Blogia
gurbana

L'Ordenament Jurídic de l'Estat

L’ordenament jurídic de l’Estat


Tema B.4.
L’ordenament jurídic de l’Estat


1. L’ordenament jurídic
1.1. Noció i característiques de l’ordenament jurídic espanyol
1.2. Les regles de relació entre normes i entre ordenaments
2. La Constitució espanyola
2.1. La Constitució com a norma suprema
2.2. Contingut i estructura de la Constitució espanyola
3. La llei
3.1. El concepte de llei
3.2. El procediment legislatiu ordinari
3.3. Tipus de llei
4. Les normes amb rang de llei
4.1. El decret llei
4.2. El decret legislatiu
5. El reglament
5.1. Concepte i posició en l’ordenament jurídic
5.2. Classes de reglaments
5.3. El control dels reglaments
6. Els tractats internacionals
6.1. Concepte
6.2. La recepció interna dels tractats internacionals
6.3. La posició dels tractats en el sistema de fonts
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


L’ordenament jurídic de l’Estat


Tema B.4.
L’ordenament jurídic de l’Estat


1. L’ordenament jurídic
1.1. Noció i característiques de l’ordenament jurídic espanyol
El dret no és una simple suma de normes jurídiques, sinó un conjunt de normes ordenades per unes regles
determinades. Les normes jurídiques existents en un determinat estat no es troben aïllades, sinó que
s’interrelacionen les unes amb les altres formant un sistema o conjunt ordenat i sistemàtic anomenat
ordenament jurídic.

L’ordenament jurídic espanyol està encapçalat per la Constitució, que estableix quins són els actes o fets als
quals atribueix la capacitat per produir normes jurídiques, obre la cadena de validesa, ordena la producció
normativa i serveix de criteri interpretatiu de la resta de les normes jurídiques. L’ordenament jurídic espanyol
té les característiques següents:

Unitat: L’ordenament jurídic és el conjunt de normes i relacions que situa cadascun dels seus
elements en una determinada posició dins l’estructura, de manera que possibilita les transformacions
internes mantenint la unitat estructural.

Coherència: L’ordenament jurídic es dota d’unes regles per resoldre contradiccions normatives.

Plenitud: L’ordenament jurídic ha de ser complet; sempre hi ha d’haver una norma aplicable per a
cada supòsit de fet. L’ordenament jurídic ha de preveure aquelles regles que permeten resoldre les
llacunes normatives.

Dinamisme: Les normes jurídiques no són immutables, per això l’ordenament jurídic ha de preveure
els mecanismes necessaris tant per a la modificació de normes (la reforma, la derogació i la
modificació), com per aquells que permeten adaptar el contingut de les normes sense alterar-ne els
enunciats (interpretació i mutació).

Pluralitat: Les expressions normatives són el reflex d’una pluralitat de centres de producció jurídica,
que han de tenir en compte l’estat de les autonomies com a organització territorial de l’Estat espanyol
i la seva presència a la Unió Europea.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


L’ordenament jurídic de l’Estat


1.2. Les regles de relació entre normes i entre ordenaments
Amb aquesta expressió es vol respondre a la pregunta de com es relacionen les diferents normes existents
en un mateix ordenament jurídic i com es solucionen els conflictes i les col·lisions que hi pugui haver entre
elles, per determinar quina és la norma vàlida i aplicable en cada moment concret. Per això, s’han de tenir
presents els principis següents:

Principi de jerarquia: D’acord amb aquest principi, les normes que componen l’ordenament jurídic
espanyol s’ordenen d’acord amb una estructura jeràrquica piramidal que ve determinada pel rang que
s’atorga a cadascuna d’elles. El rang jeràrquic és la posició que cada norma ocupa dins
l’ordenament jurídic. D’acord amb aquest principi, la norma de rang superior preval en la seva
aplicació sobre la de rang inferior. Així, la Constitució espanyola és la norma suprema i se situa en la
part més alta de l’ordenament jurídic i hi estan subordinades la llei i el reglament.

Principi de temporalitat: La norma posterior en el temps deroga l’antiga. Les normes tenen vocació
de ser indefinides, però s’han d’adaptar a la realitat que pretenen regular, per això han de poder ser
reformades. Aquest és un principi que només pot ser aplicat entre normes del mateix rang, i comporta
la derogació de les normes. La derogació pot ser expressa (quan la norma nova diu exactament
aquelles normes que està modificant) o tàcita (quan de la nova norma es desprèn l’existència d’una
contradicció amb l’antiga).

Principi d’especialitat: S’estableix una preferència en l’aplicació d’aquella norma especial i concreta
sobre la general i abstracta.

Principi de competència: Perquè una norma sigui vàlida dins l’ordenament jurídic ha d’haver estat
aprovada per l’òrgan competent i d’acord amb el procediment establert en una norma de rang
superior.

Un ordenament jurídic és un sistema tancat que pot estar format per diverses subestructures. Les seves
relacions estan regides pel principi de competència entre ordenaments. Aquest principi permet determinar
quina és la norma aplicable a un determinat supòsit en funció de quin òrgan tingui atribuïda la competència
per a la regulació d’una determinada matèria, sigui l’Estat o la comunitat autònoma. Per solucionar-ho es
tenen en compte dues regles previstes a l’article 149.3 de la Constitució espanyola:

a) La clàusula de supletorietat del dret estatal: en el cas que una comunitat autònoma no faci ús de
les seves competències normatives, s’ha d’aplicar supletòriament el dret estatal perquè no es
produeixin llacunes normatives.

b) La clàusula de prevalença: d’acord amb aquesta regla, les normes estatals prevalen sobre les de
les comunitats autònomes en cas de conflicte, si aquestes darreres no tenen atribuïda la
competència exclusiva sobre aquella determinada matèria.

2. La Constitució espanyola
2.1. La Constitució com a norma suprema
La Constitució espanyola (CE) és la norma suprema de l’ordenament jurídic. D’ella deriva la validesa de
tota la resta de normes. És la norma jeràrquicament superior de l’ordenament jurídic espanyol perquè va ser
elaborada directament pel poble i pels seus representants polítics, en exercici de la seva sobirania (poder
constituent). En tant que norma suprema de l’ordenament jurídic, els poders públics que crea la Constitució
(constituïts) així com les normes que aquests aproven, queden subjectes a les disposicions de la mateixa
Constitució (article 9.1 de la CE).

El procediment d’aprovació de la CE és diferent al que s’utilitza per a l’aprovació de les altres normes. És un
procediment especial que en garanteix la supremacia i estabilitat, en la mesura que només pot ser
reformada d’acord amb els procediments previstos en la mateixa CE.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


L’ordenament jurídic de l’Estat


Com a norma jurídica suprema s’imposa a tots els poders públics i ciutadans, gaudeix de força activa i
passiva enfront a totes les altres normes i atorga unitat a l’ordenament jurídic. D’aquesta manera, la CE
gaudeix de legalitat formal suprema, perquè és immune davant de les altres normes, en tant que té un
procediment especial de reforma, diferent al de les altres normes; i material, en tant que és la norma
primària que determina les fonts del dret i assegura que totes les normes de l’ordenament jurídic han de ser
conformes a la CE i interpretades conforme a ella, fet que està garantit mitjançant l’establiment d’un control
de la constitucionalitat de les lleis que impedeix que cap norma pugui ser-hi contrària.

2.2. Contingut i estructura de la Constitució espanyola
La CE regula aquelles matèries que en el context de la cultura jurídica i política de la nostra època es
consideren pròpies dels textos constitucionals: els valors jurídics i els principis bàsics de l’ordre polític (la
llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític, com a valors de l’estat social i democràtic de dret), el
reconeixement i la garantia dels drets fonamentals i les llibertats públiques dels ciutadans, l’organització dels
poders de l’Estat (la monarquia parlamentària), l’organització territorial (l’estat de les autonomies) i la
reforma constitucional. Atenent aquest contingut, el text de la CE s’estructura en:

a) Una part inicial o preàmbul: Té un caràcter solemne i reflecteix el fonament democràtic de la CE i
els objectius polítics i socials que es proposa.

b) Una part articulada (169 articles): S’agrupa en 11 títols, que es subdivideixen en capítols i
aquests en seccions. El títol preliminar fa referència als principis constitucionals relatius a la forma
d’estat, la forma de govern, la sobirania, l’organització territorial de l’Estat, les llengües oficials, la
bandera, els partits polítics, els sindicats i les forces armades. El títol I reconeix els drets fonamentals
i les llibertats públiques i n’estableix els mecanismes per a la seva garantia. Dels títols II al IX
(excepte el VII, dedicat a economia i finances) es desplega l’anomenada part orgànica de la CE.
S’inicia amb la Corona (títol II), i segueix amb les Corts Generals (III), el Govern i l’Administració (IV),
les relacions entre el Govern i les Corts Generals (V), el poder judicial (VI), l’organització territorial de
l’Estat (VIII) i el Tribunal Constitucional (IX). El darrer títol preveu els diferents procediments de
reforma constitucional.

c) La part final: Conté quatre disposicions addicionals; nou disposicions transitòries, que fan
referència a diferents qüestions per posar en marxa les previsions constitucionals; una disposició
derogatòria, i una disposició final, que estableix l’entrada en vigor de la CE el mateix dia de la seva
publicació oficial.

3. La llei
3.1. El concepte de llei
La llei és la norma jurídica aprovada pel Parlament (Corts Generals i assemblees legislatives de les
comunitats autònomes) amb aquest caràcter i denominació que, en expressió del poder legislatiu i d’acord
amb el procediment establert, regula les matèries no reservades per la CE a altres fonts del dret.

No hi ha cap àmbit material exclòs a la regulació per llei per part del poder legislatiu. Per contra, la CE sí
que estableix la necessitat que determinades matèries només puguin ser regulades mitjançant una llei: és el
que se’n diu una reserva de llei a favor del poder legislatiu, que impedeix així que el Govern pugui regular
directament aquestes matèries. L’article 53.1 és el supòsit més clar de reserva de llei que estableix la CE,
en relació amb la regulació dels drets fonamentals.

En virtut del principi de constitucionalitat, la llei ocupa una posició jeràrquicament inferior a la CE, per tant no
poden ser contràries a les disposicions de la norma fonamental; però, en la mesura que està elaborada pels
representants del poble, se li concedeix un rang superior al de la resta de normes aprovades per altres
òrgans de l’Estat.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


L’ordenament jurídic de l’Estat


El rang de llei, que fa referència a la posició jeràrquica que ocupa en el sistema de fonts, li concedeix la
força de llei, que pot ser activa (pot modificar o derogar normes de rang inferior i normes anteriors del
mateix rang) i passiva (és immune a les altres normes de rang inferior, que no poden modificar-la ni
derogar-la). Per la seva banda, el valor de llei fa referència al tractament de l’acte normatiu en relació amb
els procediments jurisdiccionals existents en l’ordenament jurídic, per determinar-ne la validesa. Així, el
valor de llei determina que la seva validesa és controlable mitjançant processos de constitucionalitat (el
recurs i la qüestió d’inconstitucionalitat) davant el Tribunal Constitucional.

3.2. El procediment legislatiu ordinari
La llei ordinària és aquella que ha estat elaborada i aprovada per les Corts Generals mitjançant el
procediment legislatiu comú. Dins d’aquest procediment es poden distingir tres fases: la iniciativa,
l’elaboració i l’aprovació.

a) Segons l’article 87 de la CE, tenen iniciativa legislativa: el Govern, mitjançant la presentació d’un
projecte de llei, i el Congrés, el Senat, els parlaments autonòmics i els ciutadans (mitjançant la
iniciativa legislativa popular), tots ells a través de la presentació d’una proposició de llei.

b) En la fase d’elaboració o tramitació de la llei, tenen lloc la presentació i defensa d’esmenes per
part dels diputats en els diferents debats que es produeixen en seu parlamentària (en tres fases:
ponència, comissió i ple). S’inicia al Congrés i posteriorment es tramet al Senat, que té la possibilitat
de vetar o esmenar el text .

c) L’aprovació final de la llei correspon al Congrés mitjançant la majoria simple de vots a favor. Un
cop aprovada la llei, es remet al president del Congrés perquè l’enviï al rei per a la seva sanció i
promulgació i perquè n’ordeni la publicació al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE).

3.3. Tipus de llei
A més de la llei ordinària, la CE preveu l’existència de diferents tipus o especialitats de llei en funció de quin
sigui:

a) el tràmit o procediment per aprovar-la (llei orgànica, llei de pressupostos, lleis de comissió i de
lectura única);

b) la matèria que han de regular (llei orgànica, llei de pressupostos, llei de transferència o delegació,
llei d’harmonització i llei marc);

c) l’òrgan parlamentari que l’aprovi (llei estatal o llei autonòmica).

Amb caràcter especial, la CE estableix un tipus especial de llei per raó de la matèria que ha de regular, la
llei orgànica. D’acord amb l’article 81, són lleis orgàniques:

a) les que afecten el desenvolupament dels drets fonamentals o les llibertats públiques;

b) les que aprovin els estatuts d’autonomia; i

c) les que afecten altres matèries no enumerades expressament per l’article 81 però previstes al llarg
de l’articulat de la CE.

L’aprovació, modificació o derogació de les lleis orgàniques té un procediment diferent a l’ordinari i exigeix la
majoria absoluta del Congrés (la meitat més un dels seus membres) en una votació final del conjunt del
projecte (article 81.2). Cal deixar clar que no hi ha cap relació de jerarquia entre la llei orgànica i la llei
ordinària, es tracta d’una relació que respon al principi de competència procedimental: per a matèries
reservades a llei orgànica s’ha d’utilitzar el procediment de l’article 81.2.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


L’ordenament jurídic de l’Estat


4. Les normes amb rang de llei
Les Corts Generals exerceixen la potestat legislativa en exclusiva. Això no obstant, la CE atribueix al
Govern la capacitat de dictar normes diferents als reglaments, a les quals concedeix el mateix rang, força i
valor que les lleis: el decret llei i el decret legislatiu. En qualsevol dels dos casos, però, la CE exigeix la
intervenció de les Corts Generals en algun moment del procediment.

4.1. El decret llei
En casos d’extraordinària i urgent necessitat, el Govern pot dictar disposicions legislatives provisionals, que
adopten la forma de decret llei (article 86.1). La CE estableix, però, expressament unes matèries que mai no
podran ser susceptibles de regulació per decret llei: l’ordenament de les institucions bàsiques de l’Estat; els
drets, els deures i les llibertats dels ciutadans; el règim de les comunitats autònomes, i el dret electoral
general.

La vigència dels decrets llei és limitada: són disposicions normatives provisi onals limitades a 30 dies partir
de la seva promulgació. Durant aquest termini, el Congrés dels Diputats ha d’estudiar-los i decidir si els
convalida o si, per contra, els deroga. Posteriorment, si el Congrés vol modificar-ne el contingut, els pot
tramitar com a projectes de llei, seguint el procediment d’urgència.

4.2. El decret legislatiu
Les Corts Generals poden delegar en el Govern la potestat de fer normes amb rang de llei (article 82). En
cas que el poder legislatiu vulgui efectuar aquesta delegació en el Govern, s’ha d’ajustar a una sèrie de
condicions fixades per la CE. La norma que finalment aprova el Govern s’anomena decret legislatiu (article
85). L’habilitació legislativa s’ha de fer de forma expressa, per a una matèria concreta i amb la fixació del
termini de què disposa el Govern per aprovar-lo, passat el qual caduca la delegació. La delegació legislativa
està sotmesa a uns límits materials: no es pot delegar tot allò que ha de ser regulat mitjançant llei orgànica
(article 81). Classes de delegació:

a) Si el Parlament encarrega al Govern l’elaboració d’un text articulat, la delegació s’ha de fer
mitjançant una llei de bases.

b) Si el Parlament encarrega al Govern l’elaboració d’un text refós, que unifiqui i harmonitzi diferents
disposicions normatives vigents, la delegació s’ha de fer mitjançant l’aprovació d’una llei ordinària.

5. El reglament
5.1. Concepte i posició en l’ordenament jurídic
L’article 97 atribueix en exclusiva al Govern la potestat reglamentària, d’acord amb la CE i les lleis. En virtut
d’aquesta potestat, el Govern pot dictar reglaments, que són disposicions normatives de caràcter general
subordinades a la llei. En virtut dels estatuts d’autonomia, els executius o governs de les comunitats
autònomes també tenen atribuïda la potestat reglamentària en l’àmbit de les seves respectives
competències.

El rang que ocupa el reglament en la jerarquia de fonts és inferior al de la llei. Però, a més, el rang
reglamentari es troba diversificat a nivell intern, atenent l’òrgan que l’ha aprovat. L’article 23.3 de la Llei
50/1997, de 27 de novembre, del Govern, estableix que els reglaments s’han d’ajustar a les normes de
competència i de jerarquia següents: disposicions normatives, aprovades per reial decret del president
del Govern o del Consell de Ministres, i disposicionsaprovades per ordre ministerial.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


L’ordenament jurídic de l’Estat


5.2. Classes de reglaments
Pel seu contingut material, els reglaments poden ser:

a) jurídics, si estableixen una regulació que afecta els drets i els interessos dels ciutadans i per tant
tenen efectes fora de l’estricte àmbit de l’Administració; o
b) organitzatius, quan estableixen normes internes de l’Administració i no afecten (almenys de forma

directa) els drets i els interessos dels ciutadans.

Per la relació que tenen amb la llei, els reglaments es poden classificar en:
a) executius, si desenvolupen o executen una llei prèvia; i
b) independents, quan les seves previsions no porten causa d’una llei preexistent.

Cal diferenciar els reglaments d’altres actuacions del Govern, que tenen caràcter singular i s’emmarquen
dins la categoria dels actes administratius. En general, podem dir que el reglament innova l’ordenament
jurídic amb voluntat de perdurabilitat, mentre que els actes administratius no modifiquen les normes vigents,
sinó que simplement les apliquen.

5.3. El control dels reglaments
Els tribunals ordinaris controlen la potestat reglamentària i la legalitat de l’actuació administrativa, així com la
submissió d’aquesta als fins que la justifiquen (article 106.1). Si els jutges i tribunals entenen que un
reglament és il·legal en virtut del principi de jerarquia normativa, han d’inaplicar-lo (article 6 de la Llei
orgànica del poder judicial). Així mateix, poden declarar-ne la nul·litat i conèixer de la impugnació d’aquells
actes que es produeixin com a conseqüència de la seva aplicació.

6. Els tractats internacionals
6.1. Concepte
Un tractat internacional és aquell acord escrit entre un o més estats, pel qual les parts signants adquireixen
determinats drets i obligacions, l’incompliment dels quals dóna lloc a responsabilitat internacional davant les
altres parts. En la mesura que un tractat pot establir normes jurídiques que l’estat es compromet a complir i
respectar, es converteix en una font del dret que produeix efectes interns.

6.2. La recepció interna dels tractats internacionals
El procediment de conclusió d’un tractat internacional té tres fases:

a) La negociació entre els representants de les parts, que va a càrrec del Govern espanyol.

b) L’adopció i autenticació del text del tractat, mitjançant la signatura del representant de l’Estat,
prèvia autorització del Consell de Ministres.

c) La manifestació del consentiment, a partir de la qual el tractat comença a produir els seus
efectes jurídics. La forma més solemne de prestar-lo és mitjançant la ratificació. En aquesta fase, el
Govern ja no intervé en solitari sinó que la CE preveu la participació del cap de l’Estat i, en alguns
casos, de les Corts Generals (art. 94 CE).

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


L’ordenament jurídic de l’Estat


6.3. La posició dels tractats en el sistema de fonts
La incorporació al dret intern un cop ratificat el tractat, és automàtica, i no és necessari haver-lo de
transformar en una norma interna. Una vegada incorporats, els tractats internacionals gaudeixen d’un
estatut particular: adquireixen força passiva davant la llei, és a dir, les seves disposicions només poden ser
derogades o modificades en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals
del dret internacional (article 96.1). Aquesta rigidesa els confereix una posició jeràrquicament superior a les
lleis. En canvi, l’ordenament jurídic espanyol garanteix la supremacia de la CE, fins i tot per sobre dels
tractats internacionals que s’hi incorporin (article 95).

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


L’ordenament jurídic de l’Estat


Idees força

1. L’ordenament jurídic espanyol està encapçalat per la Constitució, que estableix quins són els actes o
fets als quals atribueix la capacitat per produir normes jurídiques, obre la cadena de validesa, ordena la
producció normativa i serveix de criteri interpretatiu de la resta de les normes jurídiques.
2. Les característiques de l’ordenament jurídic espanyol són: unitat, coherència, plenitud, dinamisme i
pluralitat.
3. Un ordenament jurídic és un sistema tancat que pot estar format per diverses subestructures. Les seves
relacions estan regides pel principi de competència entre ordenaments.
4. La Constitució espanyola (CE) és la norma suprema de l’ordenament jurídic. D’ella deriva la validesa de
tota la resta de normes. És la norma jeràrquicament superior de l’ordenament jurídic espanyol perquè va ser
elaborada directament pel poble i pels seus representants polítics, en exercici de la seva sobirania (poder
constituent).
5. La llei és la norma jurídica aprovada pel Parlament (Corts Generals i assemblees legislatives de les
comunitats autònomes) amb aquest caràcter i denominació que, en expressió del poder legislatiu i d’acord
amb el procediment establert, regula les matèries no reservades per la CE a altres fonts del dret.
6. La llei ocupa una posició jeràrquicament inferior a la CE, per tant no poden ser contràries a les
disposicions de la norma fonamental; però, en la mesura que està elaborada pels representants del poble,
se li concedeix un rang superior al de la resta de normes aprovades per altres òrgans de l’Estat.
7. A més de la llei ordinària, la CE preveu l’existència de diferents tipus o especialitats de llei en funció: del
tràmit o procediment per aprovar-la (llei orgànica, llei de pressupostos, lleis de comissió i de lectura única);
de la matèria que han de regular (llei orgànica, llei de pressupostos, llei de transferència o delegació, llei
d’harmonització i llei marc); o de l’òrgan parlamentari que l’aprovi (llei estatal o llei autonòmica).
8. Són lleis orgàniques: les que afecten el desenvolupament dels drets fonamentals o les llibertats
públiques; les que aprovin els estatuts d’autonomia; i les que afecten altres matèries no enumerades
expressament per l’article 81 però previstes al llarg de l’articulat de la CE.
9. La CE atribueix al Govern la capacitat de dictar normes diferents als reglaments, a les quals concedeix
el mateix rang, força i valor que les lleis: el decret llei i el decret legislatiu. En qualsevol dels dos casos,
però, la CE exigeix la intervenció de les Corts Generals en algun moment del procediment.
10. El Govern pot dictar reglaments, que són disposicions normatives de caràcter general subordinades a la
llei.
11. Un tractat internacional és aquell acord escrit entre un o més estats, pel qual les parts signants
adquireixen determinats drets i obligacions, l’incompliment dels quals dóna lloc a responsabilitat
internacional davant les altres parts.
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional


L’ordenament jurídic de l’Estat

Glossari

Autentificació
Cadena de validesa
Clàusula de prevalença
Clàusula de supletorietat
Constitucionalitat
Delegació legislativa
Derogació
Derogació tàcita
Disposició addicional
Disposició derogatòria
Disposició final
Disposició transitòria
Disposicions legislatives provisionals
Disposicions normatives provisionals
Dret intern
Esmena

Estructura jeràrquica piramidal
Immutable
Iniciativa legislativa
Llacunes normatives
Llei ordinària
Mutació
Norma suprema
Poder constituent
Principi de competència
Projecte de llei
Proposició de llei
Rang jeràrquic
Ratificació
Recurs
Reserva de llei
Supremacia

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

 

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres