació).

D’altres matèries específiques que la CE remet als estatuts són: la declaració d’oficialitat de la llengua oficial
pròpia (art. 3.2 CE i 6 EAC); el reconeixement de banderes i ensenyes pròpies (art. 4.2 CE i 8 EAC); el
procediment de designació dels senadors de representació autonòmica (art. 69.5 CE i 61 EAC); o la
celebració de convenis amb altres comunitats autònomes (art. 145.2 CE), entre d’altres.

A més de les matèries anteriors, explícitament previstes per la Constitució, tots els estatuts d’autonomia han
inclòs també altres matèries (per exemple, la hisenda pròpia, les fonts del dret, els ens locals o aspectes de
l’Administració de justícia), cosa que posa de manifest que el seu contingut és en realitat més ampli. Això té
com a efecte l’extensió a aquestes altres matèries de la protecció estatutària, derivada del règim específic
de reforma i de la força especial d’aquesta norma en el si de l’ordenament.

La qüestió de quins continguts eventuals poden incorporar-se a la norma estatutària s’ha plantejat respecte
de la regulació més àmplia introduïda per la reforma de l’EAC de 2006. Els criteris a l’hora de valorar
aquests continguts extres són la seva connexió amb el contingut necessari i la seva adequació a la funció
constitucional de l’Estatut, com a norma institucional bàsica (o constitució) de la comunitat autònoma i com a
norma que defineix la posició estatutària de la comunitat en el si de l’Estat. En aquest sentit, cal considerar
plenament legítima la inclusió en l’EAC d’un catàleg de drets i deures dels ciutadans, atès que responen al
significat de norma institucional bàsica i es vinculen amb les competències de la Generalitat.

2.2. Estructura
L’EAC de 2006 presenta una estructura més complexa que el text precedent de 1979, com a conseqüència
de la major extensió i de la utilització de noves tècniques legislatives. A banda del preàmbul, l’articulat
s’ordena en títols, capítols i —només pel que fa a alguns capítols— en seccions. Fent un paral·lelisme amb
les constitucions, dins del text estatutari es pot distingir una part dogmàtica (principis generals, drets i
deures dels ciutadans i principis rectors) i una part orgànica (institucions, competències, relacions
institucionals i finançament, a més del procediment de reforma).

L’estructura de l’EAC és la següent:

1. Preàmbul: recull el conjunt de motivacions que fonamenten la regulació estatutària . No té valor normatiu,
però és un element important per a la interpretació del text. Com a aspectes més destacables cal esmentar:
les invocacions al passat històric; el dret inalienable de Catalunya a l’autogovern; la voluntat de construir
una societat democràtica i avançada, solidària amb el conjunt d’Espanya i incardinada a Europa. En el
preàmbul consta una referència al caràcter de Catalunya com a nació, en dir: «El Parlament de Catalunya,
recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de
Catalunya com a nacionalitat».

2. Títol preliminar (articles 1 al 14)
Aquesta part inicial de l’articulat estatutari conté els principis i les definicions generals relatius als elements
fonamentals de l’autogovern català, en els vessants identitari i institucional:
a) Catalunya és definida com a nacionalitat, que exerceix el seu autogovern constituïda en comunitat
autònoma, d’acord amb la Constitució i amb l’Estatut. Es fa també una invocació al drets històrics del poble
català com a fonament de l’autogovern de Catalunya, dels quals deriva una posició singular de la
Generalitat en àmbits com el dret civil, la llengua, la cultura —i la projecció d’ambdues en l’ensenyament— i
el sistema institucional (articles 1 i 5 EAC).

b) La Generalitat es defineix com el sistema institucional en què s’organitza políticament l’autogovern de
Catalunya. Integren aquest sistema, a més de les institucions polítiques bàsiques (Parlament, Presidència i
Govern), els òrgans de rellevància estatutària (Síndic de Greuges, Consell de Garanties Estatutàries) i els
ens locals (municipis, vegueries i comarques). S’estableix la capitalitat de Barcelona, que és la seu
permanent del Parlament, la Presidència i el Govern (articles 2 i 10 EAC).

c) El territori de Catalunya es fa correspondre amb els límits geogràfics i administratius actuals de la
Generalitat. Les normes i disposicions de la Generalitat tenen eficàcia territorial, sens perjudici de les
excepcions que es prevegin. Pel que fa a l’element personal, la condició política de catalans o ciutadans de
Catalunya es reconeix als ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya, així com als
espanyols residents a l’estranger que han tingut darrerament aquest veïnatge i ho sol·licitin (articles 7, 9 i
14).

d) L’ordenament lingüístic es fonamenta en la definició del català com a llengua pròpia de Catalunya i el
reconeixement de l’oficialitat de les llengües catalana i castellana. El català és la llengua d’ús normal i
preferent de les administracions públiques i els mitjans de comunicació públics de Catalunya i la llengua
normalment emprada en l’ensenyament. De l’oficialitat deriven els drets d’utilitzar i conèixer i el deure de
coneixement de les dues llengües oficials. L’establiment del darrer deure permet l’equiparació jurídica del
català respecte del que estableix l’article 3.1 CE per al castellà (article 6 EAC).

e) Els símbols nacionals de Catalunya són la bandera tradicional quadribarrada, la Diada de l’Onze de
Setembre i l’himne Els segadors (article 8 EAC).

f) L’Aran és reconegut com a realitat occitana dotada d’identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística,
que ha de ser protegida per mitjà d’un règim jurídic especial. L’aranès, denominació que rep la llengua
occitana a l’Aran, es declara llengua pròpia d’aquest territori i oficial de Catalunya, d’acord amb l’Estatut i les
lleis (article 11 EAC).

3. Títol primer: «Dels drets, deures i principis rectors» (articles del 15 al 54)
– Capítol I: «Drets i deures de l’àmbit civil i social»
– Capítol II: «Drets en l’àmbit polític i de l’Administració»
– Capítol III: «Drets i deures lingüístics»
– Capítol IV: «Garanties dels drets estatutaris»
– Capítol V: «Principis rectors»
4. Títol segon: «De les institucions» (articles del 55 al 94)
– Capítol I: «El Parlament»
– Capítol II: «El President o presidenta de la Generalitat»
– Capítol III: «El Govern i l’Administració de la Generalitat»
– Capítol IV: «Les relacions entre el Parlament i el Govern»
– Capítol V: «Altres institucions de la Generalitat»
– Capítol VI: «El govern local»
– Capítol VII: «Organització institucional pròpia de l’Aran»
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

5. Títol tercer: «Del poder judicial a Catalunya» (articles del 95 al 109)
– Capítol I: «El Tribunal Superior de Justícia i el fiscal o la fiscal superior
de Catalunya»
– Capítol II: «El Consell de Justícia de Catalunya»
– Capítol III: «Competències de la Generalitat sobre l’Administració de
justícia»
6. Títol quart: «De les competències» (articles del 110 al 173)
– Capítol I: «Tipologia de les competències»
– Capítol II: «Les matèries de les competències»
7. Títol cinquè: «De les relacions institucionals de la Generalitat» (articles del 174
al 200)
– Capítol I: «Relacions de la Generalitat amb l’Estat i amb altres comunitats
autònomes»
– Capítol II: «Relacions de la Generalitat amb la Unió Europea»
– Capítol III: «Acció exterior de la Generalitat»
8. Títol sisè: «Del finançament de la Generalitat» (articles del 201 al 221)
9. Títol setè: «De la reforma de l’Estatut» (articles 222 i 223)
10. Disposicions: quinze disposicions addicionals, dues disposicions transitòries, una
disposició derogatòria i quatre disposicions finals.
3. Els drets, els deures i els principis rectors
La novetat destacada de la inclusió d’un catàleg de drets en l’EAC de 2006 dota d’un contingut explícit la
condició política de ciutadania. Convé precisar que la declaració estatutària de drets no afecta el règim
general dels drets fonamentals previst en el títol I de la CE i en les lleis orgàniques que els despleguen. Així,
es declara expressament que els ciutadans de Catalunya són titulars dels drets i deures reconeguts per
l’Estatut, la Constitució, la Unió Europea, la Declaració universal de drets humans, el Conveni europeu per a
la protecció dels drets humans i els altres tractats en aquesta matèria subscrits per Espanya. Els poders
públics de Catalunya han de promoure el ple exercici de les llibertats i els drets, així com les condicions
perquè la llibertat i la igualtat dels individus i els grups siguin reals i efectives (articles 4 i 15 EAC).

Dins d’aquest marc general, els drets previstos estatutàriament són els vinculats amb els àmbits propis de
l’autonomia de Catalunya. En molts supòsits s’incorporen a l’EAC drets ja recollits prèviament per la
legislació sectorial catalana (per exemple, drets lingüístics, accés als serveis socials, participació escolar),
conferint -los una garantia estatutària. El reconeixement estatutari de drets i deures no atribueix directament
competències a la Generalitat, ni implica cap modificació del sistema de distribució de competències amb
l’Estat.

Els drets reconeguts en els capítols I, II i III del títol primer de l’EAC es configuren bàsicament com a drets
subjectius, sens perjudici de la seva configuració legal posterior en la majoria de casos. Pel que fa al
contingut, els drets es projecten en els àmbits civil i social (per exemple, prestacions familiars, educació,
cultura, salut, habitatge, medi ambient o consum), polític i de relació amb les administracions (participació,
bona administració o protecció de dades) i lingüístic (així, opció lingüística davant les administracions o
ensenyament).

Quant a les garanties, els drets vinculen tots els poders públics de Catalunya (i, en el cas dels drets
lingüístics que l’afecten, també l’Administració de l’Estat) i, d’acord amb la naturalesa de cada dret, els
particulars. Es preveu que el Parlament ha d’aprovar per llei la Carta dels drets i deures dels ciutadans de
Catalunya, i es reserva la regulació essencial i el desplegament directe dels drets a la llei. Finalment, es
preveu una garantia jurisdiccional específica, per mitjà d’un recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya (capítol IV).

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

Per la seva banda, els principis rectors recollits en el capítol V del títol primer de l’EAC tenen un paper
orientador de les polítiques públiques dels poders públics de Catalunya. Els àmbits materials sobre els quals
es projecten coincideixen substancialment amb els dels drets. Amb tot, les garanties dels principis rectors
són inicialment més reduïdes: a més d’informar la legislació positiva, la pràctica judicial i l’actuació dels
poders públics, s’estableix que són exigibles davant la jurisdicció d’acord amb les normes que els
despleguen.

4. Les competències de la Generalitat de Catalunya
La regulació de les competències de la Generalitat en el títol IV de l’EAC de 2006 incorpora també novetats
importants, que pretenen garantir i ampliar el nivell competencial autonòmic, tot respectant el marc
constitucional (l’article 149.1 CE fixa les competències exclusives de l’Estat). El fet que la CE remeti als
estatuts d’autonomia la determinació de les competències assumides per la comunitat autònoma confereix a
la norma estatutària un marge important a l’hora de concretar el nivell competencial autonòmic. La reforma
estatutària introdueix noves tècniques de repartiment competencial pel que fa a la tipologia competencial;
els principis i criteris que incideixen en el repartiment de competències entre la comunitat autònoma i l’Estat,
i la definició de les matèries de les competències.

4.1 Tipologia
L’establiment d’una tipologia de les competències en els articles 110 a 112 EAC es basa en les modalitats
d’atribució de les potestats o funcions jurídiques a l’ens autonòmic i/o estatal sobre les distintes matèries.
Les competències de la Generalitat són de tres tipus:

a) Les competències exclusives atribueixen de manera íntegra la potestat legislativa, la potestat
reglamentària i la funció executiva, de manera que correspon únicament a la Generalitat l’exercici
d’aquestes potestats en els àmbits de competència exclusiva. Amb aquesta definició es limita la possibilitat
d’ingerència estatal en matèries de competència exclusiva de la Generalitat, tot garantint la possibilitat
d’aquesta d’establir polítiques. Malgrat això, en certes matèries de competència exclusiva s’afegeix la
clàusula «respectant el que estableixi l’Estat en exercici de les seves competències en matèria de...» (per
exemple, en els articles 116 i 120 EAC, quan esmenten les competències estatals dels articles 149.1.13 i

149.1.16 CE). Cal precisar que aquesta fórmula fixa un límit a l’exercici de la competència per part de la
Generalitat, però no afecta la seva titularitat.
b) Les competències compartides atribueixen a la Generalitat la potestat legislativa, la potestat
reglamentària i la funció executiva, en el marc de les bases que fixi l’Estat com a principis o mínim comú
normatiu en normes amb rang de llei. Amb això s’indica que, en l’aspecte material, les bases no poden ser
regles concretes o detallades; i, en l’aspecte formal, no poden fixar-se per mitjà de reglaments o actes
administratius. D’aquesta manera es pretén garantir un àmbit per al desplegament i concreció de les bases
per mitjà de lleis autonòmiques, que permeti a la Generalitat establir polítiques pròpies. Amb tot, les
excepcions previstes als esmentats criteris generals de configuració de les bases («excepte en els supòsits
que es determinin d’acord amb la Constitució i aquest Estatut») resten en mans de l’Estat, ja que no se
circumscriuen als establerts de manera expressa pel text estatutari.

c) Les competències executives atribueixen a la Generalitat la potestat reglamentària, que comprèn
l’aprovació de disposicions per a l’execució de la normativa de l’Estat, i també la funció executiva. Aquesta
darrera inclou la potestat d’organització de la pròpia administració i, en general, totes les funcions i activitats
que l’ordenament atribueix a l’Administració pública (per exemple, de certificació, registre, autorització, etc.).
Pel que fa a les potestats normatives, la principal novetat és el reconeixement a la Generalitat de la potestat
de dictar reglaments executius de caràcter material (ad extra), mentre que abans es limitava als reglaments
organitzatius (ad intra).

4.2 Principis i criteris
El títol IV de l’EAC fa també referència a una sèrie de principis i criteris que contribueixen a fer més precisa
l’articulació competencial establerta entre l’Estat i la Generalitat. En termes generals, la menció d’aquests
principis i criteris pretén evitar que l’actuació duta a terme per l’Estat, emparant-se en elements diversos,
desvirtuï el sistema competencial en perjudici de la integritat de les competències autonòmiques.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

En primer lloc, pel que fa a l’activitat de foment (per exemple, subvencions o ajuts econòmics) es precisa
quina serà la intervenció de la Generalitat d’acord amb el tipus de competència que tingui reconeguda sobre
la matèria o sector de la realitat afectats. D’acord amb la jurisprudència constitucional, sovint no respectada
per l’Estat, aquest té la possibilitat de destinar recursos propis a qualsevol àmbit o activitat, però sense
alterar el sistema de distribució de competències que hi regeix.

Segonament, es preveu la participació de la Generalitat en l’exercici de les competències estatals, que pot
articular-se per mitjà dels mecanismes establerts en el títol VI («De les relacions institucionals»), o bé
mitjançant tècniques previstes en regular les matèries concretes de competència autonòmica, en què es
preveu l’emissió preceptiva d’informes previs (per exemple, en matèria d’energia o infraestructures del
transport) o bé l’acord previ del dos ens (així, en matèria d’inversions de l’Estat a Catalunya en béns i
equipaments culturals).

En tercer lloc, es reconeix la projecció de les competències de la Generalitat en relació amb la Unió Europea
i amb l’acció exterior. D’una banda, es precisa que la presència de la normativa de la Unió Europea no
altera la distribució de competències, de manera que la Generalitat desenvolupa i aplica el dret europeu en
l’àmbit de les seves competències i participa en els assumptes de la Unió quan afectin les seves
competències. D’altra banda, s’estableix la possibilitat de la Generalitat de dur a terme accions amb
projecció exterior derivades directament de les seves competències.

Finalment, pel que fa l’abast territorial de les competències de la Generalitat, s’estableix que en principi el
seu àmbit material està referit a Catalunya, si bé s’afegeixen dos principis destinats a evitar el trasllat
automàtic a l’Estat de les competències que tenen un objecte més ampli: la competència de la Generalitat
sobre la part d’aquest objecte situada en el seu territori i, quan l’objecte no es pot fraccionar, la previsió
d’instruments de col·laboració entre les comunitats autònomes afectades i subsidiàriament la coordinació
per l’Estat d’aquestes comunitats.

4.3 Les matèries de les competències
Les matèries de competència de la Generalitat s’enumeren per ordre alfabètic en el capítol II del títol relatiu
a les competències (articles del 116 al 183). La llargària d’aquesta part del text respon a la tècnica
legislativa utilitzada, consistent en l’especificació, en el si de cada article, de les submatèries o subsectors
que integren la matèria corresponent. Aquesta sistemàtica permet subdistingir, dins d’una mateixa matèria,
els sectors que són objecte d’una competència exclusiva, compartida o executiva de la Generalitat. A més,
en cada article, la llista de submatèries és precedida de la clàusula «en tot cas», indicativa que l’enumeració
no és tancada o exhaustiva, tot permetent l’addició per via interpretativa d’altres subsectors connectats amb
la matèria principal.

A mode d’exemple, es pot esmentar el règim d’exclusivitat prevalent en matèries com ara l’agricultura, la
indústria, l’ordenació administrativa del comerç o els transports terrestres que transcorrin íntegrament per
Catalunya; la identificació de subsectors en règim d’exclusivitat en matèries que anteriorment es
consideraven genèricament objecte d’una competència compartida, com l’educació i els mitjans de
comunicació; la configuració com a exclusives de funcions concretes que havien estat discutides per l’Estat
(així, la fixació d’horaris comercials dins l’ordenació comercial); el reforçament de la competència sobre el
dret civil català; l’explicitació de la competència exclusiva sobre la llengua pròpia; o la incorporació a les
llistes competencials de matèries de subsectors nous com ara la immigració o les comunicacions
electròniques. Tanmateix, es poden trobar encara alguns supòsits en els quals no es defineix el tipus de
competència de la Generalitat (per exemple, en la promoció de l’activitat econòmica, l’ordenació
farmacèutica o algunes submatèries d’immigració).

5. Les relacions institucionals de la Generalitat de Catalunya
5.1 Les relacions amb l’Estat i amb les altres comunitats autònomes
L’EAC de 2006 conté una regulació més extensa i sistemàtica que el seu antecedent de les relacions
institucionals de la Generalitat. D’entrada, el títol preliminar conté el mandat de promoure l’intercanvi cultural
i la cooperació amb les comunitats i els territoris, pertanyents o no a l’Estat espanyol, que tenen vincles
històrics, lingüístics i culturals amb Catalunya. Més endavant, en el títol V EAC es regulen amb caràcter

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

general les relacions de col·laboració amb l’Estat i amb altres comunitats autònomes i s’estableix el principi
de participació de la Generalitat en les institucions i els procediments de presa de decisions de l’Estat que
afectin les seves competències.

Els principals instruments o tècniques de col·laboració són els convenis de col·laboració (i els acords de
cooperació amb altres comunitats autònomes), els òrgans i els procediments multilaterals, els òrgans mixtos
i d’altres que es puguin crear. El text estatutari fixa el règim general dels convenis i precisa que la
participació de la Generalitat en els òrgans i els mecanismes bilaterals i multilaterals de col·laboració no
altera la titularitat de les competències.

Les novetats més importants es concreten en la previsió de la participació de la Generalitat en el
nomenament dels membres del Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial i dels
organismes econòmics i socials més rellevants (Banc d’Espanya, Tribunal de Comptes o Consell de Ràdio i
Televisió, entre d’altres). La materialització d’aquesta participació es remet als procediments establerts per
les lleis estatals reguladores d’aquests organismes o institucions.

Una altra novetat destacable és la creació de la Comissió Bilateral, com a marc permanent de relació entre
el Govern de la Generalitat i el Govern de l’Estat, amb la qual es pretén potenciar el principi de bilateralitat.
Aquesta Comissió té una composició paritària, és presidida alternativament per les dues parts i es reuneix
almenys dues vegades l’any i sempre que ho demani una de les dues parts. L’actuació de la Comissió
facilita la participació i la col·laboració de la Generalitat en l’exercici de les competències estatals que
l’afectin, com també l’intercanvi d’informació i l’establiment de mecanismes de col·laboració. A banda de les
funcions generals de deliberació, proposta i acord, la Comissió té una intervenció preceptiva en certes
matèries (per exemple, per decidir l’emplaçament d’infraestructures de titularitat estatal a Catalunya).

5.2 L’acció exterior i les relacions amb la Unió Europea
En relació amb la Unió Europea, el títol V estableix diversos mecanismes de participació de la Generalitat,
de forma directa o mitjançant l’Estat, en els afers europeus que afectin les competències o els interessos de
Catalunya. Concretament, la Generalitat participa en els processos de negociació i revisió dels tractats, en
la formació de les posicions de l’Estat espanyol davant la Unió Europea i en institucions —amb una especial
referència al Consell de Ministres— i organismes europeus. A més, el Parlament participa en els
procediments de control dels principis comunitaris de subsidiarietat i proporcionalitat. Pel que fa a la fase
descendent, la Generalitat aplica i executa el dret de la Unió Europea i gestiona els fons europeus en l’àmbit
de les seves competències.

Pel que fa a l’acció exterior, s’estableix que la Generalitat té capacitat per portar a terme les accions amb
projecció exterior que derivin de les seves competències. Com a manifestacions d’aquest principi, es regula
la subscripció d’acords de col·laboració, la col·laboració amb l’Estat en els processos de negociació dels
tractats que afectin les competències autonòmiques i la participació en organismes internacionals (amb una
especial menció a la UNESCO).

6. El finançament
La inclusió del títol VI, relatiu al finançament (vegeu també les previsions incloses en les disposicions
addicionals 3, 4, 7 a 12 i les disposicions finals 1 a 3), es fonamenta en la consideració que el marc
constitucional permet una regulació dels elements específics del finançament de la Generalitat en el text
estatutari, de conformitat amb la naturalesa pròpia de la norma estatutària.

Així, l’EAC regula els següents elements de les finances de la Generalitat. D’una banda, l’autonomia
tributària de la Generalitat, que s’incrementa pel que fa a la participació de la Generalitat en els impostos
cedits (el 50 % de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de l’impost sobre el valor afegit, i el 58
% en el cas dels impostos especials). Relacionat amb l’anterior, augmenta també la capacitat normativa de
la Generalitat sobre els impostos esmentats. Correspon a l’Agència Tributària de Catalunya la gestió, la
recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els tributs propis i dels cedits totalment per l’Estat, amb
l’establiment del compromís diferit, per un període màxim de dos anys, de crear un consorci o ens
equivalent en el qual participin de forma paritària l’Agència catalana i l’Agència Estatal d’Administració
Tributària per a la gestió de la resta d’impostos recaptats a Catalunya.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

D’altra banda, s’introdueixen alguns canvis en els mecanismes de solidaritat, orientats a garantir que els
serveis prestats per les diferents comunitats autònomes (en àmbits com ara l’educació, la sanitat o altres
serveis socials bàsics) ofereixin uns nivells similars si hi ha un esforç fiscal similar. També s’inclouen altres
previsions sobre la inversió estatal a Catalunya en infraestructures, en què s’estableix l’equiparació a la
participació relativa del producte interior brut de Catalunya en relació amb el PIB de l’Estat durant set anys.
Finalment, s’enforteixen els elements de bilateralitat en la negociació i l’aplicació del sistema de finançament
i es disposa que l’Estatut i la Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA) regeixin
en el mateix pla normatiu les relacions tributàries entre l’Estat i la Generalitat.

7. La reforma de l’Estatut
L’EAC de 1979 regulava dos procediments distints de reforma en l’article 56, que s’ha emprat en el procés
recent, i en l’article 57, reservat per a les reformes que no afectessin les relacions de Catalunya amb l’Estat.
En l’EAC de 2006 s’estableixen també dos procediments, en funció del mateix criteri: un procediment més
simplificat (article 222) per a la reforma dels títols I i II, que no afecten les relacions amb l’Estat; i un
procediment més complex (article 223) que s’aplica a la reforma de la resta de títols.

L’actual regulació de la reforma manté la rigidesa del text estatutari, en exigir una majoria reforçada de dues
tercers parts del Parlament per a la seva aprovació en seu autonòmica. Pel que fa a la iniciativa del procés
de reforma, en el marc de l’article 222 correspon al Parlament de Catalunya i al Govern de la Generalitat, i
es preveu com a novetat que una fracció dels municipis (el 20 % dels ajuntaments catalans, que representin
almenys el 20 % de la població) o dels ciutadans (300.000 signatures) sol·licitin al Parlament l’exercici de la
iniciativa de reforma. Diversament, en l’article 223 s’atribueix la iniciativa de reforma al Parlament, al Govern
de la Generalitat i a les Corts Generals.

La principal diferència entre els dos procediments se centra en la tramitació que han de dur a terme les
Corts Generals: en el procediment simplificat el Parlament remet la reforma a les Corts, que, si en el termini
de 30 dies no es declaren afectades, la ratifiquen per mitjà de llei orgànica. En canvi, en el segon
procediment es preveu que les Corts tramitin el text d’acord amb el procediment establert pels reglaments
parlamentaris i la creació de comissions mixtes paritàries amb representants del Parlament per facilitar la
formulació d’una proposta de mutu acord (si no és possible, es tramitarà per les Corts). A més, s’estableix la
possibilitat del Parlament de retirar la proposta de reforma, per majoria absoluta, en qualsevol moment de la
tramitació a les Corts.

En tots dos procediments cal el referèndum positiu dels electors de Catalunya. Si la proposta de reforma no
és aprovada pel Parlament, per les Cort Generals o pel cos electoral, no pot ser novament debatuda fins
que hagi transcorregut un any.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

Idees força

1. L’Estatut d’autonomia de Catalunya és la norma institucional bàsica de la comunitat autònoma de
Catalunya.
2. La Generalitat és el sistema institucional en què s’organitza l’autogovern de Catalunya. Els poders de la
Generalitat emanen del poble de Catalunya i s’exerceixen d’acord amb el que estableixen l’EAC i la
Constitució.
3. El català és la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques.
4. L’EAC incorpora un catàleg de drets, deures i principis rectors que informa la condició política de
ciutadania.
5. La regulació que fa l’EAC de les competències de la Generalitat pretén garantir i ampliar el nivell
competencial autonòmic.
6. Els instruments de col·laboració s’habiliten per a l’exercici eficaç de les competències respectives i per a
la defensa dels interessos respectius, sense alterar la titularitat de les competències. La Comissió Bilateral
Generalitat – Estat és el marc general i permanent de relació entre el Govern de la Generalitat i el govern de
l’Estat.
7. Correspon a l’Agència Tributària de Catalunya la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció dels
tributs propis de la Generalitat de Catalunya i dels tributs estatals totalment cedits a la Generalitat.
Glossari

Estatut d’autonomia
Competències exclusives
Competències compartides
Competències executives
Bloc de constitucionalitat
Sistema institucional
Convenis de col·laboració
Acords de cooperació
Principis rectors del finançament de la Generalitat
Procediments de reforma de l’Estatut

 

 

Bienvenido

Ya tienes weblog.

Para empezar a publicar artículos y administrar tu nueva bitácora:

1. busca el enlace Administrar en esta misma página.
   
2. Deberás introducir tu clave para poder acceder.

Una vez dentro podrás:

• editar los artículos y comentarios (menú Artículos);
  
• publicar un nuevo texto (Escribir nuevo);
  
• modificar la apariencia y configurar tu bitácora (Opciones);
  
• volver a esta página y ver el blog tal y como lo verían tus visitantes (Salir al blog).

Puedes eliminar este artículo (en Artículos > eliminar). ¡Que lo disfrutes!