L’organització territorial de l’Estat

L’organització territorial de l’Estat

L’organització territorial de l’Estat

Tema B.8.
L’organització territorial de l’Estat

1. Els models d’organització territorial
1.1. L’estat unitari i l’estat federal
1.2. L’evolució dels models
2. L’Estat autonòmic a la Constitució Espanyola de 1978
3. Les comunitats autònomes
4. Els municipis
5. Les províncies
6. Les comarques
Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’organització territorial de l’Estat

Tema B.8.
L’organització territorial de l’Estat

El poder d’un estat es distribueix en funció de la seva estructura territorial. L’Estat espanyol s’estructura en
comunitats autònomes, municipis, províncies i comarques.

1. Els models d’organització territorial
En funció de quina sigui la forma de distribuir el poder en un estat a través del seu territori, podem trobar
dos “models” d’estat: l’unitari i el federal.

1.1. L’estat unitari i l’estat federal
L’estat unitari neix a França amb la caiguda de l’antic règim, a partir de les idees racionalistes dels
revolucionaris i que foren portades a la pràctica amb la Constitució de 1791. En aquell moment històric es
pretenia instaurar una organització uniforme i centralitzada del poder polític per posar fi a la pluralitat
d’ordenaments, jurisdiccions i administracions que havia caracteritzat l’etapa anterior.

Aquest model es basa fonamentalment en l’existència d’un únic centre de decisió política (el govern) i un
únic centre per dictar normes amb rang de llei (el parlament) per a tot el territori de l’estat. D’aquest centre
depenen tots els òrgans de l’Administració, que hi estan subjectes jeràrquicament i tenen la funció
d’executar, de manera uniforme a tot el territori de l’estat, les decisions i les normes adoptades pel
parlament i el govern de la nació.

L’estat unitari es caracteritza per ser un estat amb una única constitució, una única direcció política i un únic
òrgan per dictar lleis per a tot el territori, que es divideix únicament en unes circumscripcions merament
administratives (els departaments i els municipis) al capdavant de les quals hi ha una única autoritat
administrativa (el prefecte i l’alcalde), designada pel Govern, del qual depèn jeràrquicament.

Els principis en què es basa són, doncs, la unitat (un sol estat), la uniformitat (la mateixa llei per a tot el
territori) i la centralització (direcció política i direcció administrativa efectuada des del centre). Aquest model,
sorgit com ja hem vist a França, s’estengué a bona part dels països europeus continentals, entre ells
Espanya.

L’estat federal sorgeix amb la Constitució dels Estats Units d’Amèrica de 1787, com la fórmula d’unió política
més perfecta entre les antigues colònies britàniques, convertides ja aleshores en estats independents. El
seu origen es troba en el pacte entre aquests diversos estats sobirans, que decideixen la creació, a partir de
l’aprovació d’una constitució, d’una nova entitat, la federació, en la qual s’integren tots i a la qual deleguen
algunes funcions de forma expressa, i ells en retenen la resta.

L’estat federal és, doncs, un “estat d’estats”, on el poder polític s’exerceix des de dues instàncies, la central
(que és la federació), que disposa d’uns òrgans propis (parlament, president i tribunals) i que exerceix les
seves funcions sobre tot el territori federal d’acord amb el que preveu la constitució federal, i les diferents
instàncies territorials (els estats membres), que disposen cadascuna d’elles d’una constitució pròpia, d’una

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’organització territorial de l’Estat

organització política pròpia i d’uns poders propis que exerceixen només sobre el seu territori. Així, doncs, en
l’estat federal no hi ha només el que se’n diu una divisió horitzontal de poders (executiu, legislatiu i judicial),
sinó també una divisió vertical, que provoca que aquell poder ja dividit es trobi també repartit territorialment.

L’estat federal, a diferència de l’unitari, es caracteritza per tenir una pluralitat de centres de poder, una
diversitat de normes i orientacions polítiques i una descentralització o distribució territorial de la capacitat de
decisió. Així mateix, l’element unitat no desapareix de la definició d’estat federal en tant que només és un
únic poder de cara a l’exterior (en les relacions internacionals amb altres estats), manté unes estructures
unitàries a l’interior (exèrcit, moneda, sistema econòmic, duanes, comunicacions i símbols) i disposa d’uns
òrgans que, en determinades matèries, poden exercir les seves funcions sobre tot el territori de l’estat
federal. El model federal nascut als Estat Units fou adoptat posteriorment al continent europeu per
Alemanya i Suïssa, per alguns països iberoamericans (Mèxic, Brasil i Argentina) i per alguns estats
històricament vinculats a Gran Bretanya (Canadà i Austràlia).

1.2. L’evolució dels models
De forma genèrica, podem dir que l’estat unitari ha anat introduint diversos mecanismes de descentralització
política, mentre que l’estat federal ha anat reclamant més competències en un constant procés de lluita amb
els estats membres cap a una major centralització i uniformització.

L’estat unitari centralitzat és el que va entrar més en crisi, especialment durant el segle XX i, per tant, és el
que ha sofert més formes de descentralització política i administrativa, a causa de múltiples factors, com el
creixement de l’estat, majors demandes de participació o la major complexitat social. Aquestes demandes
han donat lloc a moltes noves formes d’organització territorial del poder polític (estat regional, estat integral i
estat autonòmic) que s’acostumen a agrupar sota la denominació d’estats compostos.

En qualsevol cas, la descentralització política de l’estat implica, en el model unitari, mantenir un únic estat
amb una única constitució, però en el que es distribueix la capacitat de decisió política i la potestat
legislativa entre els òrgans centrals de l’estat i els ens territorials, que disposen de certa autonomia política,
és a dir, d’una capacitat per establir, dins el seu àmbit de competències, les seves pròpies orientacions
polítiques i les seves pròpies lleis, diferents de les dels òrgans centrals.

2. L’Estat autonòmic a la Constitució espanyola de 1978
D’acord amb la CE, el model d’organització territorial de l’Estat és només potencial i pot adoptar diferents
variants. La CE estableix uns principis i uns procediments que, en cas que siguin activats, han de permetre
transformar l’estat unitari i centralista espanyol en un estat descentralitzat políticament i que pot adoptar
diverses formes. El constituent remet la decisió final sobre la forma d’organització territorial a l’aprovació
d’unes normes posteriors, els estatuts d’autonomia. Mitjançant un determinat procés polític i jurídic, en base
a l’anomenat principi dispositiu, la CE possibilita que el règim autonòmic es generalitzi a través de la creació
de les comunitats autònomes, i es produeix així una descentralització vertical del poder polític en tot el
territori, fet que el convertirà en un estat compost.

La CE ha optat per una fórmula definidora integrada per dos elements:

a) d’una banda, estableix un únic estat, una única constitució, un únic ordenament jurídic, així com la
igualtat de drets i obligacions per a tots els ciutadans de l’Estat; i de l’altra

b) reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren l’Estat espanyol
(article 2) de forma que, si una d’elles ho exercita, l’Estat es configurarà com una estructura basada en
l’autonomia política.

L’aprovació el 1979 dels primers estatuts d’autonomia va posar en funcionament un determinat tipus
d’organització territorial de l’Estat, previst però fins aleshores no constituït, basat en l’existència de
comunitats autònomes. El resultat és un estat d’estructura composta, al qual la CE no atorga un qualificatiu
propi, però que doctrinalment és conegut amb el nom d’estat autonòmic o estat de les autonomies.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’organització territorial de l’Estat

3. Les comunitats autònomes
Les comunitats autònomes són aquelles entitats polítiques que, en exercici del dret a l’autonomia reconegut
a la CE, gaudeixen de personalitat jurídica, de potestat d’autogovern i d’autonomia legislativa pròpia dins el
seu àmbit territorial. Tenen les característiques següents:

a) El seu grau d’autonomia és qualitativament diferent al de les d’altres entitats territorials en què
s’organitza l’Estat, els municipis i les províncies, a les quals només s’atorga autonomia administrativa.

b) L’autonomia política es concreta normativament en l’estatut d’autonomia de cada comunitat
autònoma, que és la seva norma institucional bàsica, la que la constitueix com a tal i la que en
determina els òrgans i les competències.

c) L’autonomia política es concreta en el reconeixement de facultats de direcció política, tant
governamentals com legislatives.

d) La seva organització institucional respon al principi clàssic de divisió de poders i al principi de
responsabilitat política de l’òrgan de govern davant l’assemblea legislativa de la comunitat autònoma
respectiva (article 152).

e) Gaudeixen d’autonomia financera per exercir les seves competències.

f) Les relacions amb l’Estat central no són de jerarquia sinó de competència.

g) A més, se’ls reconeixen instruments polítics de participació en les instàncies centrals de l’Estat
(presentació d’iniciatives legislatives i designació directa de senadors per part dels parlaments de les
comunitats autònomes).

h) El dret estatal gaudeix de primacia respecte del dret autonòmic (article 149.3).

La CE no estableix un mapa autonòmic, només uns procediments singulars per fer efectiu el dret d’accés a
l’autonomia. Ara bé, aquest dret es va anar generalitzant i es va completar amb la creació de 17 comunitats
autònomes i de dues ciutats autònomes (Ceuta i Melilla).

Tot i això, però, no es pot afirmar que totes tinguin un règim competencial homogeni, ni que hagin accedit a
aquest règim d’autogovern a través d’un únic procés. No totes les comunitats autònomes són, per tant,
originàriament iguals entre elles. La classificació entre els diferents tipus de comunitats autònomes en què
s’estructura territorialment l’Estat espanyol respon fonamentalment a un triple criteri: l’històric, el
competencial i el del procediment d’accés a l’autonomia utilitzat.

En primer lloc, es pot parlar de l’existència d’unes comunitats autònomes que gaudeixen d’un tractament
diferenciat, en la mesura que en el passat ja havien aprovat projectes d’estatuts d’autonomia, i gaudien, en
el moment de promulgar la CE de 1978, de règims provisionals d’autogovern. En aquesta classificació cal
incloure Catalunya, el País Basc i Galícia. En aquesta categoria també s’ha d’incloure el territori foral de
Navarra. Aquestes comunitats autònomes es diferencien també de la resta en tant que gaudeixen d’un
procediment específic d’accés a l’autonomia i pel nombre i tipus de competències que poden assumir.

En segon lloc, hi ha aquelles comunitats autònomes que poden aconseguir el mateix nivell d’autonomia que
les anteriors, si bé per assolir-lo han d’utilitzar un procediment especial on s’exigeix una manifestació de la
voluntat d’autogovern molt més àmplia (article 151.1).

Finalment, un tercer grup de comunitats autònomes són aquelles que no disposen de la possibilitat d’accedir
inicialment a un règim d’autonomia plena. Per exercir el dret a l’autonomia, han de seguir el procediment
general d’accés previst a l’article 143, tot i que, d’acord amb l’article 148.2, poden ampliar successivament
les seves competències un cop hagin transcorregut cinc anys des de l’aprovació dels seus respectius
estatuts d’autonomia.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’organització territorial de l’Estat

Excepte Catalunya, el País Basc, Galícia, Andalusia i Navarra, la resta de les comunitats autònomes que es
crearen van accedir a l’autonomia a través del procediment general previst a l’article 143 i tenen atribuït,
com a conseqüència, un règim més reduït de competències.

Això no obstant, aquesta lògica es va canviar mitjançant l’aprovació del “pacte autonòmic” signat el 1981 per
les aleshores forces polítiques majoritàries a l’Estat espanyol, el PSOE i la UCD, en la mesura que va frenar
el desplegament del principi dispositiu intentant homogeneïtzar les competències de totes les comunitats
autònomes (en aquesta línia s’emmarcà la Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic –LOAPA-).

Aquesta situació es va anar consolidant fins a l’any 1992, en què el PSOE i el PP arriben a un altre gran
pacte autonòmic per equiparar les competències de les comunitats autònomes de via lenta a través d’una
política de traspassos de competències que les aproximava a les que tenien un nivell més alt d’autonomia.
L’evolució d’aquesta dinàmica ens permet observar com en l’actualitat s’ha produït la consolidació d’un
model autonòmic caracteritzat per tenir un alt grau d’uniformisme en el contingut competencial de què
gaudeixen totes les comunitats autònomes. En definitiva, tot i partir de situacions diferents, s’ha produït un
anivellament competencial entre totes les comunitats autònomes.

4. Els municipis
A diferència de les comunitats autònomes, les institucions locals gaudeixen d’una llarga tradició. Per això, la
seva previsió constitucional és molt més senzilla (articles 140 a 142). Els ajuntaments són definits com a
òrgans de govern local per als municipis, que són entitats territorials de dret públic. El municipi és, doncs, la
unitat local bàsica de l’organització territorial, i presenta les característiques següents:

a) Els municipis estan representats per regidors (elegits per sufragi universal) i presidits per un
alcalde elegit directament pels regidors. L’alcalde pot ser elegit directament pels ciutadans d’acord
amb les condicions que estableix la LOREG (articles 196 i següents), que atendrà criteris de població.

b) Els municipis tenen potestat d’autoorganització, tot i que com a mínim han de comptar amb un
alcalde, regidors, tinents d’alcalde, el ple i la comissió especial de comptes. A més, els municipis de
més de cinc mil habitants han de tenir necessàriament una comissió de govern.

c) La legislació de l’Estat, a través de la Llei 7/1985, de bases de règim local, ha reservat una esfera
pròpia de competències als ens locals i ha encomanat als municipis un conjunt d’atribucions sobre
àmbits materials que són expressius del nivell més immediat (local) de l’organització de la
convivència: urbanisme, trànsit urbà, mercats, cementiris, salubritat, assistència social, enllumenat i
neteja, entre d’altres. A més, la LBRL crea una pluralitat de figures associatives (mancomunitats,
consorcis, etc.) per a aquells municipis que les vulguin utilitzar per dur a terme les seves
competències.

d) La llei els reconeix potestats executives i normatives de tipus reglamentari.

e) Tenen atribuïda també la capacitat de finançament a través de la creació de tributs propis i de la
participació en els ingressos de l’Estat i de la comunitat autònoma de la qual formen part.

5. Les províncies
L’article 141 estableix que la província és una entitat local amb personalitat jurídica pròpia, determinada per
l’agrupació de municipis limítrofes, que constitueix una divisió territorial per al compliment de les activitats de
l’Estat.

El govern i l’administració de la província s’encomanen a les diputacions o altres corporacions de caràcter
representatiu, als quals els correspon la coordinació i assistència supramunicipal a les corporacions
municipals del seu àmbit territorial. La LBRL preveu com atribucions essencials de les diputacions: la
coordinació de serveis municipals, l’assistència jurídica, econòmica i tècnica als municipis del seu territori, la

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’organització territorial de l’Estat

prestació de serveis intermunicipals, el foment dels interessos de la província i l’adopció del pla anual de
cooperació a les obres i serveis municipals.

D’aquest reconeixement constitucional es desprèn que la província té un caràcter bifront, és a dir, per una
banda, gaudeix de la doble condició de divisió administrativa per al compliment de les finalitats de l’Estat, i
per l’altra, és una circumscripció electoral determinant per a l’elecció dels representants de cadascuna de
les cambres de les Corts Generals (Congrés i Senat).

6. Les comarques
La CE no crea la institució comarcal, però en l’article 141.3 preveu la possibilitat que es creïn agrupacions
de municipis diferents de la província. A més, habilita els estatuts d’autonomia per establir circumscripcions
territorials pròpies a través de l’agrupació de municipis limítrofes que gaudiran de personalitat jurídica. A
Catalunya, la regulació general del seu règim jurídic es troba en el decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel
qual s’aprova el text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya.

El govern i l’administració de les comarques correspon al consell comarcal, que està constituït per tres
òrgans: el ple, el president i la comissió especial de comptes. El ple està constituït pel president i per la resta
de consellers comarcals, l’elecció dels quals és de caràcter indirecte, s’atorga a cada formació electoral que
hagi participat en unes eleccions municipals un nombre de consellers comarcals proporcional al percentatge
de vots obtinguts a tots els municipis i al percentatge de regidors obtinguts al conjunt d’ajuntaments.

Les competències de les comarques són de procedència municipal o de la Generalitat. En relació amb les
primeres, correspon a la comarca establir i prestar aquells serveis supramunicipals complementaris dels
municipis i executar obres d’infraestructura general o complementàries per a l’establiment o la prestació dels
serveis municipals, així com totes aquelles que li deleguin mitjançant conveni. En relació amb les
competències atribuïdes per la Generalitat, la llei enumera un seguit de matèries (ordenació del territori i
urbanisme, sanitat, serveis socials, cultura, esport, ensenyament, salubritat pública i medi ambient) les lleis
reguladores de les quals han d’establir necessàriament algun tipus de competència per a la comarca.

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional

L’organització territorial de l’Estat

Idees força

1. En funció de quina sigui la forma de distribuir el poder en un estat a través del seu territori, podem trobar
dos “models” d’estat: l’unitari i el federal.
2. El model unitari es basa fonamentalment en l’existència d’un únic centre de decisió política (el govern) i
un únic centre per dictar normes amb rang de llei (el parlament) per a tot el territori de l’estat. Els principis en
què es basa són: la unitat (un sol estat), la uniformitat (la mateixa llei per a tot el territori) i la centralització
(direcció política i direcció administrativa efectuada des del centre).
3. L’estat federal és un “estat d’estats”, on el poder polític s’exerceix des de dues instàncies, la central (que
és la federació), que disposa d’uns òrgans propis (parlament, president i tribunals) i que exerceix les seves
funcions sobre tot el territori federal d’acord amb el que preveu la constitució federal; i les diferents
instàncies territorials (els estats membres), que disposen cadascuna d’elles d’una constitució pròpia, d’una
organització política pròpia i d’uns poders propis que exerceixen només sobre el seu territori.
4. L’estat federal, a diferència de l’unitari, es caracteritza per tenir una pluralitat de centres de poder, una
diversitat de normes i orientacions polítiques i una descentralització o distribució territorial de la capacitat de
decisió.
5. La CE estableix uns principis i uns procediments que, en cas que siguin activats, han de permetre
transformar l’estat unitari i centralista espanyol en un estat descentralitzat políticament i que pot adoptar
diverses formes.
6. Les comunitats autònomes són aquelles entitats polítiques que, en exercici del dret a l’autonomia
reconegut a la CE, gaudeixen de personalitat jurídica, de potestat d’autogovern i d’autonomia legislativa
pròpia dins el seu àmbit territorial.
7. El municipi és la unitat local bàsica de l’organització territorial. Els ajuntaments són definits com a
òrgans de govern local per als municipis, que són entitats territorials de dret públic.
8. La província és una entitat local amb personalitat jurídica pròpia, determinada per l’agrupació de
municipis limítrofes, que constitueix una divisió territorial per al compliment de les activitats de l’Estat.
9. La CE no crea la institució comarcal, però preveu la possibilitat que es creïn agrupacions de municipis
diferents de la província. A més, habilita els estatuts d’autonomia per establir circumscripcions territorials
pròpies a través de l’agrupació de municipis limítrofes que gaudiran de personalitat jurídica.
Glossari

Antic Règim Institucions locals
Autonomia legislativa Model d’estat
Consell comarcal Personalitat jurídica
Conveni Poder polític
Diputacions Potencial
Divisió horitzontal de poder Potestat d’autogovern
Divisió vertical de poder Prestació de servei
Estat compost Regidors
Estat sobirà Tributs
Estructura territorial Uniformització
Idees racionalistes

Guia d’estudi per a l’accés a la PG-ME – Àmbit institucional