Blogia
gurbana

Els drets humans i els drets constitucionals

Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets


Tema B.5.
Els drets humans i els drets constitucionals.
Les garanties dels drets


1. Les declaracions de drets humans
2. Els drets constitucionals
2.1. Drets personals
2.2. Drets de participació
2.3. Drets econòmics, socials i culturals
3. La titularitat dels drets constitucionals
3.1. Nacionals
3.2. Estrangers
4. Els drets constitucionals relacionats amb el procés penal
4.1. Dret a la llibertat
4.2. Dret a la inviolabilitat del domicili
4.3. Dret al secret de les comunicacions
4.4. Dret a la tutela judicial efectiva
5. Els deures constitucionals
6. Les garanties normatives
6.1. La vinculació de tots els poders públics als drets i les llibertats
6.2. El principi de reserva de llei
6.3. La rigidesa de la Constitució espanyola
7. Les garanties institucionals: el Defensor del Poble
7.1. Nomenament
7.2. Funcions
8. Les garanties jurisdiccionals
8.1. El recurs d’empara ordinari
8.2. El recurs d’empara constitucional
8.3. El procediment de tutela dels drets previst al Conveni europeu de drets humans
9. La suspensió dels drets constitucionals
9.1. La suspensió general dels drets
9.2. La suspensió individual dels drets
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets


Tema B.5.
Els drets humans i els drets constitucionals.
Les garanties dels drets


El reconeixement i la garantia dels drets de les persones resulta un element imprescindible per a l’existència
de l’estat de dret. La Constitució espanyola de 1978 dedica el títol I als drets i deures fonamentals.

1. Les declaracions de drets humans
En un primer moment, el reconeixement dels drets s’emmarca dins el moviment constitucionalista, en el qual es
defensa que els homes gaudeixen d’uns drets naturals que s’imposen als poders públics. Aquests drets es
consideren innats, anteriors a l’estat i inalienables. Dins aquest context, cal destacar com a precedents de les
declaracions de drets alguns documents anglesos del segle XVII, com la Petition of Rights de 1628.

Posteriorment, al segle XVIII, en un nombre important de les colònies britàniques d’Amèrica, es van aprovar
cartes de drets, la més important de les quals és la Declaració de drets de Virgínia de 1776. Pel que fa a
Europa, es va aprovar a França la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà de 1789. Aquestes declaracions
de drets són textos preconstitucionals, que es limiten a declarar quins són els drets dels quals són titulars les
persones, i estableixen l’obligació dels poders públics de respectar-los, sense que puguin ser objecte de cap
regulació atès el seu caràcter previ i indisponible per a l’estat.

Posteriorment, s’acordarà incorporar als textos constitucionals un catàleg de drets que conformen la part
dogmàtica de la constitució, i que passen d’aquesta manera a ser drets constitucionals. Així, fins a la Segona
Guerra Mundial el reconeixement dels drets consistirà en l’establiment d’un catàleg de drets en els textos
constitucionals dels estats, i es limiten els efectes d’aquest reconeixement a l’àmbit intern de cada estat.

Les greus vulneracions dels drets en el període d’entreguerres i a la Segona Guerra Mundial pels estats
totalitaris (feixisme, nazisme, stalinisme) posaran de manifest la insuficiència d’aquesta previsió interna dels
drets. És a partir d’aquest moment quan es produeix una internacionalització del reconeixement dels drets
humans.

Els exemples més significatius d’aquesta internacionalització són la Declaració universal dels drets humans de
1948, el Conveni europeu de drets humans i de les llibertats fonamentals de 1950, el Pacte internacional de
drets civils i polítics de 1966 i el Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals de 1966; i
recentment, en l’àmbit de la Unió Europea, la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea de 2000.

La CE no ignora la importància d’aquesta internacionalització dels drets humans i, en l’article 10.2, estableix que
les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la CE reconeix s’han d’interpretar de conformitat
amb la Declaració universal dels drets humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries
ratificats per l’Estat espanyol. D’acord amb aquesta previsió, el Tribunal Constitucional ha reconegut els efectes
interns de les declaracions de drets i el valor de la jurisprudència dictada pels òrgans creats per aquestes, i en
especial la del Tribunal Europeu de Drets Humans.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets


2. Els drets constitucionals
La CE dedica el títol I als drets i deures fonamentals (encara que el títol I faci referència als drets
fonamentals, s’ha optat en aquest tema per utilitzar el terme drets constitucionals, atès que drets
fonamentals en sentit estricte només ho són els previstos a la secció primera del capítol II). Els drets
constitucionals previstos a la CE poden classificar-se atenent diferents criteris. Una possible classificació és
la següent:

2.1. Drets personals
Són aquells drets que es caracteritzen per consagrar un àmbit de llibertat en favor de l'individu on l'Estat no pot
intervenir. Aquests drets no necessiten una llei per a regular l’exercici del dret, sinó per protegir-los.

El reconeixement d’aquests drets es relaciona amb l’estat de dret, en què es defensa que l’Estat ha d’abstenirse
de regular l’esfera privada dels ciutadans, i s’ha de limitar al reconeixement dels drets personals.

Entre aquests drets es troben el dret a la vida, el dret a la integritat física i moral, el dret a la llibertat ideològica i
religiosa, el dret a la llibertat, el dret a l’honor, a la intimitat personal i a la pròpia imatge, el dret a la inviolabilitat
del domicili, el dret al secret de les comunicacions, la llibertat d’expressió i informació i la llibertat de circulació.

2.2. Drets de participació
Són drets que permeten al ciutadà participar, directa o indirectament, en la formació de la voluntat estatal
com a membre de la comunitat política.

El reconeixement d’aquests drets es relaciona amb l’estat democràtic, en què es garanteix el pluralisme
polític i la participació dels ciutadans en els afers públics, superant l’estricta separació entre esfera privada i
esfera pública pròpia de l’estat liberal.

Entre aquests drets es troben el dret de reunió i manifestació, el dret d’associació, el dret al sufragi actiu i
passiu i el dret de petició.

2.3. Drets econòmics, socials i culturals
Són drets que impliquen la intervenció activa dels poders públics per garantir unes condicions de vida millor
per als ciutadans. Així, es garanteix l’accés a l’educació, es protegeixen els treballadors reconeixent-los
drets que els permetin defensar els seus interessos i se sotmeten els drets econòmics a l’interès general de
la societat.

El reconeixement d’aquests drets es relaciona amb l’estat social, que es caracteritza, entre altres qüestions, pel
fet que l’Estat ha d’intervenir en el sistema econòmic i en les relacions laborals i socials, i ha de garantir un
mínim de prestacions per a tots els ciutadans. Entre aquests drets es troben el dret a l’educació, el dret al
treball, el dret a la vaga, el dret de sindicació, el dret a la negociació col·lectiva i el dret a la propietat.

3. La titularitat dels drets constitucionals
La CE no estableix de forma expressa quins subjectes poden ser titulars dels drets constitucionals, i ha estat el
Tribunal Constitucional el que ha establert els criteris principals en relació amb la titularitat dels drets. Així, es
pot distingir entre titularitat dels drets per als nacionals, per als estrangers i per a les persones jurídiques.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets


3.1. Nacionals
Les persones físiques que tenen la nacionalitat espanyola són titulars dels drets constitucionals, sens perjudici
que, per exercir determinats drets, és necessari complir certs requisits (per exemple, el dret de sufragi actiu i
passiu només pot ser exercit pels nacionals majors d’edat).

3.2. Estrangers
L’apartat 1 de l’article 13 de la CE disposa que els estrangers gaudiran a Espanya de les llibertats públiques
que garanteix el títol I en els termes que estableixin els tractats i la llei. L’apartat 2 preveu que només els
espanyols són titulars dels drets reconeguts a l’article 23 (dret de sufragi i d’accés a les funcions i als
càrrecs públics), llevat d’allò que, d’acord amb criteris de reciprocitat, pugui establir-se per tractat o per llei
per al dret de sufragi actiu en les eleccions municipals. D’acord amb aquesta previsió, el Tribunal
Constitucional (STC 107/1984) ha establert que la desigualtat de tracte entre estrangers i espanyols resulta
constitucionalment admissible. A partir d’aquesta sentència es poden establir tres categories de drets en
relació amb la possible titularitat dels estrangers:

Drets dels quals són titulars tant els nacionals com els estrangers en les mateixes condicions,
perquè són drets que pertanyen a les persones pel sol fet de ser-ho. Exemples: dret a la vida, a la
integritat física i moral, a la llibertat.

Drets dels quals són titulars els nacionals i poden ser-ho també els estrangers, però d’acord
amb les condicions previstes a la llei. Així, la llei pot introduir diferències de tracte entre nacionals i
estrangers, sempre i quan no siguin contràries a la CE. En aquest sentit, la Llei orgànica 4/2000, d’11
de gener, de drets i llibertats dels estrangers a Espanya (reformada per la Llei orgànica 8/2000, de 22
de desembre), tendeix a una equiparació entre els nacionals i els estrangers que es troben legalment
a Espanya en relació amb la titularitat dels drets. Per exemple, els reconeix el dret de reunió i
manifestació, el dret d’associació i el dret a la vaga. En canvi, exclou la titularitat d’aquests drets
respecte als estrangers que es trobin il·legalment a Espanya.

Drets dels quals només són titulars els nacionals. Seria el cas del dret de sufragi i d’accés a
funcions i càrrecs públics. No obstant això, les persones que siguin nacionals d’algun estat membre
de la Unió Europea, d’acord amb el que disposa l’article 13.2, tenen dret al sufragi actiu i passiu a les
eleccions municipals.

4. Els drets constitucionals relacionats amb el procés penal
Els drets que han de ser respectats per garantir que els processos penals es desenvolupen d’acord amb la
CE són els següents:

4.1. Dret a la llibertat
El dret a la llibertat permet a la persona organitzar, en qualsevol moment i lloc, dins el territori nacional, la
vida individual i social d’acord amb les pròpies opcions i conviccions. En aquest sentit, no és possible la
ingerència ni dels poders públics ni dels particulars en l’esfera d’autonomia física personal, excepte si una
llei ho autoritza expressament.

Garanties del dret a la llibertat:

a) Les causes de privació de llibertat han d’estar previstes en una llei orgànica que només pot
preveure la privació si resulta proporcional amb la finalitat que es pretén aconseguir.

b) La detenció no pot durar més que el temps estrictament necessari per fer les indagacions per
aclarir els fets i, en qualsevol cas, com a màxim 72 hores.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets


c) Drets de la persona detinguda: dret a ser informada dels seus drets i de les raons de la detenció,
no obligació de declarar i dret a l’assistència lletrada.

d) Procediment d’habeas corpus. És un procediment que permet posar immediatament a disposició
judicial tota persona detinguda il·legalment. És un procediment senzill i àgil que té per finalitat que el
jutge es pronunciï sobre si hi ha o no una situació de detenció il·legal.

4.2. Dret a la inviolabilitat del domicili
Aquest dret tracta de garantir l’àmbit de privacitat de la persona dins l’espai físic que aquesta escull com a
domicili. Només és legítima l’entrada en el domicili:

a) Si hi ha consentiment del titular. Ha de ser exprés o deduir-se de manera evident de la seva
conducta.

b) En supòsits de delicte flagrant. Quan hi ha evidència de la comissió del delicte, entesa l’evidència
com a percepció directa, i ha de ser urgent la intervenció de la policia. No són suficients les
presumpcions sobre la comissió del delicte.

c) Si hi ha una autorització judicial. L’autorització es pot atorgar en supòsits d’investigació criminal en
què es necessita escorcollar el domicili, per procedir a la detenció de persones que són a dins o per a
l’execució de resolucions judicials.

Les proves que s’obtinguin vulnerant aquest dret són invàlides i no poden ser utilitzades en el
procés.

4.3. Dret al secret de les comunicacions
Es garanteix el dret al secret de les comunicacions, en especial, de les postals, telegràfiques i telefòniques.

Només es pot autoritzar la intercepció de comunicacions mitjançant resolució judicial, sempre que sigui
necessària per a una adequada investigació dels delictes. La resolució judicial ha de ser motivada i
proporcional, i no són suficients per adoptar-la les simples sospites o la sol·licitud policial d’intervenció que
no argumenta la seva necessitat.

Les proves que s’obtinguin vulnerant aquest dret són invàlides i no poden ser utilitzades en el
procés.

4.4. Dret a la tutela judicial efectiva
El dret a la tutela judicial efectiva comporta l’establiment de garanties perquè les persones puguin defensar
els seus drets i interessos davant els òrgans judicials. Entre aquestes garanties, es poden diferenciar
aquelles que són generals per a tots els processos i les que afecten específicament els processos penals.

Garanties generals:

a) Lliure accés als jutges i tribunals: permet acudir davant els òrgans judicials defensant una
determinada pretensió jurídica.

b) Dret al jutge ordinari predeterminat per la llei: el jutge que conegui del procés ha d’haver estat creat
prèviament per la llei i ha de tenir atribuïda la competència general per conèixer del cas que es
planteja.

c) Dret a la defensa i a l’assistència lletrada: dret a comparèixer representat per un advocat i, en cas
que no es tinguin mitjans econòmics per pagar-ho, es reconeix el dret a un advocat d’ofici.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets


d) Dret a un procés contradictori i amb igualtat en el qual es prohibeix la indefensió: implica que totes
les parts del procés han de conèixer les actuacions de les altres parts i han de poder fer servir els
mateixos instruments per a la seva defensa.

e) Dret a utilitzar els mitjans de prova pertinents per a la defensa: les parts poden presentar aquelles
proves en què es fonamentin les seves pretensions.

f) Dret a un procés sense dilacions indegudes: el procés ha d’acabar en un termini raonable, atenent
les circumstàncies concretes de cada cas.

g) Dret a obtenir una decisió: implica el dret que el jutge, sempre que es compleixin els requisits
processals, dicti una resolució fonamentada en dret en què es pronunciï sobre les pretensions
formulades.

h) Dret a recórrer la decisió: aquest dret no implica que en tot procés hi hagi la possibilitat de recórrer
la decisió judicial, sinó que, si la llei preveu un recurs, aquest pugui ser presentat per les parts del
procés.

i) Dret a l’execució de la decisió: comporta el dret que la resolució judicial la portin a terme els òrgans
judicials quan el condemnat no compleixi voluntàriament.

Garanties específiques del procés penal:

a) Dret a ser informat de l’acusació: s’ha d’informar la persona dels fets pels quals se l’acusa, i de
quin tipus de delicte implica la comissió d’aquests fets.

b) Dret a no declarar contra si mateix i a no confessar-se culpable: l’acusat té dret a no col·laborar i a
mantenir una actitud passiva.

c) Dret a la presumpció d’innocència: perquè la persona pugui ser condemnada és necessari que
l’acusació provi la seva culpabilitat, i a més durant el procés la persona no pot ser tractada com a
culpable.

5. Els deures constitucionals
La CE estableix un conjunt de deures constitucionals que han de complir els ciutadans. Aquests deures són:

El deure de defensar l’Estat espanyol

L’article 30 de la CE imposa a tots els espanyols el deure de defensar l’Estat. No obstant això, des de l’any
2002 s’adopta un model professional de les forces armades, cosa que comporta la desaparició del servei
militar obligatori. Així mateix, la CE reconeix la possibilitat que per llei es regulin els deures dels ciutadans
en els casos de greu risc, catàstrofe o calamitat pública.

El deure de pagar els impostos

L’article 31 de la CE estableix l’obligació dels ciutadans de contribuir al sosteniment de les despeses
públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica, mitjançant un sistema tributari just inspirat en els
principis d’igualtat i progressivitat.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets


Les garanties dels drets

El reconeixement dels drets en els textos constitucionals s’acompanya d’un règim de protecció jurídica que
té per objecte assegurar l’efectivitat d’aquests drets. Aquestes garanties per a la protecció dels drets es
classifiquen en tres grups: normatives, institucionals i jurisdiccionals. Així mateix, la CE preveu la possible
suspensió, que pot ser general o individual, de l’exercici de determinats drets constitucionals.

6. Les garanties normatives
Amb la finalitat que els poders públics, singularment el poder executiu, no violi el contingut constitucional
dels drets, s’adopten unes garanties normatives, que són:

6.1. La vinculació de tots els poders públics als drets i les llibertats
L’article 53.1 de la CE estableix que els drets i les llibertats reconeguts en el capítol segon del títol I vinculen
tots els poders públics. Encara que aquest article pugui semblar una reiteració de l’article 9.1, que estableix
que la CE vincula tots els ciutadans i poders públics, ha d’observar-se una diferència substancial, que és el
fet que l’article 53.1 només estableix aquesta vinculació respecte als poders públics, fet que ha d’interpretarse
com un advertiment a aquests poders de l’especial caràcter i posició què gaudeixen els drets
constitucionals. A més, la previsió de l’article 53.1 de la CE és una manifestació del valor normatiu immediat
dels drets i les llibertats que han de ser respectats sense necessitat d’una llei que els desenvolupi.

6.2. El principi de reserva de llei
L’eficàcia directa dels drets i les llibertats no exclou la regulació normativa del seu exercici, però aquesta
només pot ser per llei, d’acord amb el que disposa l’article 53.1. Aquesta reserva de llei es justifica també
per la posició que ocupen els drets dins l’ordenament; es tracta d’assegurar que només l’òrgan que
representa la voluntat popular (el Parlament) pugui regular aquests drets, i s’evita així la intervenció de
l’executiu per via reglamentària. En relació amb els drets reconeguts a la secció primera del capítol II
(articles 15 a 29), la llei que els pot regular només pot ser una llei orgànica. A més, el legislador, a l’hora de
regular l’exercici dels drets constitucionals, es troba limitat pel fet que, d’acord amb el que disposa l’article
53.1, ha de respectar-ne el contingut essencial. Es reconeix així un mínim constitucional que no pot ser
afectat per la regulació del dret.

6.3. La rigidesa de la Constitució espanyola
Els drets reconeguts als articles 15 a 29 només poden ser reformats seguint el procediment previst a l’article

168. Aquest procediment exigeix l’acord de dos terços de cadascuna de les cambres, la seva dissolució, la
convocatòria de noves eleccions, la ratificació de les noves cambres de la decisió de reforma, l’aprovació de
la reforma per dos terços de cadascuna de les cambres i el sotmetiment a referèndum. Per tant, resulta molt
difícil que es puguin reformar els esmentats drets. Aquesta dificultat de reforma actua com una garantia del
seu reconeixement constitucional.
7. Les garanties institucionals: el Defensor del Poble
Les garanties institucionals són les relatives a la creació d’institucions que tenen per finalitat la defensa dels
drets reconeguts a la CE. Així, en el supòsit espanyol, l’article 54 preveu la figura del Defensor del Poble,
com a alt comissionat de les Corts Generals, designat per aquestes per a la defensa dels drets compresos
en el títol I, que pot supervisar l’activitat de l’Administració i donar-ne compte a les Corts Generals. La figura
del Defensor del Poble es troba regulada a la Llei orgànica 3/1981, de 6 d’abril. S’ha de dir que
determinades comunitats autònomes han previst en els seus estatuts figures similars al Defensor del Poble,
així a Catalunya es preveu la figura del Síndic de Greuges.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets


7.1. Nomenament
El Defensor del Poble és escollit, per un període de cinc anys, per les Corts Generals, entre espanyols
majors d’edat que es trobin en el ple gaudiment dels seus drets civils i polítics. L’elecció es fa per la majoria
de tres cinquenes parts al Congrés, i s’ha de ratificar per aquesta mateixa majoria al Senat.

7.2. Funcions
El Defensor del Poble pot actuar d’ofici o a instància de part (qualsevol pers ona, natural o jurídica, que
invoqui un interès legítim pot dirigir-se al Defensor del Poble). Tots els poders públics tenen l’obligació
d’auxiliar, amb caràcter preferent i urgent, el Defensor del Poble en l’exercici de les seves funcions. Entre
les seves funcions principals, es poden esmentar:

a) Supervisar l’activitat de l’Administració per defensar els drets reconeguts al títol I de la CE, amb
facultats d’inspecció i investigació.

b) Suggerir a l’òrgan legislatiu o administratiu corresponent la modificació de les normes que vulnerin
drets constitucionals.

c) Interposar recursos d’inconstitucionalitat i recursos d’empara davant el Tribunal Constitucional.

d) Dirigir recomanacions i advertències a les autoritats i als funcionaris de l’Administració pública
sobre el funcionament d’un departament, d’un organisme, d’una dependència o d’un funcionari
concret.

e) Exercitar l’acció de responsabilitat contra autoritats i funcionaris i donar compte al Ministeri Fiscal
de les conductes que poden ser constitutives de delicte.

f) Elevar un informe anual de la seva gestió a les Corts Generals.

8. Les garanties jurisdiccionals
Les garanties jurisdiccionals són mecanismes de protecció que actuen un cop que s’ha produït la vulneració
del dret, intentant reparar aquesta vulneració. Aquestes garanties es divideixen en el recurs d’empara
ordinari, el recurs d’empara constitucional i el recurs davant el Tribunal Europeu de Drets Humans.

8.1. El recurs d’empara ordinari
L’article 53.2 de la CE preveu que qualsevol ciutadà pot demanar la tutela de les llibertats i els drets
reconeguts a l’article 14 i a la secció primera del capítol 2 del títol I davant els tribunals ordinaris per un
procediment basat en els principis de preferència i sumarietat. La CE remet així al legislador la defensa de
determinats drets constitucionals, per l’establiment d’un procediment que té un objecte material limitat i
excepcional i que ha de ser tramitat amb preferència als altres procediments judicials; però el legislador no
ha regulat encara aquest procediment.

Per explicar quina ha estat la situació real en relació amb el recurs d’empara ordinari, s’ha de començar
dient que en un principi es va aprovar la Llei 62/1978, de 26 de desembre, de protecció jurisdiccional dels
drets fonamentals. Aquesta Llei només atorgava protecció a determinats drets, però el Decret legislatiu de
20 de febrer de 1979, va ampliar els drets inclosos dins la llei; i posteriorment la Llei orgànica 2/1979, del
Tribunal Constitucional, va estendre la protecció a tots els drets als quals es refereix l’article 53.2. La
doctrina majoritària va considerar que la Llei 62/1978 no era la que preveu l’article 53.2, considerava que
era una llei de caràcter provisional, a aplicar mentre no s’aprovés el procediment previst a la CE.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets


No obstant això, aquesta provisionalitat s’ha mantingut en el temps, la llei continua en vigor encara que ha
sofert diverses modificacions, i actualment és aplicable només en relació amb els processos penals, atès
que les normatives civil, contenciosa administrativa i laboral preveuen procediments específics per a la
tutela ordinària dels drets constitucionals. El legislador ha optat així per no establir un únic procediment
d’empara ordinari, sinó que es preveuen diferents procediments en cadascun dels ordres jurisdiccionals.

Les garanties dels drets en els diferents ordres jurisdiccionals són les següents:

Garantia jurisdiccional penal (articles 2 a 5 de la Llei 62/1978). Es preveu que la tramitació de les
causes en què es coneguin delictes o faltes contra els drets ha de tenir caràcter urgent i preferent, i
es redueixen els terminis per tramitar els procediments. S’estableixen determinades especialitats per
tramitar els procediments en relació amb els delictes d’injúries i calumnies.

Garantia contenciosa administrativa (articles 114 a 122 Llei de la jurisdicció contenciosa
administrativa). Es preveu que els procediments en els que s’al·legui la vulneració de drets han de
tenir tramitació preferent i es redueixen els terminis de la tramitació. S’estableix una protecció
específica del dret de reunió per als supòsits en què l’autoritat administrativa prohibeix o proposa la
modificació d’una reunió (els promotors de la reunió poden interposar un recurs contenciós
administratiu en el termini de 48 hores des de la notificació de la resolució i el jutge ha de decidir en 4
dies).

Garantia jurisdiccional civil (articles 249 i 250 de la Llei d’enjudiciament civil). Es preveu, per
una part, quina ha de ser la tramitació de les demandes en les que s’al·legui la vulneració del dret a
l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge, o es demani la tutela civil d’altres drets fonamentals, i per
l’altra, la tramitació de les demandes d’exercici de l’acció de rectificació.

Garantia jurisdiccional laboral (articles 175 a 182 de la Llei de procediment laboral). Es preveu
de manera específica quina ha de ser la tramitació de les demandes en les que s’al·legui la vulneració
dels drets de llibertat sindical. La tramitació ha de tenir caràcter urgent i preferent. Així mateix, es
disposa que les altres demandes de tutela de drets en l’àmbit laboral s’han de tramitar d’acord amb el
procediment específic de tutela dels drets de llibertat sindical.

8.2. El recurs d’empara constitucional
L’article 53.2 de la CE preveu un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional per a la protecció dels
drets constitucionals que poden ser objecte de recurs d’empara ordinari, més l’objecció de consciència,
prevista a l’article 30.2.

L’objecte de l’empara constitucional és la tutela dels drets davant de qualsevol vulneració realitzada pels
poders públics. L’ article 41.2 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC) estableix que l’empara
constitucional protegeix els ciutadans de les violacions originades per disposicions, els actes jurídics o la
simple via de fet dels poders públics de l’Estat, de les comunitats autònomes i d’altres ens públics de
caràcter territorial, corporatiu o institucional, així com dels seus funcionaris o agents.

El recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional és un recurs subsidiari, al qual només es pot acudir
quan les vies de protecció ordinàries han estat insatisfactòries, excepte en relació amb les vulneracions
produïdes pel poder legislatiu, davant les quals es pot acudir de forma directa al Tribunal Constitucional.

 Legitimats

Legitimats per interposar el recurs d’empara constitucional són les persones naturals o jurídiques que
invoquin un interès legítim, el Defensor del Poble i el Ministeri Fiscal. L’interès legítim es connecta amb el fet
que ha de ser la persona directament afectada (en les violacions pels òrgans legislatius) o la persona que
hagi estat part en el procés judicial corresponent (en les violacions per òrgans executius o judicials).

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets


Tipus d’impugnacions

Violacions originades per òrgans legislatius: El seu objecte són les decisions o actes sense valor de llei
de les Corts Generals i de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes. El recurs ha
d’interposar-se en el termini de tres mesos des que la decisió dels òrgans legislatius és ferma. No s’ha
d’acudir a la via judicial prèvia.

Violacions originades per òrgans executius: El seu objecte són les disposicions, els actes jurídics o la
simple via de fet del Govern o dels òrgans executius de les comunitats autònomes. És necessari exhaurir la
via judicial prèvia. L’empara s’ha d’interposar en el termini dels vint dies següents a la notificació de la
resolució dictada en el procés judicial previ.

Violacions originades por òrgans judicials: El seu objecte són actes o omissions d’un òrgan judicial. És
necessari exhaurir la via judicial prèvia. La violació ha de ser imputable de manera immediata i directa a una
acció o omissió de l’òrgan judicial; s’ha d’haver invocat en el procés el dret que es considera vulnerat.
L’empara s’ha d’interposar en el termini de vint dies següents a la notificació de la resolució dictada en el
procés judicial.

 Tramitació del procediment

Interposat el recurs d’empara, aquest pot ser inadmès quan s’incompleixin algun dels requisits previstos a la
LOTC. Si s’admet el recurs, la competència per conèixer-lo correspon a les sales del Tribunal
Constitucional.

Mentre s’està tramitant l’empara, es pot sol·licitar la suspensió de l’acte impugnat, que s’ha d’acordar quan
la seva execució pugui causar un perjudici que faria perdre a l’empara la seva finalitat. Pot denegar-se la
suspensió si pot pertorbar greument els interessos generals, o els drets o les llibertats públiques d’un tercer.

La resolució del Tribunal Constitucional pot ser estimatòria o desestimatòria. Les sentencies estimatòries
poden tenir algun o tots dels pronunciaments següents: reconèixer aquest dret; declarar la nul·litat de l’acte

o la resolució que va vulnerar el dret; restablir al seu titular en l’exercici del dret, amb l’adopció de les
mesures necessàries per a la seva conservació.
8.3. El procediment de tutela dels drets previst al Conveni europeu de drets humans
El títol II del Conveni europeu de drets humans (articles 19 a 51) preveu el procediment per acudir al
Tribunal Europeu de Drets Humans en defensa dels drets reconeguts al Conveni.

Així, un cop exhaurides les vies internes de protecció dels drets, és possible acudir al Tribunal Europeu de
Drets Humans, sempre que el dret que es consideri vulnerat sigui un dels drets reconeguts en el Conveni
europeu de drets humans. És necessari haver exhaurit la via judicial interna. Hi ha un termini de sis mesos
des de la data de la decisió judicial interna ferma.

Legitimats per interposar el recurs són les persones físiques, les organitzacions no governamentals, grups
de particulars que es considerin víctimes d’una violació en els drets reconeguts en el Conveni o en els
protocols per una de les altres parts contractants.

La demanda pot ser inadmesa quan no es compleixin els requisits previstos al Conveni. Si la demanda
s’admet a tràmit, s’intenta arribar a un acord amistós mitjançant un procediment confidencial. Si s’arriba a
l’acord, s’arxiva el cas i es dicta una decisió que es limita a exposar els fets i la solució adoptada. Si no
s’arriba a un acord, es continua el procediment fins que la sala corresponent dicta sentència. La sentència
de la sala es pot recórrer en supòsits excepcionals davant la gran sala en el termini de tres mesos.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets


La sentència pot ser estimatòria o desestimatòria. Si és estimatòria, ordena el cessament de la violació i la
reposició de la part lesionada en l’exercici del dret del que ha estat indegudament privat, i deixa, en principi,
al dret intern de cada país l’execució de la sentència.

9. La suspensió dels drets constitucionals
La CE preveu que, en determinades situacions, és possible suspendre l’exercici d’alguns dels drets
reconeguts. Aquesta possible suspensió ha de ser interpretada sempre de manera restrictiva. En aquest
sentit, el Tribunal Constitucional ha manifestat que la suspensió només es justifica en un estat democràtic
per a la defensa dels drets constitucionals quan determinades accions limiten o impedeixen de fet el seu
exercici, o posen en perill l’ordenament de la comunitat estatal.

9.1. La suspensió general dels drets
L’article 116 de la CE estableix la possibilitat que, en determinats supòsits, es declarin els estats d’alarma,
excepció i setge. S’ha regulat per llei el procediment per declarar aquests estats i els seus efectes (Llei
orgànica 4/1981, d’1 de juny). Durant l’estat d’alarma no es pot suspendre l’exercici dels drets, només es
produeixen determinades restriccions en el seu exercici. En canvi, l’article 55.1 preveu la suspensió de
l’exercici de determinats drets constitucionals quan es declari l’estat d’excepció o de setge.

 L’estat d’excepció

L’estat d’excepció es pot declarar en situacions en què el lliure exercici dels drets i llibertats, el normal
funcionament de les institucions democràtiques, el dels serveis públics essencials per a la comunitat, o
qualsevol altre aspecte de l’ordre públic, resultin tan greument alterats que l’exercici de les potestats
ordinàries és insuficient per restablir-lo i mantenir-lo. Aquest estat el declara el Govern, mitjançant decret
acordat en Consell de Ministres, prèvia autorització del Congrés dels diputats, per un termini màxim de 30
dies, prorrogables per un termini igual, amb els mateixos requisits. El decret ha de determinar de manera
expressa els seus efectes (els drets suspesos, l’àmbit territorial i la durada).

Els drets constitucionals que poden ser suspesos són:

El dret a la llibertat (article 17), a excepció dels drets de l’apartat 3. Es pot detenir una
persona, si hi ha sospites fonamentades que provocarà alteracions de l’ordre públic, durant un
termini màxim de 10 dies. S’ha de comunicar la detenció al jutge en el termini de 24 hores.

El dret a la inviolabilitat del domicili (article 18.2). Es permeten inspeccions i escorcolls
domiciliaris, sempre que es considerin necessaris per al manteniment de l’ordre públic. S’ha de
comunicar de forma immediata al jutge.

El dret al secret de les comunicacions (article 18.3). Es poden intervenir les comunicacions
que siguin necessàries per a l’esclariment de fets presumptament delictius o per al
manteniment de l’ordre públic. Aquesta intervenció s’ha de comunicar, mitjançant escrit motivat,
al jutge competent.

La llibertat de circulació i residència (article 19). Es pot prohibir la circulació de persones i
vehicles per determinades zones; pot exigir-se que les persones comuniquin tot desplaçament
fora del seu lloc de residència; es pot obligar a determinades persones que es desplacin fora
de la seva localitat habitual.

Els drets a la llibertat d’expressió, a la producció i creació literària, artística, científica i
tècnica (article 20.1.a i b) i 20.5). En cap cas les mesures adoptades poden comportar una
censura prèvia.

Els drets de reunió i manifestació (article 21). La llei exclou d’aquests supòsits les reunions
orgàniques dels partits polítics, sindicats i organitzacions empresarials que es facin en
compliment dels fins previstos als articles 6 i 7 de la CE.

Els drets de vaga i d’adopció de mesures de conflicte col·lectiu (articles 28.2 i 37.2).

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets


L’estat de setge

L’estat de setge es pot declarar quan es produeixi o amenaci amb produir-se una insurrecció o un acte de
força contra la sobirania o la independència de l’Estat espanyol, la seva integritat territorial o l’ordenament
constitucional. Aquest estat el declara la majoria absoluta del Congrés dels diputats, a proposició del
Govern. S’ha de determinar de manera expressa l’àmbit territorial, la durada i les condicions. A més de la
possible suspensió de l’exercici dels drets prevista en l’estat d’excepció, es poden suspendre les garanties
de la persona detinguda: dret a la informació de les raons de la detenció i dels seus drets i dret a
l’assistència lletrada.

9.2. La suspensió individual dels drets
L’article 55.2 de la CE preveu la possible suspensió dels drets reconeguts als articles 17.2, i 18.2 i 18.3 a les
persones detingudes en relació amb la investigació de l’actuació de bandes armades o elements terroristes.

En relació amb l’article17.2 (durada de la detenció), el termini màxim de detenció es pot prorrogar fins a cinc
dies prèvia autorització judicial atorgada abans del termini de 72 hores.

En relació amb l’article 18.2 (inviolabilitat del domicili), es pot procedir a l’entrada i escorcoll domiciliari sense
prèvia autorització judicial, però aquesta actuació ha de ser comunicada al jutge competent.

En relació amb l’article 18.3 (secret de les comunicacions), el jutge pot acordar, per un termini de tres
mesos, prorrogables per altres tres, l’observació postal, telegràfica o telefònica de les persones sospitoses
de pertànyer o estar relacionades amb grups armats. En supòsits d’urgència, pot adoptar la mesura el
Ministeri d’Interior o, si no, el director de la Seguretat de l’Estat, i ho ha de comunicar al jutge, que ha de
confi rmar o revocar la mesura.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


Els drets humans i els drets constitucionals:

les garanties dels drets


Idees força

1. La CE estableix que les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats s’han d’interpretar de
conformitat amb la Declaració universal dels drets humans i els tractats i acords internacionals sobre
aquestes matèries.
2. Els drets constitucionals previstos a la CE poden classificar-se en: drets personals, drets de participació,
drets econòmics, socials i culturals.
3. Els drets que han de ser respectats per garantir que els processos penals es desenvolupen d’acord amb
la CE són els següents: dret a la llibertat, dret a la inviolabilitat del domicili, dret al secret de les
comunicacions, dret a la tutela judicial efectiva.
4. La CE estableix un conjunt de deures constitucionals que han de complir els ciutadans. Aquests deures
són: el deure de defensar l’Estat espanyol i el deure de pagar impostos.
5. Les garanties per a la protecció dels drets es classifiquen en tres grups: normatives (la vinculació de tots
els poders públics als drets i les llibertats, el principi de reserva de llei i la rigidesa de la Constitució
espanyola), institucionals (el Defensor del Poble) i jurisdiccionals (el recurs d’empara ordinari, el recurs
d’empara constitucional i el procediment de tutela dels drets previst al Conveni europeu de drets humans).
6. La CE preveu que, en determinades situacions, és possible suspendre l’exercici d’alguns dels drets
reconeguts. Aquesta possible suspensió ha de ser interpretada sempre de manera restrictiva atès que
només es justifica en un estat democràtic per a la defensa dels drets constitucionals quan determinades
accions limiten o impedeixen de fet el seu exercici, o posen en perill l’ordenament de la comunitat estatal.
Glossari

Estat social

Actuar d’ofici o a instància de part Estat totalitari

Advocat d’ofici Garanties normatives

Assistència lletrada Inalienable

Calumnies Injúries

Censura Innat

Comparèixer Insurrecció

Comunitat política Internacionalització

Constitucionalista Jurisprudència

Contenciós administratiu Normatives civils

Convicció Pluralisme polític

Dogmàtic Poder públic

Dret natural Principi de preferència i sumarietat

Drets constitucionals Proves invàlides

Efectivitat Recurs subsidiari

Ens corporatiu Resolució desestimatòria

Escorcolls Resolució estimatòria

Esfera privada dels ciutadans Suspensió general o individual

Estat d’excepció Titulars dels drets

Estat de dret Tutela ordinària dels drets

Estat de setge Voluntat estatal

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

 

0 comentarios