L'Estatut de Catalunya

El Departament d’Interior

Tema B.1.
L’Estatut d’autonomia de Catalunya

1. Antecedents històrics i naturalesa jurídica
1.1 Antecedents històrics
1.2 Naturalesa jurídica
2. Contingut i estructura
2.1. Contingut
2.2. Estructura
3. Els drets, els deures i els principis rectors
4. Les competències de la Generalitat de Catalunya
4.1 Tipologia
4.2 Principis i criteris
4.3 Les matèries de les competències
5. La relacions institucionals de la Generalitat de Catalunya
5.1 La relació amb l’Estat i amb les altres comunitats autònomes
5.2 L’acció exterior i les relacions amb la Unió Europea
6. El finançament
7. La reforma de l’Estatut
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

Tema B.1.
L’Estatut d’autonomia de Catalunya

1. Antecedents històrics i naturalesa jurídica
1.1 Antecedents històrics
En el marc de la Constitució espanyola de 1978 (CE), Catalunya accedia a l’autonomia pel procediment
establert en l’article 151.2 CE, mitjançant l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de 1979 (Llei orgànica 4/1979,
de 18 de desembre). Aquesta norma ha regit l’autogovern català durant més de vint-i-cinc anys. Recentment
ha estat objecte d’una reforma que, pel seu caràcter general, implica la derogació completa de l’Estatut de
1979, que és substituït pel nou text.

Després de les eleccions autonòmiques de novembre de 2003, en les quals quatre dels cinc partits
parlamentaris presentaven propostes de canvi del marc estatutari, el 9 de febrer de 2004 s’iniciava el procés
de reforma de l’Estatut. La proposta de reforma va ser elaborada a Catalunya en seu parlamentària: primer,
per una ponència conjunta amb representants de tots els grups parlamentaris, a partir de la documentació
prèvia elaborada per l’Institut d’Estudis Autonòmics; segonament, va ser tramitada dins la Comissió
d’Organització i Administració de la Generalitat; i, finalment, el text de la proposta fou aprovat pel Ple del
Parlament el 30 de setembre de 2005 (amb 120 vots a favor i 15 en contra). Entre les dues darreres etapes
hi hagué el Dictamen núm. 269 del Consell Consultiu (5 de setembre de 2005), que va pronunciar-se sobre
la constitucionalitat de la proposta. També cal esmentar les trobades de líders polítics catalans (Miravet),
que van contribuir a impulsar el procés.

La segona fase de la reforma, que té lloc a les Corts Generals, va comprendre les fases següents: presa en
consideració pel Ple del Congrés dels Diputats; presentació d’esmenes; discussió dins la Comissió Conjunta
paritària integrada per la Comissió Constitucional del Congrés i una delegació del Parlament de Catalunya,
en què es va formalitzar l’acord sobre el text (Dictamen de 21 de març de 2005), en bona part tributari de les
negociacions multilaterals i bilaterals extraparlamentàries entre les forces polítiques catalanes que avalaven
la reforma i membres del Govern espanyol i del partit governamental; aprovació pel Ple del Congrés (30 de
març de 2006); i tramitació del text pel Senat, que l’aprovà el 10 de maig de 2006, sense introduir-hi
modificacions. El procés va finalitzar amb el referèndum del dia 18 de juny de 2006, que obtingué un resultat
positiu. Després de la seva promulgació i publicació oficial, la reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya
(EAC), aprovada per la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, va entrar en vigor el dia 9 d’agost de 2006.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

1.2 Naturalesa jurídica
L’Estatut d’autonomia és una norma d’una naturalesa especial, vinculada a la funció fonamental que
acompleix en la configuració del model d’Estat compost, anomenat Estat autonòmic. El títol VIII de la CE,
relatiu a l’«Organització territorial de l’Estat», no estableix directament el model territorial, sinó que fixa
bàsicament certs principis i les regles procedimentals a seguir per transformar l’anterior Estat unitari en un
Estat descentralitzat políticament. Aquesta transformació es basa en el principi dispositiu, d’acord amb el
qual són el mateixos territoris interessats, identificats com a nacionalitats i regions (article 2 CE), els que
decideixen exercir el dret a l’autonomia i la configuració concreta que tindrà la respectiva comunitat
autònoma. La CE remet l’efectiva creació i configuració de les comunitats autònomes a unes normes
posteriors, de naturalesa especial, que són els estatuts d’autonomia. La norma estatutària assumeix així una
funció constitucional, atès que és un complement indispensable de la Constitució per a la determinació de
l’estructura territorial de l’Estat.

D’acord amb l’anterior, l’EAC té una doble naturalesa jurídica: d’una banda, és la llei primera i fonamental de
l’ordenament jurídic català i, de l’altra, és una llei orgànica estatal. En el primer sentit, l’Estatut d’autonomia
es caracteritza com la norma institucional bàsica de la comunitat autònoma de Catalunya (article 147.1 CE).
Es tractade la norma que, com a expressió del dret a l’autonomia, constitueix la comunitat autònoma, funda
el seu ordenament jurídic propi i estableix l’organització institucional i els poders que li corresponen, en el
marc de la Constitució. L’Estatut desenvolupa així un paper similar al de constitució de la comunitat, tot i no
tenir formalment aquest caràcter. Com a norma de capçalera de l’ordenament autonòmic, que s’articula amb
l’ordenament estatal en un context plural, l’EAC estableix el tipus de normes que l’integren (llei, decret
legislatiu, decret llei i reglaments), els òrgans dotats de potestats normatives i certs condicionaments de la
seva actuació (mandats, principis, drets). Consegüentment, l’EAC determina la validesa de la resta de
normes de l’ordenament autonòmic, que no poden contradir-lo, i té eficàcia derogatòria immediata, sempre
que així resulti, naturalment, de les característiques de la corresponent norma estatutària. Però l’Estatut és
també una norma estatal, que revesteix la forma de llei orgànica aprovada per les Corts Generals (amb
l’exigència d’una majoria absoluta de la cambra en el cas del Congrés dels Diputats). L’especial naturalesa
de la norma estatutària es tradueix en un procediment també especial d’aprovació i reforma, que el separa
de la resta de lleis orgàniques. L’EAC és una norma de caràcter paccionat, ja que tant la seva aprovació
com la seva reforma exigeixen la concurrència de dues voluntats, l’autonòmica i l’estatal. Com a estatut
pactat, l’elaboració de l’EAC de 1979 va seguir el procediment de l’article 152.1 CE, que reforça el caràcter
bilateral mitjançant l’exigència d’una negociació entre les Corts Generals i els representants de l’assemblea
proponent (constituïda pels senadors i diputats escollits per les circumscripcions del territori que accedia a
l’autonomia). La Constitució remet la regulació del procediment de reforma al mateix Estatut (que pot
preveure requisits que n’incrementin la rigidesa, com una majoria reforçada del Parlament autonòmic), si bé
ja fixa un referèndum preceptiu i vinculant de la població de la comunitat autònoma (article 152.2 CE).

L’EAC ocupa una posició especial en l’ordenament jurídic, ja que està subordinat a la Constitució, però està
supraordenat a la resta de normes de l’ordenament, tant estatals com autonòmiques. Aquesta superioritat
no es basa estrictament en una relació de jerarquia o de competència, sinó que prové de la funció
constitucional que acompleix la norma estatutària. D’una banda, la integració en l’anomenat bloc de la
constitucionalitat converteix l’Estatut en la principal norma que, a més de la mateixa Constitució, intervé en
la delimitació de les competències entre l’Estat i de la comunitat autònoma. D’aquesta manera, actua com a
paràmetre de constitucionalitat de les lleis estatals i autonòmiques, ja que s’ha de tenir en compte per veure
si les lleis o normes examinades es mouen o no dins el seu àmbit competencial.

D’altra banda, la posició de la norma estatutària en l’ordenament s’explica per la seva rigidesa, que fa que,
una vegada aprovat, l’EAC presenti una força passiva o resistència enfront d’altres normes, ja que només
pot ser reformat pels procediments específics que s’hi preveuen (article 152.2 CE). Per tant, és indisponible
unilateralment tant per al legislador estatal com per al legislador autonòmic. L’Estatut es converteix així, amb
caràcter més general, en paràmetre indirecte o mediat de la constitucionalitat de totes les normes estatals i
autonòmiques.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

2. Contingut i estructura
2.1. Contingut
La naturalesa jurídica de l’Estatut condiciona el contingut d’aquesta norma. L’article 147.2 CE estableix un
contingut mínim o obligatori de tots els estatuts. Aquest precepte estableix una reserva estatutària, de
manera que les matèries que esmenta han de ser necessàriament regulades pels estatuts, concretament:

a) La denominació de la comunitat autònoma que s’ajusti millor a la seva identitat històrica (article 1 EAC).
b) La delimitació del territori de la comunitat autònoma (article 9 EAC).
c) La denominació, l’organització i la seu de les institucions autònomes pròpies(títol II EAC).
d) Les competències assumides dins del marc establert per la Constitució i les bases per al traspàs dels
serveis corresponents (títol IV EAC).

La reserva d’aquestes matèries a l’Estatut no impedeix totalment que d’altres normes completin la regulació
estatutària. Així, pel que fa a les institucions d’autogovern, l’Estatut de 1979 deixava un espai per a una
regulació de detall per la Llei 3/1982, de 23 de març, del Parlament, el president i el Consell Executiu
(enllaçant amb la tradició de l’anomenat Estatut interior de 1933). I, en l’àmbit competencial, sens perjudici
de la funció estatutària de delimitació de les competències, la comunitat autònoma pot rebre noves
competències en virtut de les lleis estatals de l’article 150 CE (llei marc i llei orgànica de transferència o
delegació).

D’altres matèries específiques que la CE remet als estatuts són: la declaració d’oficialitat de la llengua oficial
pròpia (art. 3.2 CE i 6 EAC); el reconeixement de banderes i ensenyes pròpies (art. 4.2 CE i 8 EAC); el
procediment de designació dels senadors de representació autonòmica (art. 69.5 CE i 61 EAC); o la
celebració de convenis amb altres comunitats autònomes (art. 145.2 CE), entre d’altres.

A més de les matèries anteriors, explícitament previstes per la Constitució, tots els estatuts d’autonomia han
inclòs també altres matèries (per exemple, la hisenda pròpia, les fonts del dret, els ens locals o aspectes de
l’Administració de justícia), cosa que posa de manifest que el seu contingut és en realitat més ampli. Això té
com a efecte l’extensió a aquestes altres matèries de la protecció estatutària, derivada del règim específic
de reforma i de la força especial d’aquesta norma en el si de l’ordenament.

La qüestió de quins continguts eventuals poden incorporar-se a la norma estatutària s’ha plantejat respecte
de la regulació més àmplia introduïda per la reforma de l’EAC de 2006. Els criteris a l’hora de valorar
aquests continguts extres són la seva connexió amb el contingut necessari i la seva adequació a la funció
constitucional de l’Estatut, com a norma institucional bàsica (o constitució) de la comunitat autònoma i com a
norma que defineix la posició estatutària de la comunitat en el si de l’Estat. En aquest sentit, cal considerar
plenament legítima la inclusió en l’EAC d’un catàleg de drets i deures dels ciutadans, atès que responen al
significat de norma institucional bàsica i es vinculen amb les competències de la Generalitat.

2.2. Estructura
L’EAC de 2006 presenta una estructura més complexa que el text precedent de 1979, com a conseqüència
de la major extensió i de la utilització de noves tècniques legislatives. A banda del preàmbul, l’articulat
s’ordena en títols, capítols i —només pel que fa a alguns capítols— en seccions. Fent un paral·lelisme amb
les constitucions, dins del text estatutari es pot distingir una part dogmàtica (principis generals, drets i
deures dels ciutadans i principis rectors) i una part orgànica (institucions, competències, relacions
institucionals i finançament, a més del procediment de reforma).

L’estructura de l’EAC és la següent:

1. Preàmbul: recull el conjunt de motivacions que fonamenten la regulació estatutària . No té valor normatiu,
però és un element important per a la interpretació del text. Com a aspectes més destacables cal esmentar:
les invocacions al passat històric; el dret inalienable de Catalunya a l’autogovern; la voluntat de construir
una societat democràtica i avançada, solidària amb el conjunt d’Espanya i incardinada a Europa. En el
preàmbul consta una referència al caràcter de Catalunya com a nació, en dir: «El Parlament de Catalunya,
recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de
Catalunya com a nacionalitat».

2. Títol preliminar (articles 1 al 14)
Aquesta part inicial de l’articulat estatutari conté els principis i les definicions generals relatius als elements
fonamentals de l’autogovern català, en els vessants identitari i institucional:
a) Catalunya és definida com a nacionalitat, que exerceix el seu autogovern constituïda en comunitat
autònoma, d’acord amb la Constitució i amb l’Estatut. Es fa també una invocació al drets històrics del poble
català com a fonament de l’autogovern de Catalunya, dels quals deriva una posició singular de la
Generalitat en àmbits com el dret civil, la llengua, la cultura —i la projecció d’ambdues en l’ensenyament— i
el sistema institucional (articles 1 i 5 EAC).

b) La Generalitat es defineix com el sistema institucional en què s’organitza políticament l’autogovern de
Catalunya. Integren aquest sistema, a més de les institucions polítiques bàsiques (Parlament, Presidència i
Govern), els òrgans de rellevància estatutària (Síndic de Greuges, Consell de Garanties Estatutàries) i els
ens locals (municipis, vegueries i comarques). S’estableix la capitalitat de Barcelona, que és la seu
permanent del Parlament, la Presidència i el Govern (articles 2 i 10 EAC).

c) El territori de Catalunya es fa correspondre amb els límits geogràfics i administratius actuals de la
Generalitat. Les normes i disposicions de la Generalitat tenen eficàcia territorial, sens perjudici de les
excepcions que es prevegin. Pel que fa a l’element personal, la condició política de catalans o ciutadans de
Catalunya es reconeix als ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya, així com als
espanyols residents a l’estranger que han tingut darrerament aquest veïnatge i ho sol·licitin (articles 7, 9 i
14).

d) L’ordenament lingüístic es fonamenta en la definició del català com a llengua pròpia de Catalunya i el
reconeixement de l’oficialitat de les llengües catalana i castellana. El català és la llengua d’ús normal i
preferent de les administracions públiques i els mitjans de comunicació públics de Catalunya i la llengua
normalment emprada en l’ensenyament. De l’oficialitat deriven els drets d’utilitzar i conèixer i el deure de
coneixement de les dues llengües oficials. L’establiment del darrer deure permet l’equiparació jurídica del
català respecte del que estableix l’article 3.1 CE per al castellà (article 6 EAC).

e) Els símbols nacionals de Catalunya són la bandera tradicional quadribarrada, la Diada de l’Onze de
Setembre i l’himne Els segadors (article 8 EAC).

f) L’Aran és reconegut com a realitat occitana dotada d’identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística,
que ha de ser protegida per mitjà d’un règim jurídic especial. L’aranès, denominació que rep la llengua
occitana a l’Aran, es declara llengua pròpia d’aquest territori i oficial de Catalunya, d’acord amb l’Estatut i les
lleis (article 11 EAC).

3. Títol primer: «Dels drets, deures i principis rectors» (articles del 15 al 54)
– Capítol I: «Drets i deures de l’àmbit civil i social»
– Capítol II: «Drets en l’àmbit polític i de l’Administració»
– Capítol III: «Drets i deures lingüístics»
– Capítol IV: «Garanties dels drets estatutaris»
– Capítol V: «Principis rectors»
4. Títol segon: «De les institucions» (articles del 55 al 94)
– Capítol I: «El Parlament»
– Capítol II: «El President o presidenta de la Generalitat»
– Capítol III: «El Govern i l’Administració de la Generalitat»
– Capítol IV: «Les relacions entre el Parlament i el Govern»
– Capítol V: «Altres institucions de la Generalitat»
– Capítol VI: «El govern local»
– Capítol VII: «Organització institucional pròpia de l’Aran»
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

5. Títol tercer: «Del poder judicial a Catalunya» (articles del 95 al 109)
– Capítol I: «El Tribunal Superior de Justícia i el fiscal o la fiscal superior
de Catalunya»
– Capítol II: «El Consell de Justícia de Catalunya»
– Capítol III: «Competències de la Generalitat sobre l’Administració de
justícia»
6. Títol quart: «De les competències» (articles del 110 al 173)
– Capítol I: «Tipologia de les competències»
– Capítol II: «Les matèries de les competències»
7. Títol cinquè: «De les relacions institucionals de la Generalitat» (articles del 174
al 200)
– Capítol I: «Relacions de la Generalitat amb l’Estat i amb altres comunitats
autònomes»
– Capítol II: «Relacions de la Generalitat amb la Unió Europea»
– Capítol III: «Acció exterior de la Generalitat»
8. Títol sisè: «Del finançament de la Generalitat» (articles del 201 al 221)
9. Títol setè: «De la reforma de l’Estatut» (articles 222 i 223)
10. Disposicions: quinze disposicions addicionals, dues disposicions transitòries, una
disposició derogatòria i quatre disposicions finals.
3. Els drets, els deures i els principis rectors
La novetat destacada de la inclusió d’un catàleg de drets en l’EAC de 2006 dota d’un contingut explícit la
condició política de ciutadania. Convé precisar que la declaració estatutària de drets no afecta el règim
general dels drets fonamentals previst en el títol I de la CE i en les lleis orgàniques que els despleguen. Així,
es declara expressament que els ciutadans de Catalunya són titulars dels drets i deures reconeguts per
l’Estatut, la Constitució, la Unió Europea, la Declaració universal de drets humans, el Conveni europeu per a
la protecció dels drets humans i els altres tractats en aquesta matèria subscrits per Espanya. Els poders
públics de Catalunya han de promoure el ple exercici de les llibertats i els drets, així com les condicions
perquè la llibertat i la igualtat dels individus i els grups siguin reals i efectives (articles 4 i 15 EAC).

Dins d’aquest marc general, els drets previstos estatutàriament són els vinculats amb els àmbits propis de
l’autonomia de Catalunya. En molts supòsits s’incorporen a l’EAC drets ja recollits prèviament per la
legislació sectorial catalana (per exemple, drets lingüístics, accés als serveis socials, participació escolar),
conferint -los una garantia estatutària. El reconeixement estatutari de drets i deures no atribueix directament
competències a la Generalitat, ni implica cap modificació del sistema de distribució de competències amb
l’Estat.

Els drets reconeguts en els capítols I, II i III del títol primer de l’EAC es configuren bàsicament com a drets
subjectius, sens perjudici de la seva configuració legal posterior en la majoria de casos. Pel que fa al
contingut, els drets es projecten en els àmbits civil i social (per exemple, prestacions familiars, educació,
cultura, salut, habitatge, medi ambient o consum), polític i de relació amb les administracions (participació,
bona administració o protecció de dades) i lingüístic (així, opció lingüística davant les administracions o
ensenyament).

Quant a les garanties, els drets vinculen tots els poders públics de Catalunya (i, en el cas dels drets
lingüístics que l’afecten, també l’Administració de l’Estat) i, d’acord amb la naturalesa de cada dret, els
particulars. Es preveu que el Parlament ha d’aprovar per llei la Carta dels drets i deures dels ciutadans de
Catalunya, i es reserva la regulació essencial i el desplegament directe dels drets a la llei. Finalment, es
preveu una garantia jurisdiccional específica, per mitjà d’un recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya (capítol IV).

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

Per la seva banda, els principis rectors recollits en el capítol V del títol primer de l’EAC tenen un paper
orientador de les polítiques públiques dels poders públics de Catalunya. Els àmbits materials sobre els quals
es projecten coincideixen substancialment amb els dels drets. Amb tot, les garanties dels principis rectors
són inicialment més reduïdes: a més d’informar la legislació positiva, la pràctica judicial i l’actuació dels
poders públics, s’estableix que són exigibles davant la jurisdicció d’acord amb les normes que els
despleguen.

4. Les competències de la Generalitat de Catalunya
La regulació de les competències de la Generalitat en el títol IV de l’EAC de 2006 incorpora també novetats
importants, que pretenen garantir i ampliar el nivell competencial autonòmic, tot respectant el marc
constitucional (l’article 149.1 CE fixa les competències exclusives de l’Estat). El fet que la CE remeti als
estatuts d’autonomia la determinació de les competències assumides per la comunitat autònoma confereix a
la norma estatutària un marge important a l’hora de concretar el nivell competencial autonòmic. La reforma
estatutària introdueix noves tècniques de repartiment competencial pel que fa a la tipologia competencial;
els principis i criteris que incideixen en el repartiment de competències entre la comunitat autònoma i l’Estat,
i la definició de les matèries de les competències.

4.1 Tipologia
L’establiment d’una tipologia de les competències en els articles 110 a 112 EAC es basa en les modalitats
d’atribució de les potestats o funcions jurídiques a l’ens autonòmic i/o estatal sobre les distintes matèries.
Les competències de la Generalitat són de tres tipus:

a) Les competències exclusives atribueixen de manera íntegra la potestat legislativa, la potestat
reglamentària i la funció executiva, de manera que correspon únicament a la Generalitat l’exercici
d’aquestes potestats en els àmbits de competència exclusiva. Amb aquesta definició es limita la possibilitat
d’ingerència estatal en matèries de competència exclusiva de la Generalitat, tot garantint la possibilitat
d’aquesta d’establir polítiques. Malgrat això, en certes matèries de competència exclusiva s’afegeix la
clàusula «respectant el que estableixi l’Estat en exercici de les seves competències en matèria de...» (per
exemple, en els articles 116 i 120 EAC, quan esmenten les competències estatals dels articles 149.1.13 i

149.1.16 CE). Cal precisar que aquesta fórmula fixa un límit a l’exercici de la competència per part de la
Generalitat, però no afecta la seva titularitat.
b) Les competències compartides atribueixen a la Generalitat la potestat legislativa, la potestat
reglamentària i la funció executiva, en el marc de les bases que fixi l’Estat com a principis o mínim comú
normatiu en normes amb rang de llei. Amb això s’indica que, en l’aspecte material, les bases no poden ser
regles concretes o detallades; i, en l’aspecte formal, no poden fixar-se per mitjà de reglaments o actes
administratius. D’aquesta manera es pretén garantir un àmbit per al desplegament i concreció de les bases
per mitjà de lleis autonòmiques, que permeti a la Generalitat establir polítiques pròpies. Amb tot, les
excepcions previstes als esmentats criteris generals de configuració de les bases («excepte en els supòsits
que es determinin d’acord amb la Constitució i aquest Estatut») resten en mans de l’Estat, ja que no se
circumscriuen als establerts de manera expressa pel text estatutari.

c) Les competències executives atribueixen a la Generalitat la potestat reglamentària, que comprèn
l’aprovació de disposicions per a l’execució de la normativa de l’Estat, i també la funció executiva. Aquesta
darrera inclou la potestat d’organització de la pròpia administració i, en general, totes les funcions i activitats
que l’ordenament atribueix a l’Administració pública (per exemple, de certificació, registre, autorització, etc.).
Pel que fa a les potestats normatives, la principal novetat és el reconeixement a la Generalitat de la potestat
de dictar reglaments executius de caràcter material (ad extra), mentre que abans es limitava als reglaments
organitzatius (ad intra).

4.2 Principis i criteris
El títol IV de l’EAC fa també referència a una sèrie de principis i criteris que contribueixen a fer més precisa
l’articulació competencial establerta entre l’Estat i la Generalitat. En termes generals, la menció d’aquests
principis i criteris pretén evitar que l’actuació duta a terme per l’Estat, emparant-se en elements diversos,
desvirtuï el sistema competencial en perjudici de la integritat de les competències autonòmiques.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

En primer lloc, pel que fa a l’activitat de foment (per exemple, subvencions o ajuts econòmics) es precisa
quina serà la intervenció de la Generalitat d’acord amb el tipus de competència que tingui reconeguda sobre
la matèria o sector de la realitat afectats. D’acord amb la jurisprudència constitucional, sovint no respectada
per l’Estat, aquest té la possibilitat de destinar recursos propis a qualsevol àmbit o activitat, però sense
alterar el sistema de distribució de competències que hi regeix.

Segonament, es preveu la participació de la Generalitat en l’exercici de les competències estatals, que pot
articular-se per mitjà dels mecanismes establerts en el títol VI («De les relacions institucionals»), o bé
mitjançant tècniques previstes en regular les matèries concretes de competència autonòmica, en què es
preveu l’emissió preceptiva d’informes previs (per exemple, en matèria d’energia o infraestructures del
transport) o bé l’acord previ del dos ens (així, en matèria d’inversions de l’Estat a Catalunya en béns i
equipaments culturals).

En tercer lloc, es reconeix la projecció de les competències de la Generalitat en relació amb la Unió Europea
i amb l’acció exterior. D’una banda, es precisa que la presència de la normativa de la Unió Europea no
altera la distribució de competències, de manera que la Generalitat desenvolupa i aplica el dret europeu en
l’àmbit de les seves competències i participa en els assumptes de la Unió quan afectin les seves
competències. D’altra banda, s’estableix la possibilitat de la Generalitat de dur a terme accions amb
projecció exterior derivades directament de les seves competències.

Finalment, pel que fa l’abast territorial de les competències de la Generalitat, s’estableix que en principi el
seu àmbit material està referit a Catalunya, si bé s’afegeixen dos principis destinats a evitar el trasllat
automàtic a l’Estat de les competències que tenen un objecte més ampli: la competència de la Generalitat
sobre la part d’aquest objecte situada en el seu territori i, quan l’objecte no es pot fraccionar, la previsió
d’instruments de col·laboració entre les comunitats autònomes afectades i subsidiàriament la coordinació
per l’Estat d’aquestes comunitats.

4.3 Les matèries de les competències
Les matèries de competència de la Generalitat s’enumeren per ordre alfabètic en el capítol II del títol relatiu
a les competències (articles del 116 al 183). La llargària d’aquesta part del text respon a la tècnica
legislativa utilitzada, consistent en l’especificació, en el si de cada article, de les submatèries o subsectors
que integren la matèria corresponent. Aquesta sistemàtica permet subdistingir, dins d’una mateixa matèria,
els sectors que són objecte d’una competència exclusiva, compartida o executiva de la Generalitat. A més,
en cada article, la llista de submatèries és precedida de la clàusula «en tot cas», indicativa que l’enumeració
no és tancada o exhaustiva, tot permetent l’addició per via interpretativa d’altres subsectors connectats amb
la matèria principal.

A mode d’exemple, es pot esmentar el règim d’exclusivitat prevalent en matèries com ara l’agricultura, la
indústria, l’ordenació administrativa del comerç o els transports terrestres que transcorrin íntegrament per
Catalunya; la identificació de subsectors en règim d’exclusivitat en matèries que anteriorment es
consideraven genèricament objecte d’una competència compartida, com l’educació i els mitjans de
comunicació; la configuració com a exclusives de funcions concretes que havien estat discutides per l’Estat
(així, la fixació d’horaris comercials dins l’ordenació comercial); el reforçament de la competència sobre el
dret civil català; l’explicitació de la competència exclusiva sobre la llengua pròpia; o la incorporació a les
llistes competencials de matèries de subsectors nous com ara la immigració o les comunicacions
electròniques. Tanmateix, es poden trobar encara alguns supòsits en els quals no es defineix el tipus de
competència de la Generalitat (per exemple, en la promoció de l’activitat econòmica, l’ordenació
farmacèutica o algunes submatèries d’immigració).

5. Les relacions institucionals de la Generalitat de Catalunya
5.1 Les relacions amb l’Estat i amb les altres comunitats autònomes
L’EAC de 2006 conté una regulació més extensa i sistemàtica que el seu antecedent de les relacions
institucionals de la Generalitat. D’entrada, el títol preliminar conté el mandat de promoure l’intercanvi cultural
i la cooperació amb les comunitats i els territoris, pertanyents o no a l’Estat espanyol, que tenen vincles
històrics, lingüístics i culturals amb Catalunya. Més endavant, en el títol V EAC es regulen amb caràcter

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

general les relacions de col·laboració amb l’Estat i amb altres comunitats autònomes i s’estableix el principi
de participació de la Generalitat en les institucions i els procediments de presa de decisions de l’Estat que
afectin les seves competències.

Els principals instruments o tècniques de col·laboració són els convenis de col·laboració (i els acords de
cooperació amb altres comunitats autònomes), els òrgans i els procediments multilaterals, els òrgans mixtos
i d’altres que es puguin crear. El text estatutari fixa el règim general dels convenis i precisa que la
participació de la Generalitat en els òrgans i els mecanismes bilaterals i multilaterals de col·laboració no
altera la titularitat de les competències.

Les novetats més importants es concreten en la previsió de la participació de la Generalitat en el
nomenament dels membres del Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial i dels
organismes econòmics i socials més rellevants (Banc d’Espanya, Tribunal de Comptes o Consell de Ràdio i
Televisió, entre d’altres). La materialització d’aquesta participació es remet als procediments establerts per
les lleis estatals reguladores d’aquests organismes o institucions.

Una altra novetat destacable és la creació de la Comissió Bilateral, com a marc permanent de relació entre
el Govern de la Generalitat i el Govern de l’Estat, amb la qual es pretén potenciar el principi de bilateralitat.
Aquesta Comissió té una composició paritària, és presidida alternativament per les dues parts i es reuneix
almenys dues vegades l’any i sempre que ho demani una de les dues parts. L’actuació de la Comissió
facilita la participació i la col·laboració de la Generalitat en l’exercici de les competències estatals que
l’afectin, com també l’intercanvi d’informació i l’establiment de mecanismes de col·laboració. A banda de les
funcions generals de deliberació, proposta i acord, la Comissió té una intervenció preceptiva en certes
matèries (per exemple, per decidir l’emplaçament d’infraestructures de titularitat estatal a Catalunya).

5.2 L’acció exterior i les relacions amb la Unió Europea
En relació amb la Unió Europea, el títol V estableix diversos mecanismes de participació de la Generalitat,
de forma directa o mitjançant l’Estat, en els afers europeus que afectin les competències o els interessos de
Catalunya. Concretament, la Generalitat participa en els processos de negociació i revisió dels tractats, en
la formació de les posicions de l’Estat espanyol davant la Unió Europea i en institucions —amb una especial
referència al Consell de Ministres— i organismes europeus. A més, el Parlament participa en els
procediments de control dels principis comunitaris de subsidiarietat i proporcionalitat. Pel que fa a la fase
descendent, la Generalitat aplica i executa el dret de la Unió Europea i gestiona els fons europeus en l’àmbit
de les seves competències.

Pel que fa a l’acció exterior, s’estableix que la Generalitat té capacitat per portar a terme les accions amb
projecció exterior que derivin de les seves competències. Com a manifestacions d’aquest principi, es regula
la subscripció d’acords de col·laboració, la col·laboració amb l’Estat en els processos de negociació dels
tractats que afectin les competències autonòmiques i la participació en organismes internacionals (amb una
especial menció a la UNESCO).

6. El finançament
La inclusió del títol VI, relatiu al finançament (vegeu també les previsions incloses en les disposicions
addicionals 3, 4, 7 a 12 i les disposicions finals 1 a 3), es fonamenta en la consideració que el marc
constitucional permet una regulació dels elements específics del finançament de la Generalitat en el text
estatutari, de conformitat amb la naturalesa pròpia de la norma estatutària.

Així, l’EAC regula els següents elements de les finances de la Generalitat. D’una banda, l’autonomia
tributària de la Generalitat, que s’incrementa pel que fa a la participació de la Generalitat en els impostos
cedits (el 50 % de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de l’impost sobre el valor afegit, i el 58
% en el cas dels impostos especials). Relacionat amb l’anterior, augmenta també la capacitat normativa de
la Generalitat sobre els impostos esmentats. Correspon a l’Agència Tributària de Catalunya la gestió, la
recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els tributs propis i dels cedits totalment per l’Estat, amb
l’establiment del compromís diferit, per un període màxim de dos anys, de crear un consorci o ens
equivalent en el qual participin de forma paritària l’Agència catalana i l’Agència Estatal d’Administració
Tributària per a la gestió de la resta d’impostos recaptats a Catalunya.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

D’altra banda, s’introdueixen alguns canvis en els mecanismes de solidaritat, orientats a garantir que els
serveis prestats per les diferents comunitats autònomes (en àmbits com ara l’educació, la sanitat o altres
serveis socials bàsics) ofereixin uns nivells similars si hi ha un esforç fiscal similar. També s’inclouen altres
previsions sobre la inversió estatal a Catalunya en infraestructures, en què s’estableix l’equiparació a la
participació relativa del producte interior brut de Catalunya en relació amb el PIB de l’Estat durant set anys.
Finalment, s’enforteixen els elements de bilateralitat en la negociació i l’aplicació del sistema de finançament
i es disposa que l’Estatut i la Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA) regeixin
en el mateix pla normatiu les relacions tributàries entre l’Estat i la Generalitat.

7. La reforma de l’Estatut
L’EAC de 1979 regulava dos procediments distints de reforma en l’article 56, que s’ha emprat en el procés
recent, i en l’article 57, reservat per a les reformes que no afectessin les relacions de Catalunya amb l’Estat.
En l’EAC de 2006 s’estableixen també dos procediments, en funció del mateix criteri: un procediment més
simplificat (article 222) per a la reforma dels títols I i II, que no afecten les relacions amb l’Estat; i un
procediment més complex (article 223) que s’aplica a la reforma de la resta de títols.

L’actual regulació de la reforma manté la rigidesa del text estatutari, en exigir una majoria reforçada de dues
tercers parts del Parlament per a la seva aprovació en seu autonòmica. Pel que fa a la iniciativa del procés
de reforma, en el marc de l’article 222 correspon al Parlament de Catalunya i al Govern de la Generalitat, i
es preveu com a novetat que una fracció dels municipis (el 20 % dels ajuntaments catalans, que representin
almenys el 20 % de la població) o dels ciutadans (300.000 signatures) sol·licitin al Parlament l’exercici de la
iniciativa de reforma. Diversament, en l’article 223 s’atribueix la iniciativa de reforma al Parlament, al Govern
de la Generalitat i a les Corts Generals.

La principal diferència entre els dos procediments se centra en la tramitació que han de dur a terme les
Corts Generals: en el procediment simplificat el Parlament remet la reforma a les Corts, que, si en el termini
de 30 dies no es declaren afectades, la ratifiquen per mitjà de llei orgànica. En canvi, en el segon
procediment es preveu que les Corts tramitin el text d’acord amb el procediment establert pels reglaments
parlamentaris i la creació de comissions mixtes paritàries amb representants del Parlament per facilitar la
formulació d’una proposta de mutu acord (si no és possible, es tramitarà per les Corts). A més, s’estableix la
possibilitat del Parlament de retirar la proposta de reforma, per majoria absoluta, en qualsevol moment de la
tramitació a les Corts.

En tots dos procediments cal el referèndum positiu dels electors de Catalunya. Si la proposta de reforma no
és aprovada pel Parlament, per les Cort Generals o pel cos electoral, no pot ser novament debatuda fins
que hagi transcorregut un any.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

El Departament d’Interior

Idees força

1. L’Estatut d’autonomia de Catalunya és la norma institucional bàsica de la comunitat autònoma de
Catalunya.
2. La Generalitat és el sistema institucional en què s’organitza l’autogovern de Catalunya. Els poders de la
Generalitat emanen del poble de Catalunya i s’exerceixen d’acord amb el que estableixen l’EAC i la
Constitució.
3. El català és la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques.
4. L’EAC incorpora un catàleg de drets, deures i principis rectors que informa la condició política de
ciutadania.
5. La regulació que fa l’EAC de les competències de la Generalitat pretén garantir i ampliar el nivell
competencial autonòmic.
6. Els instruments de col·laboració s’habiliten per a l’exercici eficaç de les competències respectives i per a
la defensa dels interessos respectius, sense alterar la titularitat de les competències. La Comissió Bilateral
Generalitat – Estat és el marc general i permanent de relació entre el Govern de la Generalitat i el govern de
l’Estat.
7. Correspon a l’Agència Tributària de Catalunya la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció dels
tributs propis de la Generalitat de Catalunya i dels tributs estatals totalment cedits a la Generalitat.
Glossari

Estatut d’autonomia
Competències exclusives
Competències compartides
Competències executives
Bloc de constitucionalitat
Sistema institucional
Convenis de col·laboració
Acords de cooperació
Principis rectors del finançament de la Generalitat
Procediments de reforma de l’Estatut